Tardor, Ali Smith
Inseguretat segura
Que l’art és —o, més aviat hauria d’ésser— el reflex del món i de la societat que l’ha fet néixer és tan evident que no caldria ni dir-ho; que, en els grans grans artistes, no tan sols són capaços de reflectir en les seves obres artístiques el seu temps sinó, fins i tot, de predir els canvis i transformacions que han de venir, de convertir-se en l’avançada o avant garde del que ha de venir o està venint, del que ells, i només ells, són capaços de besllumar que s’apropa, és, també una evidència —una evidència que, al mateix temps, serveix de confirmació de la seva validesa.
Amb Tardor (Autumn), Raig Verd, setembre del 2019, en molt acurada traducció de Dolors Udina, Ali Smith demostra estar dotada d’aquesta especial sensibilitat, que li permet saber en quin món viu, i de fer-ne un diagnòstic literari, un diagnòstic que no assoleix el caràcter de premonició, però sí de testimoni de l’època que li ha —i, el que és més important, ens ha— tocat viure, d’aquests temps líquids que tan bé va etiquetar Zygmunt Bauman. D’aquest temps on la incertesa és la nostra única, possible, certesa.
És probable que quan ens endinsem en el llibre no sabem ben bé què és el que ens trobem o on som, que quedem, almenys, una mica desconcertats, en llegir el primer capítol, que ens costi de situar-nos, d’entendre de qui és aquest “home molt i molt vell” que “és arrossegat fins a una riba” (pàg. 21), sobretot perquè la resta del capítol no tan sols no ens ofereix cap bot de salvació on aferrar-nos, cap mena d’orientació, sinó que més aviat tendeix a desorientar-nos encara més, a sumir-nos en un estat de perplexitat. Naveguem per una mar on el lirisme i l’onirisme, la realitat i la ficció es mesclen i s’entremesclen; raó per la qual, quan acabes el capítol no saps si avances o endarrereixes.
Si és així, no és ni per coincidència —“és una d’aquelles coincidències que a la tele i als llibres podria voler dir alguna cosa però que a la vida real no vol dir absolutament res” (pàg. 33)—, ni tampoc perquè l’autora apliqui una recepta literària per captar més lectors (com fan tants d’altres, convertint la intriga en el centre i la raó de la novel·la) sinó perquè el que s’explica i com s’explica han d’anar de la mà, perquè els grans autors són els baròmetres del seu temps, perquè si el món és confús, si la societat actual ens dessitua i ens desconcerta, l’art i la literatura han de reflectir aquest desconcert, han de convertir-se en aquest mateix desconcert.
I, per reflectir “la tristor del món” (pàg. 29), d’un món que, com el protagonista a l’inici del llibre, “sembla una pilota de futbol punxada, d’aquelles de cuir cosit que la gent xutava fa cent anys” (pàg. 21), cal recórrer a l’abstracció, a l’estat de vigília o de semivigília, a la metàfora, no al dir i, encara menys, al descriure, sinó a esbossar, a insinuar, a evocar: “als boscos hi trobarà recer” (pàg. 24). Si el món se’ns fa escàpol, també quan llegim hem de tenir la sensació que no he llegit prou bé, que alguna cosa se’n escapa.
Perquè Smith li ha succeït com a John Keats, s’ha trobat “fent jocs de paraules com si no hi hagués demà” (pàg. 25), perquè “les pauses són un llenguatge precís, una manera d’expressar-se més expressiva que el llenguatge real” (pàg. 53). I, quan diu “les pauses”, cal entendre, per extensió, qualsevol altra alteració o joc lingüístic que en ajudi a veure les coses d’una altra manera: “Sempre has de llegir alguna cosa […] Encara que no estiguis llegint físicament. Si no, com llegirem el món? ” (pàg. 76). I el llenguatge, com a element viu que és —“La llengua és com les roselles. Només cal moure la terra del voltant i, quan ho fas, brollen les paraules adormides, d’un roig intens, fresques, esclatants” (pàg. 77)— ben emprada, ens ajuda (i força) a veure més, a veure més enllà.
I, per ajudar-te a veure més enllà, res millor que deixar que se t’escapin coses; que se t’escapin perquè les puguis recuperar després; perquè tu, i només tu, les puguis anar reconeixent —reconeixent i fent teves a mesura que vas llegint; perquè en l’art, la deu més afavoridora de l’expressió (i, per tant, de l’entesa) no és pas l’expressió directa, sinó l’expressió delegada o metafòrica: l’expressar allò per dir allò altre; el dir A perquè tu entenguis B. En el cas de la literatura, eliminar el mirall shakesperià o stendhelià per un de valleinclanesc, o més que vallinclanesc, producte de tot un seguit de miralls que es reflecteixen i es rereflecteixen els uns als altres, en una successió infinita.
Una successió de miralls i remiralls on siguis tu, lectora o lector, qui hagis de reconèixer o de recompondre la imatge evocada; on el darrer, definitiu, essencial dir sigui el teu; on sense tu, l’art (literari, en aquest cas) no sigui possible; on sense tu no li sigui possible d’arribar allí on podria arribar —allí fins on podria dur-nos.
I l’autora de Com ser-ho tot alhora no vol —o, no vol, només— dur-nos enlloc; el que vol és que l’acompanyem, que fem el camí amb ella; que l’ajudem a fer-lo. A més a més, que l’ajudem a fer-lo —a iniciar el viatge de preguntes i més preguntes (sense resposta) que és qualsevol activitat humana— de la manera més pregona, seriosa i lúcida que existeix: lúdicament, convertint l’escriptura (i, per tant, també la lectura) en un joc de descoberta i d’autodescoberta. En un joc on primer cal perdre’s per després tenir la possibilitat de tornar-se a trobar.
De trobar-nos en aquest món actual nostre on les fronteres entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida (els dos temes fonamentals de l’obra) han estat, voluntàriament i volgudament esborrats. On res no és el que sembla, on no hi ha res més ficcional que la realitat —si més no, que tot allò que ens repeteixen i rerepeteixen que és real. I ella creu que només si aprenem a llegir (de debò) estarem més a prop de fer el gran salt, el gran salt que els que han convertit el llenguatge (i, sobretot, el missatge) en una eina de submissió i adoctrinament, no voldrien que féssim mai: aprendre a pensar —a pensar per nosaltres mateixos. A donar la raó a Descartes: només si pensem, som.
I és això, per damunt de tot, al que ens convida l’escriptora escocesa, a plantejar-nos-ho i replantejar-nos-ho tot, a mirar-ho i remirar-ho tot amb ulls nous —“Què estàs llegint?, diria. / […] / Un món feliç, diria ella / Oh, això tan antic, diria ell. / Per a mi és nou, diria ella” (pàg. 44)—, amb els ulls nostres, que són els únics que compten (o que haurien de comptar).
Hi hauria, és clar, molt més a dir, ja que, com qualsevol obra artística que en mereixi la designació, com més t’hi fas, més hi veus, però crec que no és pas funció de l’analista literari esprémer-la fins al final, sinó que aquesta funció —tal com ho vol Ali Smith— et correspon a tu i només tu, benvolguda lectora, benvolgut lector.
(Nota: eviteu de llegir el pròleg de Víctor García Tur abans que la novel·la: desvetlla, innecessàriament i indeguda, abans d’hora un munt de detalls essencials que l’autora no ha volgut que els lectors sàpiguen fins ben avançada l’obra.)
dissabte 14 i diumenge 15 de setembre del mmxix
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Altres anàlisis literàries de narrativa
