Com a homenatge al recent estrenat Premi Nobel de Literatura 2014,
recobro avui la meva anàlisi literària de L’herba de les nits, de Patrick Modiano:
En aquest món literari nostre, on (massa) sovint fa la impressió que les grans obres hagin de mesurar-se a pes, segons el nombre de les seves pàgines —la qual cosa comporta que esdevingui més habitual l’excés que no pas la mancança—, s’agraeix força que hi hagi qui sap mesurar les seves forces i ofereixi, justament, allò que convé i res més; si més no, que tingui clar que la llargària de cada obra depèn només d’ella mateixa; que, en general, la feina de l’escriptor consisteix més en polir que no pas en afegir.
Si tenim prejudicis d’aquesta mena, doncs, és possible que en caure’ns a les mans el petit volum de L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano, Proa Edicions, maig del 2014, traduïda per Mercè Ubach, ens pugi saber a poc, que temem que les seves cent setanta pàgines i escaig no siguin suficients per emocionar-nos prou profundament.
Tanmateix, per poca sensibilitat que tinguem, si som capaços de superar una tan absurda com injustificada prevenció —que, entre tantes d’altres, ens hauria privat d’una joia tan esclatant com El jugador de Fiodor Dostoievski—, no triarem a restar captivats per l’embolcalladora màgia narrativa de l’autor francès.
Segurament, n’estarem ja a partir de la primera —i intrigant— frase (“I, malgrat tot, no ho he somniat”, pàg. 7), que ens submergeix, de bursada, en l’atmosfera boirosa i embromada d’aquesta sorprenent novel·la, que, sota el delicat i discret vel d’una trama detectivesca, s’interroga sobre els efectes del pas del pas del temps; i, sobretot, sobre les pèrdues, les renúncies i les nostàlgies insuperables que suposa anar deixant enrere els efluvis, els contorns i, per damunt de tot, els llocs i les persones que van conformar el paisatge i el paisanatge de les nostres indeturables vides: “No hi quedava res de nosaltres, allà. El temps havia fet taula rasa”, (pàg. 9); “En aquella època era tan sensible com ara a la gent i a les coses que estan a punt de desaparèixer”, (pàg. 87).
L’obra s’allunya dels romans policiers convencionals, i més destacadament de les séries noires sembrades de violència, i s’agermana amb els relats del gran George Simenon, on l’encert i l’aprofundiment en la descripció del caràcter dels seus personatges (i, més encara, dels escenaris on transcorren: convertits, de facto, en un rellevant protagonista més de les novel·les —fins i tot, potser en els protagonistes) esdevenen crucials. I, alhora, amb la recerca proustiana —en aquest cas impossible— del temps perdut.
En el “viatge invers en el temps”, (pàg. 97) —“remuntava el curs del temps”, (pàg. 44)— que duu a terme el novel·lista a través dels carrers i els edificis de París, les nits (i els dies) són, per damunt de tot, melangioses; un cant o lament als jorns fuits sense tornada: “si podia rellegir [les notes de la llibreta], a través seu ressuscitarien els colors exactes i l’olor de les nits i els dies durant els quals les vaig escriure”, (pàg. 55); “Necessitava punts de referència, […] com si tingués por que d’un moment a l’altre les persones i les coses poguessin amagar-se o desaparèixer i que calgués si més no conservar una prova de la seva existència”, (pàg. 105).
Si Jean, el narrador, busseja en l’ahir a partir de les notes, incompletes i plenes de llacunes, que conserva en una “llibreta negra”, (pàg. 7), és perquè, cinquanta anys enrere, en fos o no conscient, el que havia volgut era “deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho”, (pàg. 40). Ambiciosa pretensió que, com més va, més i més inassolible esdevé. Perquè, de la mateixa que la Dennie, la jove protagonista, “mai no contestava cap pregunta”, (pàg. 19), el passat tampoc no té l’hàbit de fer-ho.
Com d’altres grans escriptors analistes de l’existència humana —i, Modiano, n’és, almenys, un bon deixeble: “un sempre se sent culpable, quan uns pares nobles i honestos no ens han persuadit, quan érem petits, del nostre dret inqüestionable i fins i tot de la nostra clara superioritat en qualsevol circumstància de la vida”, (pàg. 64)— sap perfectament que l’aventura de la vida, per més intensa que sigui —de fet, menys com mes intensa sigui—, no acostuma a respondre a les preguntes; més aviat, en planteja de noves.
Per tot plegat si som d’aquells que no cerquem respostes en la literatura, sinó un eixamplament dels nostres horitzons i de la nostra visió, dels que creiem que un dels major valors de la vida és, precisament, la seva efímera intranscendència —“Ja no em feia il·lusions. Tot plegat, un dia o altre cauria en l’oblit”, (pàg. 135)—, farem bé d’abocar-nos en aquesta novel·la que afirma, amb honesta clarividència, que “[si] evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida [és] per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos”, (pàg. 33).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 de juliol del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.