Resulta verament agraït trobar-se amb un nou autor o autora que no només sap què vol explicar sinó que també sap com vol explicar-ho. Amb major raó, encara, quan, en escriure la seva primera novel·la, no ha pretès mostrar al món la seva suposada genialitat, enlluernant tothom amb un llibre com no s’ha vist mai abans, innovador i trencador, destinat a formar part en quatre dies del Cànon Occidental —amb el risc d’acabar passant sense pena ni glòria— sinó fer la seva feina tan bé com li sigui possible.
Per fortuna, Daniela Krien ha tingut el senderi d’escollir aquesta segona opció: ha escrit el llibre que volia —i podia— escriure; el que ella i només ella podia escriure. Potser Algun dia ens ho explicarem tot (Irgendwann werden wir uns alles erzählen), Editorial Empúries, 2013, amb traducció de Carme Gala, no sigui el llibre de l’any ni de la dècada —entre d’altres raons, perquè “Encara no s’ha trobat cap jutge tan bo com el temps”, Joan Sales dixit— però crec que, al contrari de tants d’altres, seguirà llegint-se amb el mateix plaer d’ací a deu anys. I això, malauradament, no ho podran dir altres creacions literàries saludades gairebé unànimement com a immarcescibles…
A més a més, el seu prometedor debut fa pensar que si és capaç de polir alguna de les seves secundàries mancances —principalment, recolzar-se en excés en les crosses de Hamsun, Dostoievski i Trakl; en les darreres pàgines, emfatitzar i reiterar més del compte algunes paraules que desvetllen abans d’hora el desenllaç de la història— la seva producció posterior anirà assolint major i major entitat i alçada.
Sabent d’allò més bé el que es duu entre mans, amb una prosa tan pulcra com precisa, allunyada d’exhibicionismes i de poetitzacions innecessàries, Krien ens presenta la vida en una granja situada en l’Alemanya Oriental l’any 1990. Fa ben poc que el mur ha caigut, però no per a tothom. Almenys, no d’igual manera per a tothom: “Aquí al mas, el canvi vas passar gairebé desaparegut. Havien vist les imatges de Berlín per televisió, com si fossin d’un altre país”, (pàg. 19); “Si d’un dia per l’altre totes les empreses han de funcionar igual que a l’altra banda, aviat no n’hi haurà ni una”, (pàg. 132).
L’esgarrifosa empremta, sobretot mental, que ha deixat l’estat totalitari comunista en els seus ciutadans no serà gens fàcil d’esborrar; l’omnipresent i opressiva voluntat de teixir “la gran i noble causa del socialisme” i de “mantenir l’honor revolucionari de poble”, (pàg. 76), imprimí a foc a tota una generació una petja indeleble: “A la RDA estàvem simplement massa tancats. Aquest petit país encerclat pel mur era com una gàbia al voltant d’un animal salvatge”, (pàg. 101). Per als que hi van néixer i hi segueixen vivint, el mur encara és alt —per dir-ho amb el títol d’una cançó dels Sense Sal.
Per més que caigui el mur i la frontera, l’abisme segueix essent quasi infranquejable. Perquè, més que no pas separar dos països, divideix dos mons. Dos mons tan oposats com irreconciliables —i inencaixables. El món de sempre i el món d’ara; el d’avui i el d’ahir; el de les paraules i el del silenci; el que té el futur per endavant i el que només en té darrera el passat; el que viu i el que ha de morir per poder renéixer.
Una separació que és encara més abissal en els petits nuclis rurals: “L’any 1990 el nostre poble encara és així, com ha estat sempre”, (pàg. 53); “El seu aspecte […] [és el] d’aquells [homes] que diries que han nascut fora de temps”, (pàg. 38). Tant la granja dels Brendel —“Com sempre, aquí no s’enraona gaire”, (pàg. 19)— com els que (mal)viuen en elles esdevenen una més que escaient metàfora de la RDA: “L’ombra poderosa del castanyer del pati només deixa entrar per les finestres uns petits esqueixos de la llum del capvespre. Ningú no diu res; les cares de la família estan tan poc il·luminades que amb prou feines les reconec”, (pàg. 38).
En aquest ambient gogolià d’ànimes mortes, en què la clau essencial per a la supervivència no ha estat tant el cultiu de la terra sinó el de la mentida —sens dubte el terme més repetit de la novel·la. De la mentida que, ensems que evita que els ciutadans siguin víctima de la inclement arbitrarietat de les autoritats, com a nefasta contrapartida, “destrossa la persona per dintre”, (pàg. 78).
Maria, una noia de 16 anys a punt de complir-ne 17, envoltada de temors i de sentiments amagats o inexpressats, experimentarà la fi de la seva infància —“M’haig de fer adulta. Precisament ara que hi ha tantes possibilitats de cara al futur, la porta de la infantesa se’m tanca per sempre”, (pàg. 157)— i la impetuosa i incontenible eclosió de la seva sexualitat.
No cometré, per descomptat, la indelicadesa de desvetllar més del compte la trama —al contrari, recomanaré al lector o lectora interessat que defugi com l’aigua escaldada la síntesi que ofereix la contraportada, (molt) més explícita que no convindria—, però sí que considero prudent advertir que, igual que li succeeix al seu país, el camí que l’ha de dur fins a una possible felicitat serà dur, llarg i tortuós. O per dir-ho d’una altra manera —segurament més exacta— un camí on les roses tenen moltes espines.
Perquè si l’obra i l’autora s’immergeixen en un món senyorejat pel silenci, l’ocultació i les mentides és amb la voluntat d’aportar llum a les tenebres, per fer entrar aire i claror en aquest ambient resclosit, enxubat i perillosament endogàmic; per fer una exhibició de la veritat; per mostrar obertament i diàfana els cors i els esperits dels homes i —per damunt de tot— de les dones que hi habiten. Dels seus cors i dels seus esperits, amb tota grandesa que això comporta però, també —i consegüentment— amb tota la seva misèria, atès que “[les] mentides són horroroses, però la veritat també ho és”, (pàg. 124).
Tant és així que no hem de creure del tot Krien quan, tot recorrent a una citació dels Germans Karamàzov dostoievskià ens assegura —amb la frase que dóna títol a l’obra— que “algun dia ens ho explicarem tot”, (pàg. 172). Algun dia no…, amb aquest llibre ja ens ha explicat tot els que ens calia saber sobre els seus protagonistes —i, al mateix temps, sobre l’antiga RDA!
Amb la consciència de la feina ben feta, el que convindria ara és que posi fil a l’agulla, i no trigui gaire a servir-nos una altra i encara més agradable novel·la.
divendres, 9 d’agost del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons