El quadern gris, Josep Pla
A Xavier Pla, amb admiració i estimació
Res millor per encetar aquest 2013 que recomanar amb efusió la lectura de l’edició restaurada d’El quadern gris, (Edicions Destino, Barcelona, 2012), l’obra magna de Josep Pla, duta a terme amb una admirable meticulositat per Narcís Garolera. (Emprem, a consciència, el terme “efusió”, com a substitut temperat d’exaltació, entenent que la primera obligació de l’analista literari és reconèixer que el principi directriu de la seva tasca no ha d’ésser l’objectivitat —objectivament impossible— ans mantenir al màxim la coherència en la seva ineluctable subjectivitat).
Per a fer-se una idea de la magnitud, i la necessitat, de la revisió —en el detall de la qual no entrarem—, creiem que n’hi ha ben bé prou cedint la paraula al seu curador —“El llibre s’ofereix, doncs, sense els errors de lectura en la transcripció mecanogràfica del manuscrit, sense les excessives errates tipogràfiques, sense les inacceptables censures de l’editor i sense les abusives intervencions lingüístiques dels correctors. La revisió s’ha concretat en més de cinc mil esmenes”, (pàg. 20)— i destacant, com a exemple dels excessos, que els corrector, en l’apunt corresponent al 22 de març del 1919, no tan sols gosaren convertir un professor universitari, que Pla definia com a “un impressionant bercengàs” (pàg. 498), en un “impressionant senyor” (pàg. 580, OC 1), sinó transformar les “delirants collonades” (íd.) que el caracteritzaven en “delirants explicacions” (íd.).
Com bé han posat de manifest els grans estudiosos planians —Xavier Pla, Lluís Bonada, Cristina Badosa, Josep M. Castellet…— aquest magnífic llibre no és —o, per a ésser precisos, no és únicament— el seu dietari dels anys 1918 i 1918. N’és una recreació posterior, pregonament modificada, ampliada per l’al·luvió d’una gran quantitat de textos anteriors, cosits i recosits, bastats i embastats amb una escrupolositat mil·limètrica, per a oferir la imatge del viatge iniciàtic d’un jove desvagat a la recerca de la seva condició d’escriptor.
D’un home que tan sols es reconeix i se sent ell mateix, alliberat de timideses i convencionalismes, quan se situa davant del quadern, amb la ploma a la mà: “si jo, per naturalitat, sóc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències.” (pàg. 128).
D’un escriptor ja madur que ja fa temps que deixà enrere els seus propòsits de joventut —“Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant” (pàg. 24)— i recrea segons més li convé els apunts primigenis del seu quadern. I ho fa bastint una tan creïble com sòlida estructura arquitectònica literària, que no dubta en sacrificar la seva fidelitat, tant material com cronològica —“¿A qui emociona avui el natural? ¿A qui exalta la veritat? Gairebé tot és fictici i aparent i cada dia ens allunyem més de la realitat.” (pàg. 331)—, a la versemblança, a l’assoliment del seu objectiu creatiu primordial i permanent: convertir el seu dietari en “un document (literari) de primer ordre” (pàg. 181); un document que descrigui “el seu temps” —i el seu ésser-en-el-món.
Un jo que, a força d’escriptura i reescriptura constant, és, cada vegada més, a mesura que Pla va construint-se el seu propi Homenot, menys persona i més màscara. Fins a tal punt que, si ens forcessin a definir, tan sintèticament com fóssim capaços, la seva colossal obra —composta per gairebé 30.000 pàgines—, gosaríem aventurar que consisteix en una perpètua i infinita elaboració i reelaboració del retrat de l’homenot que més i millor conegué (i estimà): ell mateix; el Josep Pla escriptor —deixatat i independitzat del Josep Pla, persona— que tan magníficament analitzà Xavier Pla en Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària.
El quadern gris és, doncs, per damunt de tot una (esplèndida) obra literària, una indiscutible obra d’art, confegida per un escriptor en la seva plenitud de facultats. Una creació literària que, malgrat que en ocasions pretengui fer-nos creure el contrari —el 7 de juny de 1919 el protagonista assevera: “no he pas llegit Proust, encara” (pàg. 589)— neix (o més aviat reneix, en esdevenir el primer volum de la seva Obra Completa, l’any 1966) sota l’advocació i l’emmirallament —i l’enlluernament— de la Recherche.
No tan sols perquè amb ella l’escriptor empordanès forja, de manera definitiva, la primera i imprescindible baula del seu univers literari —propi, personal i intransferible, complet, total, autònom i autosuficient, fonamentat i justificat tan sols en ell mateix (i immediatament recognoscible)— sinó perquè fa seus, almenys, dos dels principis rectors de la literatura de l’escriptor francès: la cura en l’elecció i la descripció dels detalls, i la centralitat de les sensacions en la configuració de l’individu.
Per una banda, per a l’escriptor, que afirma que “les coses absolutes només existeixen en el pensament” (pàg. 371), els detalls, aquells petits matisos teòricament insignificants, irrisoris, que diferencien i individualitzen els fets i les persones, són essencials; permeten fer-se una idea exacta d’allò que es descriu, d’allò de què es parla: “Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món.” (pàg. 719).
Per una altra, les descripcions, que confereixen existència real —i veritat— a les coses i a les persones, posseeixen una base sensorial primària que té, creiem, la seva arrel darrera en el mètode de desvetllament de la memòria de Marcel Proust: “chaque heure de notre vie, aussitôt morte, s’incarne et se cache en quelque objet matériel. Elle y reste captive, à jamais captive, à moins que nous ne rencontrions l’objet.”
Només quan —o més aviat, si— l’atzar ens permet recobrar l’objecte, i amb ell la reacció sensitiva que desperta en al nostre inconscient, som capaços de recrear i, el que és més important, de reviure amb una intensitat —una actualitat, diríem— inusitada, aquell record que semblava irremissiblement perdut: “jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna. I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell —com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de polvos d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget […]”, (pàg. 227).
Com entenem que el que impulsà a Josep Pla a modificar la cronologia original del dietari, que començava en realitat el 13 d’octubre de 1918 però preferí avançar fins el 8 de març, dia del seu aniversari, no només fou la voluntat d’atorgar-li una major força narrativa, que emfatitzés de manera diàfana l’entrada en la nova vida del jove aspirant a escriptor, l’arrencada del seu viatge existencial, sinó el seu desig de convertir les postres que li foren ofertes aquell dia assenyalat —“A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid.”, (pàg. 23)— en una mena de ritus iniciàtic ancestral que té molt de magdalena proustiana.
La gairebé insondable riquesa del Quadern gris, que augmenta exponencialment a cada nova lectura, permetria estendre gairebé ad infinitum l’establiment d’hipòtesis d’aquest tipus, però, a fi d’evitar provocar la fatiga del lector no especialitzat, ens obliguem a concloure la nostra anàlisi indicant que aquesta nova versió, pulcrament esporgada per Narcís Garolera dels errors que havia vingut arrossegant des de fa més de quaranta anys, no només comporta una fantàstica aportació per ella mateixa sinó que suposa, sobretot, el goig de redescobrir una de les més meravelloses obres literàries catalanes —i no tan sols catalanes— de tots els temps.
Una exquisidesa que farà que fins i tot els lectors més recelosos davant de la literatura literatura, dela literaturade qualitat —de la literatura tout court, en realitat— recobrin el plaer deliqüescent de submergir-se en veritables creacions artístiques.
Si no l’heu llegida, encara, no us ho penseu dues vegades: llegiu-la; si ja ho havíeu fet, aprofiteu l’avinentesa per a assaborir-la de nou. Si pot ésser, respectant la tan modesta com entenimentada sol·licitud de l’autor: “Jo només m’atreviria a demanar una cosa a aquest lector hipotètic: li demanaria que els llegís amb calma, lentament.”, (pàg. 603).
Publicat al Núvol, el 2 de gener del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons