El mestre Georges Simenon —al qual se li dedica una exposició a la Biblioteca Jaume Fuster, coincidint amb BCN Negra— referint-se als creadors de novel·les policíaques, afirma: “Som una mica com esponges que aspirem la vida sense saber-ho i la tornem de seguida, transformada, sense conèixer el treball d’alquímia que s’ha produït en nosaltres”.
No puc pas assegurar que l’Andreu Martín tingués coneixement d’aquesta definició, i encara menys que la tingués present a l’hora d’escriure Les escopinades dels escarabats, Edicions Bromera, febrer del 2013, que obtingué el XXV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, però resulta obvi que ha estat capaç d’aspirar la vida —o, més exactament, una bona part d’ella— actual i reflectir-la al seu llibre. Això sí, la seva esponja, més que no pas xopar-la en sang, com acostuma a ésser habitual en aquesta mena d’escriptura, la xopa en els més bruts i llefiscosos llots de la nostra societat.
Una societat on la corrupció i les corrupteles han esdevingut normes ineludibles de conducta per a tots aquells que volen grimpar o pretenen tallar el bacallà —“Surten corruptes i pocavergonyes per tot arreu, miris on miris. […] El sistema s’ensorra. […] S’han carregat les regles de joc i, sense regles de joc, no es pot jugar a res”, (pàg. 131)—, convertint la ignomínia i la deshonestedat en la patent de cors més segura per arribar al capdamunt. I, el que és molt més greu, per garantir que la posició de privilegi obtinguda es mantingui inalterada in saecula saeculorum.
Una vegada han arribat —prevalent-se dels més tèrbols i inconfessables dels mitjans, convertint el déu diner i la cobdícia d’una societat podrida i sense moralitat en la seva infal·lible pedra filosofal— aniran estenent els fils de la seva tramoia fins a enredar en ella les més altes instàncies polítiques, socials i empresarials, investint-se d’una immunitat —i, en conseqüència, d’impunitat: “A mi no m’arriben […]. Fins a mi no poden arribar”, (pàg. 125)— gairebé absoluta que els transforma en els més tirans dèspotes del nou segle: “És el començament d’una nova era. L’Era dels Totpoderosos Omnipotents que es poden permetre moltes coses que estan prohibides per a la resta dels mortals prescindibles”, (pàg. 307).
Al bell mig d’aquest autèntica òpera de desolació i immundícia, que acaba per contaminar gairebé a tots els que hi entren en contacte —aquest es ven l’ànima al diable per diners; l’altre, per la fama; el de més enllà, per viure tranquil…—, la gran pregunta és si, malgrat tots els malgrats, encara és possible que algun esperit preservi la seva innocència, posi per davant de tot la seva consciència i actuï per altruisme. O el que és el mateix, en un món on no hi ha un pam de net, és, encara factible trobar-hi una polzada de netedat, una unça de decència?
I, fins i tot si és així, si aquest miracle es produeix —si les escopinades dels escarabats arriben al setè soterrani on s’aixeca l’estàtua dels totpoderosos: “Escarabats fastigosos que embruteu el terra. Sou a l’estadi més ínfim de la creació. Per sota de tots els animals, sou la Púrria innoble, inútil i prescindible”, (pàg. 181)—, acabarà obtenint la deguda recompensa pel seu sacrifici i la seva honestedat? O bé l’única recompensa que rebrà és acabar ofegat després de tant maldar per nedar contra corrent?
La resposta, no cal dir-ho, només la podreu obtenir si llegiu la novel·la. O, potser, si espereu que se’n faci la corresponent pel·lícula: tant la trama —directa, immediata— com la seva presentació —neta, clara, cronològicament ordenada— tenen molt de guió cinematogràfic.
Benvolguts lectors i lectores, si el què voleu és una novel·la que tracti una temàtica que no pot ésser més actual, i que ho faci d’una manera tan crua com versemblant —per desgràcia, res del que s’hi narra ens sorprèn: “Seria còmic, si no fos tan tràgic”, (pàg. 199)—, ben escrita, immediatament comprensible, que enxampi des del primer moment, t’intrigui i no deixi respirar, ja podeu encarregar-la a la vostra llibreria o biblioteca de torn.
Ara bé, si creieu que la literatura (policíaca o no policíaca) ha d’aportar alguna cosa més, que ha de deixar —almenys— una petita petja en el vostre ànim, que ha de canviar-vos encara que sigui un xic —“[Els escriptors] a partir de la realitat hem de saber descobrir aquells aspectes que sovint se’ns escapen. Per això serveix la ficció. Per analitzar i aprofundir en els fets quotidians”, (pàg. 84)—, potser que seguiu buscant.
Publicat al Núvol, el 4 de febrer del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons