Traduir com transhumar, Mireille Gansel
Paraula interior
Quan es parla, i es lloen, les aventures de risc, aquelles que suposen que ens situem al límit de les nostres forces o possibilitats, no s’acostuma a comptar entre elles la que, des del meu (modest) punt de vista és la més perillosa i arriscada de totes, la traducció literària: provar de traslladar una obra d’una llengua a una altra; més exactament, de la seva llengua original a una altra. A una altra que l’ha d’acollir com si fos pròpia.
Una aventura que si ja és més que arriscada quan el que s’assaja de traduir és una narració o una novel·la, quan del que es tracta és d’un poemari, esdevé quasi impossible; esdevé, com la mateixa poesia, un intent d’anar més enllà del més enllà. Un intent de dir —en realitat, de re-dir— en una altra llengua, el que el poeta ha aconseguit de dir en la seva.
I ho ha aconseguit amb un llenguatge que és, no ja intraduïble, sinó insubstituïble, car, en poesia, els sinònims no existeixen: allò que es diu no només s’ha de dir amb (i en) aquella paraula, en aquella i no pas en cap altra, per més que ens pugui semblar similar, sinó que només es pot dir amb (i en) aquella paraula. Perquè, en l’art poètica, no existeixen, no poden existir, les paraules idèntiques. Cada paraula és (del tot) única, insubstituïble.
I, malgrat tot, si no volem ésser analfabets en les literatures en d’altres llengües, hem de (maldar per) traduir-les.
Traduir com transhumar
Capbussar-nos en Traduir com transhumar (Traduire comme transhumer), de Mireille Gansel, publicada per Lleonard Muntaner, i traduïda per Dolors Udina, suposa voler acompanyar la seva autora, la poetessa i traductora francesa, en un viatge apassionant. En un viatge, el de la traducció, que potser creiem que hem fet sovint, que coneixem bé, però al qual, quan el fem, com a lectors, no li acostumem a prestar l’atenció que ens caldrà prestar-li en aquesta obra.
No la hi acostumen a prestar per sort, és clar. Perquè, si mentre llegim una traducció, ens haguéssim d’aturar per analitzar-la, per fer-ne alguna mena d’estudi, si, tot llegint, ens haguéssim de plantejar quins han estat els mitjans o criteris que ha emprat el traductor o traductora, en fer la seva feina, malament rai. Quan llegim una traducció, com menys pensem que ho és —com més el qui l’hagi feta ens ajudi a pensar que no ho és, a oblidar-nos que ho és— millor que millor.
El major mèrit d’una traducció és que, mentre la llegim, ni se’ns passi pel cap, que ho és. Que ens faci la impressió que l’obra ha estat escrita en la llengua en que la llegim, en la nostra llengua. Que, doncs, l’enorme feina(da) del traductor passi (del tot) desapercebuda, que esdevingui invisible.
Invisible i autèntica
Invisible però —i aquest element és crucial, és la conditio sine qua non de qualsevol traducció de debò—autèntica, real: que sigui la mateixa obra original en una altra, en la nostra llengua. Que, per dir-ho com Flaubert, «Madame Bovary c’est moi!»: que el traductor o traductora esdevingui, en una altra llengua, l’escriptor o escriptora que l’obra original.
Si ho volem expressar amb una precisió major, el re-escriptor o re-escriptora de l’obra. Que se situï, tan com això sigui possible, en la mesura que això sigui possible, en el lloc (i en la pell, com ho va fer el novel·lista de Rouen amb la protagonista de la seva obra) de l’autor o l’autora. En la seva idiosincràsia. Que es transformi en ell o en ella. Que re-escrigui el llibre com l’hagués escrit si ho hagués fet en la llengua en la que l’està traduint; en la llengua a la qual l’està trasplantant.
El que Mireille Gansel, amb una exactitud admirable, en diu traduir com transhumar: “els camins transhumants de la traducció, aquest pas lent i pacient, totes les fronteres abolides, d’un país a un altre, d’una cultura a una altra, d’una llengua a una altra. El desplaçament d’aquest gran ramat de paraules a través dels dialectes d’aquesta «llengua-ombrel·la» que és la poesia del món”, (p. 68).
Viure la llengua
La qual cosa suposa que, per traduir a una altra llengua, no n’hi ha prou, no n’hi pot haver prou, amb conèixer —més exactament, dominar; saber com si fos la teva pròpia— la llengua que es tradueix (i aquella a que es tradueix), sinó que cal, sobretot, viure-la.
Cal viure-la com la viuen els que la fan servir. Viure-la o, el que és —ha d’ésser— el mateix, sentir-la com la senten els que s’hi expressen. Com i, si és possible, en (o des de) el mateix lloc on la viuen, la senten i s’expressen el que l’empren.
Per continuar amb el tan afortunat exemple de la transhumància, abans de (poder) trobar, en la seva llengua, en la llengua d’arribada, les paraules que {han de substituir les que ha emprat l’autor, cal que els traductors hagin petjat (i tastat) “les pastures més verdes, les de les planes baixes a l’hivern i les valls altes a l’estiu”, (Íd.) dels llocs on viu, on respira, on es conforma —con-forma— la llengua original.
Cal que s’hagin traslladat, encara que tan sols sigui espiritualment o mentalment, als llocs on arrelen les paraules que ha emprat l’autor, on han fructificat, d’on han (ex)tret la seva saó.
Cal que, amb els peus —i, sobretot, amb l’ànima— hagin tastat tot allò (el lloc, la vida, la cosmovisió) que l’autor havia tastat abans de (poder) posar-se a escriure. Tot allò, invisible, incomunicable, indicible, que ha convertit cada paraula en el que és —en la paraula (del tot) intraduïble que és. En aquella paraula i precisament —únicament, exclusivament, ineludiblement, ineluctablement— aquella paraula.
La llengua de l’interior
O el que és el mateix, que, en la mesura que això sigui possible —i, atès que ho és ben poc, cal una atenció (i, sobretot, un esforç) extraordinària— veure i viure el món d’una manera tan similar com sigui possible com l’ha vist l’autor: com si ho fes des del seu interior.
Com si la paraula que troba —i dic, expressament, troba, perquè, en una traducció, les paraules no s’escullen, no es poden escollir; es troben: cada paraula és aquella i cap altra— li hagués sortit de l’interior, de la mirada espiritual que, mercès a la transhumància, és capaç de compartir amb l’autor.
Es troba amb la “llengua interior”, (p. 42), amb “una llengua de poesia viscuda i compartida a la font mateixa”, (Íd.). La llengua interior, perquè la poesia et parla —t’ha de parlar— amb la “llengua de l’ànima”, (p. 70), perquè parteix, neix (i, sobretot, viu) “en la llum indestructible allotjada en el cor humà”, (p. 71).
Perquè tota poesia, com a llenguatge o metàfora de l’ànima humana, del més interior de l’interior de cada persona, del seu jo consubstancial, genèsic, té els seus fonaments, la seva arrel, la seva llavor darrera, en el seu “pols secret”, en “el sentit-alè, respiració-alè, l’alè que fa i dona sentit”, (p. 79).
Geografia de l’ànima
En aquest alè que, alhora —alhora i també — fa i dóna sentit a la poesia. Fa i dóna —fa perquè li dóna, fa perquè li ha de donar, perquè està destinada a donar-li, perquè només així pot donar-li— sentit a la poesia.
Sentit que no és —que no pot ésser— altre que donar veu, que expressar el (i en el) llenguatge interior de qui l’escriu; que convertir el crit o clam interior, anímic, espiritual, en crit i clam poètic; la necessitat de dir en catarsi; en diàleg amb ell mateix i amb els altres; amb els altres a través del més directe, més autèntic, més interior, diàleg amb ell mateix.
Amb la seva geografia de l’ànima. En “una geografia de l’exili i alhora de la pertinença allà on es troben els humans”, (p. 87). On ens trobem, ens hem de trobar, no podem sinó trobar-nos, tots els humans.
Perquè, per a un poeta, per a un artista, res d’humà no és —ni pot ésser— aliè. Perquè el seu interior és seu, intransferibement, inalienablement, seu, però, alhora, és també de tothom. Prové d’una mateixa, única arrel, humana.
D’aquesta arrel que ens fa ser a tots i a totes iguals, que ens fa beure de les mateixes fonts essencials. De les fonts d’on provenim, d’on sempre hem provingut. De les fonts (basals) que ens agermanen, que ens permeten entendre’ns, que ens permeten dialogar, que ens permeten trobar-nos —i, sobretot, retrobar-nos (re-trobar-nos)— en la poesia, en l’art, en la creació artística.
Del particular a l’universal
L’art, la creació artística com a camí envers a la universalitat, al diàleg compartible, universal. Com a camí que, partint del diàleg i de la llengua interior —“La veu d’aquests poemes que jo acabava de descobrir i que em parlaven en una llengua interior”, (p. 25)—, ens du envers —i, en el cas de la poesia, en vers— la universalitat; envers el diàleg amb d’altres llengües interiors.
I, per tant, la traducció de la poesia, d’aquesta art entre arts, d’aquesta art de (i en) la paraula, “com a àmbit on exercir l’escolta i aprendre a ajustar els matisos més ínfims”, (p. 29); “la traducció com una mà estesa entre les ribes sense pont”, (p. 33). Estesa i entesa.
La traducció poètica (entesa) com “un delicat sismògraf al cor del temps”, (p. 39). Del temps i del poeta; i de l’ànima del poeta, del seu viure i veure (en) el temps.
Per dir-ho en les paraules de Jean-Claude Duclos, autor del pròleg: “la traducció i la transhumància[…], conduint a la comunicació i l’intercanvi, revelen la universalitat del món”, (p. 9).
Perquè, per acabar amb les tan adients de Dolors Udina: “traduir no és simplement passar paraules d’una llengua a una altra sinó una manera d’interpretar i compartir la vida”, (p. 96).
dilluns 29 i dimarts 30 de novembre del mmxxi
© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Publicat a Catorze, cultura viva
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)