Com bé comenta en Bernat Puigtobella, és més que possible que ara, tot just després de la Crónica de una muerte anunciada, quan El coronel no tiene quien les escriba y ja no pot Vivir para contarla, el gran autor colombià es converteixi en el més comprat —que no, ai las!, en el més llegit: si cada llibre que es vengués dimecres fos llegit, quin país més magnífic que tindríem!— per Sant Jordi, condemnant la resta d’escriptors a Cien años de soledad literària.
Tanmateix, com que sóc més aviat contrari a la literatura feta a cops d’obituari, a allò que ara toca llegir, com anyells sense voluntat, prefereixo oferir als nostres lectors i lectores una (certa) brúixola de navegació al bell mig de l’exagerat i inassumible oceà d’obres que es posaran al nostre abast. Una brúixola, per descomptat, tan personal i intransferible com modesta. O, si ho preferiu, una brúixola entre altres. En realitat, la meva i prou. Confio que us pugui ésser útil.
Pel que a la novel·la es refereix, recupero, sempre per estricte ordre alfabètic, quatre obres:
Això és tot, James Salter, (Empúries, març 2014, traducció de Ferran Ràfols Gesa): una novel·la, però, també, més d’una —un conjunt, de fet, en una de sola; és una i mil novel·les alhora. Encara més, és una i totes les novel·les que Salter podria escriure. Sense que això impliqui, i ací rau el seu major mèrit, que deixi d’ésser una novel·la, aquella que volia escriure. Una novel·la coral i pregona, ampla i omnicomprensiva, que explora fins al darrer detall tant l’ànima i el pensament de Philip Bowman, el seu inoblidable protagonista.
Una obra que ens atorga el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.
(Del mateix autor, i igualment recomanable: L’última nit, L’Altra Editorial, febrer 2014)
La clau de volta, Joaquim Amat-Piniella (Club Editor, octubre 2013): la novel·la inèdita de l’escriptor manresà, que arribà finalment a les llibreries “mig segle després d’escrita”,que ens submergim ja de bon començament en un trencament o tràngol definitiu —la mort del pare— que ho capgirarà tot, que situarà a tots i cadascun dels membres de la família en una cruïlla decisiva de la seva vida que no poden ignorar, que els obliga a decidir i a actuar; a mostrar al món, però sobretot a ells mateixos, si són capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies o si són superats per elles —si són homes o ratolins.
Una obra pòstuma que es publica amb tot mereixement, i que posa de manifest que l’existencialisme no fou patrimoni exclusiu dels escriptors i pensadors francesos i alemanys.
La Peixera, Maiol de Gràcia Clotet, (Periscopi, setembre 2013): una obra literària que ens parla de la vida i del compromís, de l’actitud que podem prendre davant els esdeveniments, del gran, definitiu abisme que separa els que fan dels que deixen fer, els que actuen —i, per tant, decideixen— dels que es limiten a deixar-se portar —o, més exactament, arrossegar (sens dubte, un dels termes claus de la novel·la): “He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-se ni un sol dit, imbuït d’un posicionament innocu que m’empenyia cap endavant.
Escrita per un autor que sap molt bé que no hi ha missatge sense bellesa; que no hi ha bellesa sense missatge. Que la literatura és un tot on forma i fons es confonen; on forma i fons se serveixen mútuament.
Totes les estacions de França, Oriol Ponsatí-Murlà (Empúries, gener 2014): L’oulipisme —“Au fond, je me donne des règles pour être totalement libre”, explicitava Georges Pérec— convertit en fonament d’exploració de les realitats alternatives, d’anàlisi de la infinitat il·limitada de possibilitats —o variacions, per dir-ho en termes musicals— que ofereix cada esdeveniment. Variacions, petites o grans, sobre un mateix fet que no transformen, únicament, el propi fet, sinó tot allò que l’envolta: el fet mateix i la seva circumstància, si se’m permet expressar-ho en termes orteguians.
Un llibre lúdic, jovial, amb aparença i ritme de divertimento, però amb rerefons que ens fa petjar totes les estacions de “la impressionable ànima humana”.
Pel que a relats:
Alteracions, Adrià Pujol, (Males Herbes, octubre 2013): un d’aquests llibres excepcionals que ens fan riure a cor que vols mentre el llegim, que converteix la riallada —estentòria, no poques vegades— en el més saludable dels costums. Sobretot, cal dir-ho, a partit del moment que s’inicia la narració principal, L’esborrany. Els dos relats anteriors podem considerar-los una mena d’agradable, i alhora sorprenent aperitiu —l’escalfament indispensable per a que l’orquestra executi la seva simfonia, per a que el nostre ànim se situï en les condicions més adients.
Escrita per un autor que no tan sols sap d’allò més què vol —activar un artefacte literari (explosiu)—, sinó que sap fer-se entendre i sap escriure.
Deu de desembre, George Saunders (Edicions de 1984, octubre 2013, traducció de Yannick Garcia): una obra sorprenent que ens endins en terreny inhòspit, pràcticament impossible de comparar amb res que haguem vist abans, que ens obliga a seguir endavant amb una extrema atenció o cautela, temorosos que no ens succeeixi com a Robin, el protagonista de la narració que dóna títol al volum, i se’ns esquerdi sota els peus el fràgil gel que creiem que ens sustenta. Escrita amb un estil lliure i alliberat, en la seva màxima naturalitat, amarat d’una veracitat absoluta.
Un recull que hem d’acceptar com un repte. Un repte que ens exigirà el millor de nosaltres mateixos, però que també —o potser no…, no hi ha repte sense risc!— ens ho donarà.
Estimada vida, Alice Munro (Club Editor, març 2013, traducció de Dolors Udina): la veterana escriptora canadenca demostra altra volta que és capaç d’excel·lir en la redacció de contes: “Marxar de Maverley”, “Grava”, “Refugi” o “Dolly” són en veritat més que destacables, tant des del punt de vista formal com argumental. Més encara, són la perfecta constatació de la raó per la qual a Munro no li cal escriure novel·les: la intensitat i la cura amb les què les basteix converteixen les seves millors narracions en novel·les en miniatura; novel·les condensades poblades —o, més aviat, habitades— per uns personatges d’una pregonesa insospitada en la seva brevetat.
Un talent extraordinari, sobretot quan recrea o ficcionalitza la realitat, quan relata allò que ocorre o, més exactament, allò que podria ocórrer.
La nostra vida vertical, Yannick Garcia (L’Altra Editorial, març 2014): un llibre que s’afegeix amb voluntat de progressió, d’anar experimentant sense temor els límits sempre oberts de la narració, d’explorar les seves possibilitats encara verges i inconegudes. I ho fa —i aquest és el seu major mèrit, des del meu modest punt de vista— tenint molt present que per evolucionar, en primer lloc, cal conèixer i assimilar d’allò més bé la tradició i, en segon, que evolucionar només per evolucionar.
Les seves narracions són precisos trencaclosques, formats per acumulació de peces sàviament separades, que, a mesura que les anem encaixant, van dibuixant una imatge, cada volta més i més es diàfana.
Si entrem en el món excels de la poesia:
Certesa de llum, Laia Llobera (Labreu Edicions, març 2014): la constatació que hi ha veus noves en la nostra poesia que no tan sols saben molt bé què volen dir sinó, sobretot, com i perquè volen dir-ho. Una autora que mira cap enfora des de dins i cap a dins des d’enfora; que assaja de conèixer el món tot coneixent-se.
Fulles d’herba, Walt Whitman (de 1984, març 2014): una magnífica oportunitat de llegir en el nostre idioma, mercès a la tan acurada com precisa traducció de Jaume C. Pons Alorda, l’edició final i definitiva de l’obra d’un dels autors fonamentals del la poesia universal. Un cant a la joie de vivre que s’envola i ens fa envolar amb ell.
Poesia completa, Joan Vinyoli (La Butxaca, novembre 2011): sens dubte, una de les millors maneres de celebrar com cal l’Any Vinyoli és llegir —i rellegir—, amb calma i tranquil·litat, a tasts i glops petits, la seva obra poètica. Amb aquest llibre tan assequible, no ho podíem tenir més fàcil.
I entre els Dietaris i memòries:
Els darrers dies de la Catalunya republicana, Antoni Rovira i Virgili (A Contravent, gener 2014): Un llibre extraordinari, tan literàriament, històrica com humana, on el vice-president primer del Parlament republicà recull les amargues vivències que li correspongué d’experimentar al llarg dels darrers deu dies que visqué reculant envers la frontera francesa per evitar la barbàrie repressiva del franquisme.
Infància a Berlín cap al 1900, Walter Benjamin, (Lleonard Muntaner, novembre 2013, traducció d’Anna Soler Horta): aquesta obra, escrita per un autor per al qual, malgrat els anys, “la innocència [no] havia prescrit”, constitueix un cant a la infantesa perduda, però, per damunt de tot, al temps retrobat, a la immersió en el més profund substrat constitutiu de nosaltres mateixos. O el que és el mateix: en l’infant que —si el jo adult no ha estat tan irresponsablement gelós com per assassinar-lo— segueix vivint (i somrient) ben endins nostre.
Per acabar, un llibre que parla d’altres llibres:
Un son profund, Enric Iborra (Viena, novembre 2013): un entretingut, revelador i instructiu pelegrinatge per algunes de les obres considerades en la literatura universal, que —lluny de la perillositat (auto)destructiva dels cànons i les prescripcions pedagògiques— ens les acosta amb admiració i afecte. Això sí, si no voleu que no us descobreixi abans de temps més que no convindria, llegiu primer les obres tractades que no pas els seus comentaris i opinions.
Publicat al Núvol, el 21 d’abril del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat