Un dels majors riscos que es corre en tractar d’analitzar una obra literària és dir-ne més que no convindria. O, per ésser més exacte, explicar-ne més que no seria aconsellable, de manera que no tan sols es condicioni al lector o lectora —la qual cosa es produirà, ineludiblement, si la crítica té el mínim de nivell exigible— sinó que se l’acabi substituint; que se’l privi del plaer de les descobertes que l’autor ha preparat per a ell. (També existeix, és clar, el risc de dir poc —o pràcticament res— la qual cosa la converteix en innecessària…, però aquest és un altre tema).
Si aquesta premissa és vàlida en general, encara ho és més en els escriptors que empren el silenci —els silencis, en realitat— com una de les seves grans armes literàries; aquells que, per expressar-ho ras i curt, escriuen més entre línies que no en les línies; aquells per als quals allò no dit, el tot just insinuat o donat a entendre, la frase (presumptament) incidental, esdevé essencial. Un exemple magnífic d’aquest parlar amb el silenci fou L’acabadora, de Michela Murgia, publicada per Proa ara fa un xic més d’un parell d’anys.
Com ho és, sens dubte, l’obra de Gerbrand Bakker. Si pretenem llegir Deu oques blanques, (De omweg), Raig Verd editorial, 2013, amb una acuradíssima traducció de Maria Rosich, sense prendre en consideració aquest fet, ens quedarem, a tot estirar, a mig camí: haurem sentit el so, però no —si més no, no prou— la música. I el mateix, si fa no fa, ens succeirà si ens obcequem en convertir-nos en entomòlegs literaris i assagem de classificar-lo: haurem aconseguit una papallona més per a la nostra col·lecció, però la seva pols daurada ens haurà restat entre els dits i ens haurem privat del goig inequiparable de veure-la volar: “M’agrada que em sorprenguin”, (pàg. 66).
Resulta obvi que l’escriptor holandès se sent còmode en els indrets reduïts, despoblats i solitaris — dues granges són l’escenari d’A dalt tot està tranquil i d’aquesta novel·la—, en els petit[s] món[s] enfebrat[s], per dir-ho amb un títol de Maurici Serrahima: “fins aleshores s’havia mogut en un espai molt petit”, (pàg. 20); “Havia vingut aquí i hi havia mantingut el seu món petit”, (pàg. 154). Espais íntims, òptims per donar via lliure al seu amor pel minimalisme, per escriure, explícitament, només allò que és del tot imprescindible, deixant lloc no tan sols a la imaginació del lector, sinó convidant-lo a esdevenir partícip de l’obra.
Si aquest no hi col·labora, si roman a l’exterior, si no s’hi implica amb el cor i l’ànima —si no entra de ple en el diàleg literari que és (o hauria d’ésser) qualsevol creació artística—, es quedarà a l’escapça: no assaborirà com cal el llibre i li farà la impressió que no tenia res de l’altre món a oferir-li.
I tindrà raó…, perquè l’autor no té cap intenció —ni cap interès, tampoc— d’explicar-nos res de l’altre món, cap història extraordinària o fora de norma, sinó, precisament, una història tan natural i quotidiana com ho pot ésser qualsevulla altra. O el que és el mateix, el retrat, íntim i aprofundit, d’una vida. De la vida d’una persona del tot normal, que podríem ésser perfectament nosaltres o algun dels nostres familiars.
Una història, doncs, que potser els nostres prejudicis ens faran creure que no ens haurà d’interessar —si més no, no prou. «Què ens pot atreure, d’una existència ordinària?», ens demanarem. I ens direm: «Per a vides ordinàries, ja tenim la nostra, no?». I, sense proposar-nos-ho —de fet, sense tenir-ne consciència— haurem arribat allí on Bakker ens volia dur: a la constatació que qualsevol vida, per més rutinària que ens pugui semblar, és interessant; d’allò més interessant. I ho és, sobretot, per una raó fonamental, que sovint oblidem: perquè cada vida és diferent; perquè, per més similars que ens puguin fer la impressió que siguin, totes i cadascuna d’elles són úniques i irrepetibles —irreemplaçables.
No tan sols perquè és impossible que existeixin dues vides iguals —només cal pensar en els veïns del pis de dalt o sota nostre—, sinó perquè, encara que fossin del tot idèntiques, cadascú de nosaltres la viuríem —i, el que és més important, la veuríem— d’una manera diferent.
El gran misteri de Deu oques blanques no consisteix tant en saber quin és l’esdeveniment que ha determinat una dona holandesa que es fa dir Emily a amagar-se —“S’ha amagat de mi, dels seus pares”, (pàg. 99)—, marxar de la seva terra i aïllar-se en una granja del petit poble gal·lès de Caernarfon, sense altra companyia ni lligam amb el seu desconegut passat que els poemaris d’Emily Dikinson —“Ho havia deixat tot enrere, només s’havia endut els poemes. Amb això n’havia de tenir prou”, (pàg. 36)—, sinó com afronta la situació que li ha correspost de viure, com viu la seva circumstància.
Aquesta seva nova existència condicionada per un element que, conjuntament amb les olors, esdevé crucial, omnipresent a la novel·la, el pas del temps: “Aquella enyorança […] tenia més a veure amb un moment que amb un lloc”, (pàg. 73). Transcurs del temps que, en una mostra de la saviesa narrativa de l’autor, determina tant la seva estructura —les dues grans parts de l’obra les encapçala amb els noms dels mesos de novembre i desembre— com el seu estil i, sobretot, el seu ritme, morós, detallista, que emfatitza que la protagonista viu en el temps.
Un temps que la presència de “deu oques grasses i blanques”, (pàg. 14), converteixen en metàfora, en anar essent engolides una a una per la nit, en una mena de comptador invers: “El deus voler tenir enllestit abans d’alguna data en concret, no?”, (pàg. 113); “Tota una vida en uns quants mesos”, (pàg. 154). I que alenteix alhora —“Havia intentat aturar el temps, fer-lo suportable”, (pàg. 70)—, gairebé fins a paralitzar-la del tot, la descripció dels actes quotidians de la protagonista: fins els més ínfims, són narrats amb un afany minuciosament precís —“Ella va servir el cafè i va omplir un got de llet. Després va treure el pastís de la nevera, en va tallar dues porcions i les va servir en platets. Va allargar-li el got de cafè i el pastís…”, (pàg. 45)—, la qual cosa no tan sols permet emfatitzar la importància de cada instant, sinó també adonar-nos, mercès a l’acumulació de detalls i incisos, del progressiu deteriorament de la seva salut.
En definitiva, un llibre que espantarà als que vulguin només acció i entreteniment, a aquells desitgen llegir sense esforç ni dedicació, als que ho demanen tot fet; o el que és el mateix, una nova mostra —tot i que potser no tan reeixida com l’anterior, en el seu conjunt: l’ambivalència i l’ambigüitat són perilloses armes de doble fil, que cal emprar amb molta cura, atès que poden dur-nos molt enllà o no moure’ns gaire del lloc— del talent d’un autor que ha vingut per quedar-se.
dimecres, 23 d’octubre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat