Hi ha llibres i autors sense l’existència dels quals es fa difícil d’entendre la literatura d’un temps i d’un país, llibres que són imprescindibles per a fer-se una idea del seu recorregut i la seva evolució; de la mateixa manera, sense l’existència d’alguns estudiosos i historiadors resultaria força complicat conèixer el nostre passat. Però només en els grans autors, en els excepcionals, és possible que es reuneixin en una sola les dues condicions. A casa nostra, entre els comptats escriptors que assoleixen una tal valuossísima dualitat podem esmentar Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Gaziel —del qual se n’ha reeditat, fa ben poc, el magnífic Tots els camins duen a Roma.
Les Cartes a Màrius Torres (Club Editor, juliol del 2014), posen de nou de manifest que a aquesta llista selecta cal afegir-hi el seu autor, Joan Sales, atès que la seva obra no és que en sigui un exemple, sinó gairebé un model. Per un costat, la seva correspondència és literatura, i de primera qualitat. Ho és, per començar, per la seva destresa narrativa, per la seva intensitat prosística i poètica. Tant que únicament raons no literàries poden explicar que fins fa tot just quatre dies —coincidint amb el centenari del seu naixement— no se li reconegués el lloc que, per mèrits propis, ocupa en el panteó de les nostres lletres.
No és gens d’estranyar, atès que en el capellístic univers literari català, on les coneixences i els padrins valen mil vegades més que el nivell i l’interès de les obres, la seva independència de criteri i la seva absoluta franquesa, el seu invencible hàbit de dir sempre i arreu allò que pensava, sense alinear-se ni amb els uns ni amb els altres, sinó retraient-los a tots allò que creia que els havia de retreure, no devien ajudar-lo gaire, precisament: “unes hordes de bandits s’han llençat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. !Quins tres mesos de vergonya!” (pàg. 54); “en el fons del fenomen anarquista hi ha una immensa badoqueria i un abisme d’ignorància” (pàg. 165); “sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos, amb les nostres inèpcies […] [i amb] les carallades ideològiques amb què les vestim” (pàg. 351).
Però, al costat del seu indiscutible mestratge literari, les cartes d’aquest “soldat de Catalunya”, (168), atenyen un significat i una vàlua històrica de primera magnitud: el retrat de primera mà que ens brinda de la guerra civil espanyola, dels seus esgarrifosos i cruels efectes i defectes —“Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya crucificada entre dos lladres” (pàg. 388)— resulta fonamental per fer-se una idea del terrabastall i el cataclisme que suposaren per a la nostra terra l’alçament militar feixista, el consegüent enfrontament bèl·lic i el posterior exili: “Ja som molt a prop del «finis cataloniae». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure” (pàg. 465).
Si hi afegim que aquesta correspondència no només resulta absolutament essencial per a conèixer l’arrel i el fonament d’Incerta glòria —podríem afirmar que les cartes esdevenen el seu primer esborrany, la seva aproximació primigènia— sinó, i encara més, del tot imprescindible per entendre la gestació i l’eclosió de la genial poesia de Màrius Torres —fins a un tal extrem que podríem demanar-nos: l’hauríem mai coneguda si ell (a través de la seva amiga Mercè, que compartia estada amb el lleidatà al sanatori de Puig d’Olena) no l’hagués descobert?—, potser no caldria dir res més.
Entre d’altres motius perquè, per més que pugui dir, sempre em quedaré, per força, a l’inici del camí: el que ens ofereix aquesta obra és tan colossal, tan complet, tan omnicomprensiu, que cap anàlisi literària convencional, d’una mida més o menys ortodoxa, pot fer-li justícia. I no tan sols en general, com a totalitat, sinó, tampoc, en concret: totes i cadascunes de les qüestions o temàtiques que tracta —poesia, guerra, exili, país, religió, política…— requeririen, per elles soles, una anàlisi molt més extensa, un molt més detallat estudi particular.
Per enllestir, esmentaré que, com molt bé destaca Montserrat Casals a l’apèndix d’aquesta nova edició, “per damunt de l[a seva] aparença” no es tracta tant d’un estricte recull de cartes en el seu estat original, sinó d’un “llibre de memòries”, que transforma “en vives unes paraules que eren mortes, unes cartes escrites quan era molt jove en escrits de plena maduresa” (pàg. 593). En un editor tan decididament intervencionista com ho fou Sales —només cal llegir les esplèndides Cartes Completes (1960-1983), creuades amb Mercè Rodoreda o bé l’assaig Joan Sales, la ploma contra el silenci, de Marta Pasqual, per adonar-se’n— no és imaginable que les cartes fossin publicades sense haver estat abans curosament re-escrites i re-elaborades.
En síntesi, no puc més que recomanar amb èmfasi la lectura d’un llibre com aquest, que retrata d’una manera tan i tan fidedigna —i, al mateix temps, tan heterodoxa, tan poc políticament correcta (virtut que, tips com estem de visions unívoques o maniquees, tot i que ens pugui sobtar d’entrada, anirem apreciant i agraït més i més a mesura que avancem)— un moment crucial de la nostra història.
Llegint-lo no només ens oblidarem de tot, sinó que viurem (i reviurem) amb ell tot el que llegim: “Ara he començat el Guerra i pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petersburg l’any 1812 que no pas a Barcelona el 1937” (pàg. 211).
dilluns, 22 de setembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons