Un dels personatges de l’esplèndid A la banda de Canaan, de Sebastian Barry, intenta excusar el mal que va fer anys enrere indicant que “quan ets jove no saps res, o pitjor, menys que res”. Per un altre costat, el protagonista de la no menys fantàstica En una sola persona, de John Irving, comenta que “quan vius la vida, l’estàs vivint, i no tens perspectiva quan el que et passa t’està passant en aquell moment”. Si combinem adientment les dues afirmacions, ens podrem fer una idea —tot i que incompleta, donada la seva ambició i el seu abast— de la nova i prou recomanable novel·la de Richard Ford.
Així que comences a llegir Canadà (Canada), Anagrama-Empúries, 2013, traduïda per Josefina Caball Guerrero, et fa la impressió que serà una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.
El sorprenent i inquietant paràgraf inicial —“Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard. El robatori és la part més important perquè va servir per orientar la vida de la meva germana i la meva cap al camí que finalment van seguir”, (pàg. 13)— sembla que hagi d’explicar-ho tot, que ja no hi hagi res més a dir…, quan no és més un escà! A partir d’aquest punt, la novel·la creix en interès, en intensitat i en profunditat.
Si l’autor situa d’entrada les cartes damunt de la taula és per establir, amb llum diàfana, la diferència entre el que és accessori i el que és essencial: “Els esdeveniments que van canviar totalment la vida dels nostres pares començaven a ser secundaris respecte dels que viuria jo a partir d’aquell dia”, (pàg. 218). Per més que alguns fets i circumstàncies siguin crucials, no per això han d’ésser, ineludiblement, determinants, definitius ni, menys encara, unidireccionals. No ens brinden una única possibilitat, sinó una pluralitat, entre les quals ens correspon escollir: “Totes les situacions en què hi ha implicats éssers humans es poden capgirar. […] La majoria de les coses no són com són gaire temps”, (pàg. 217)
I, escollir, és clar, suposa una càrrega de responsabilitat que no sempre estem en disposició d’assumir. Ens fem adults, però, privats de déus, preferiríem poder seguir arrecerant-nos sota les ales protectores dels pares; per a recollir-nos, quan caiem, però, sobretot, per alliberar-nos de les responsabilitats dels nostres errors.
L’obra ens immergeix en la recerca de la identitat, del lloc que ocupem en el món. Una recerca desesperada que posa en evidència la fragilitat de l’existència humana, que avança tothora al caire de l’abisme. Arribar a l’altra banda o perdre el peu al mig del camí o no depèn tant —o no depèn, només— de si “la sort [ens ha] repartit unes cartes millors [o pitjors]”, (pàg. 218), sinó, per damunt de tot, de com sabem jugar-les —o, més exactament, de sí sabem jugar-les.
Alhora, aquesta novel·la que assaja de treure l’entrellat del passat, és una anàlisi sobre la fiabilitat de la memòria, una interrogació sobre fins a quin punt podem fiar-nos del que recordem, passat el temps, quan ens fem adults i “la vida comença[…] a exigir mentides per ser viable”, (pàg. 218). Perquè recordar és, també, recrear. Més quan s’escriu, ja que “La realitat […] és diferent de la que un s’inventa”, (pàg. 118).
La prosa de Ford —depurada, polida, minuciosament cisellada— va teixint la trama per acumulació o al·luvió, servint-se de frases o motius que es repeteixen contínuament, a la manera d’una simfonia, com afluents gairebé idèntics que van conformant el corrent principal de la novel·la. En alguns instants, la combinació de reiteració i morositat pot arribar a exasperar al lector habituat a la velocitat i la fugacitat, fent-li sentir la irresistible temptació de saltar-se frases —fins i tot paràgrafs— que fan la sensació d’ésser-hi de més o perquè sí. Pot fer-ho —la llibertat d’autor i la del lector cal situar-les sempre al mateix nivell— però correrà el risc no tan sols de no haver-hi entès gaire, sinó de sortir-hi perdent, d’haver escoltat la música però no la simfonia.
Si tenim la paciència de rellegir-la —l’entitat de l’obra no tan sols ho justifica, pràcticament ho demana—, ens adonarem que, si deixem de banda algunes descripcions molt més exhaustives que no caldria, res no hi és perquè sí, tot forma part del trencaclosques gegant que és Canadà; que no podrà completar si hi manca alguna peça: “Vaig trobar el pare tot sol […] amb el puzle […] escampat. […] Només faltava col·locar-hi unes quantes peces cantelludes del cel clar”, (pàg. 155). (El subratllat és meu.)
Tot composa la partida d’escacs que juga —i ens convida a jugar— l’autor. Una partida on no sempre són els moviments dels alfils o els de la reina els que convé vigilar més de prop. Sovint són els peons —els personatges teòricament secundaris (la Mildred, en Charley, la Florence…) però també els incisos, les reflexions, els fets en aparença irrellevants o sense connexió amb la història— els que és més necessari tenir en compte: “Els esdeveniments que canvien la vida sovint no semblen el que són”, (pàg. 242).
De fet, convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida. Per més que una novel·la sigui un diàleg —obert i constant— entre autor i lector, cal tenir sempre present qui fa el primer moviment i qui ha de seguir-lo: “Em tranquil·litzava veure davant meu els rengles de peces blanques situades al seu lloc específic, esperant entrar en combat seguint les meves ordres”, (pàg. 69).
dissabte, 7 de setembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons