Dins de l’univers de les lletres, el de les obres pòstumes —o, més escaientment, de les obres publicades pòstumament— constitueix tot un món. Un altre món on tot és possible, des de la grandesa o la genialitat gairebé imprescindible —els llibres de Franz Kafka, El Gattopardo de Tomasi de Lampedusa, Una conxorxa dels Enzes de John Kennedy Toole, 2066 de Roberto Bolaño o Maurice d’E.M. Forster, per esmentar-ne només alguns— a l’oportunisme econòmic més lamentable.
Raó per la qual acostumem a rebre aquest tipus d’obres amb una certa prevenció; prevenció que únicament podem vèncer llegint-la. I fent-ho sense cap tipus de prejudicis, ni positius ni negatius; deixant que sigui el propi llibre qui parli per ell mateix. I així és com hem d’actuar si volem acarar una obra tan excessiva, en tots els sentits, com París-Bis, d’en Joaquim Soler (Lleonard Muntaner, Editor, 2013): llençar-nos-hi de cap, sense permetre que res ni ningú no ens condicioni. Només si ho fem d’aquesta manera —i tenim una generosa dosi de paciència: ens costarà d’entrar-hi, cal dir-ho de bon començament— podrem decidir si l’estimem, apassionadament, o el repudiem, amb airada fúria.
Perquè, el que segur que no farà el llibre és deixar-nos indiferents: sigui per bé o per mal, ens trasbalsarà; per a admirar-nos o per a indignar-nos, però ens trasbalsarà. Entre d’altres motius, per un de fonamental, perquè, essent com és una novel·la, és, al mateix temps, i per damunt de tot, molt més que una novel·la —amb el que un tal escreix suposa, tant de favorable com de desfavorable.
Tant per la seva extensió com per la seva complexitat, segurament sentirem la temptació de fer com l’editor i definir-la com a “novel·la riu”, en la qual diversos personatges expliquen un seguit d’històries que acaben confluint en una de sola, però, per més que ho pugui semblar no ho és —o, per expressar-ho amb major precisió: no només ho és. Com no és, tampoc, res que es pugui definir o, menys encara, classificar d’una manera estricta. Perquè classificar és reduir i aquesta obra és, essencialment, irreduïble —i irreductible: “ja sé que en diran novel·la-riu. Em fa fàstic, perquè classificant-la la situen, la cataloguen, la fusionen entre molts altres rotllos solemníssims i fan una grimpada per damunt la teva ment”.
És per això que si tenim la pretensió de treure’n l’entrellat, de veure-hi un xic clar —que és, segons el meu parer, el màxim a què podem aspirar—, més que maldar per la futilitat —la fatuïtat (i la fatalitat)— de classificar-la, el millor que podem fer és assajar de caracteritzar-la a pinzellades; a la manera expressionista, a fi que el lector de l’anàlisi literària pugui obtenir, si més no, una imatge de conjunt; una visió global del que (sembla que) és —i, també, i tan important com l’anterior, el que no és— aquesta monumental obra d’un dels integrants d’Ofèlia Dracs.
(Tanmateix, per als lectors impacients i amics de les coses concretes, assenyalar que si em forcessin a alguna definició, per força aproximativa —“les paraules no diuen prou”—, potser la que li escauria més seria de la novel·la total).
Com a primera, ineludible consideració, cal remarcar que París-Bis, més que ésser una novel·la —i, per extensió, una creació artística— es fa una novel·la: és una work in progress que es va fent (i desfent) a mesura que avança; que es va construït (i destruint; ara en diríem deconstruint) per acumulació, per sedimentació de les pàgines; que van prenent, com en una pintura, més i més gruix a mesura que es van succeint les veus i enfocaments dels seus protagonistes: “aquesta és una obra viva, una evolució constant de la qual no es pot ni preveure el final”.
Com la podem caracteritzar? Potser poder intentar-ho amb tota una rècula d’adjectius (per més que és possible que, més que no pas aclarir-nos res, ens confondran): desbordant —i, més sovint que no convindria, desbordada—, excessiva, extremada, alliberada, proteica, compulsiva, mestissa, teatral, desaforada, impulsiva, indeturable…
Però, per damunt de tot, ambigua —“sempre m’han agradat les ambigüitats i les positures poc definides”—, contradictòria —“he aconseguit d’encarar els dos enemics, el no-res contra el tot-tot”— (o, si ho preferim, completa i complementària), un tot en un, una suma de contraris: explosiva i implosiva, extravertida i introvertida, digressiva i reflexiva, biogràfica i fantasiosa, realista i utòpica, necessària i prescindible…
En síntesi, rebel i rebeca —“no m’interessa adaptar-me, ans al contrari”—, voluntàriament heterodoxa —“per allò de contradir radicalment els esquemes establerts”—, indefinible per definició: “m’he de deslligar de mi, he de fer la literatura que em passi pels pebrots, desconeixent modes, grups, tendències, filiacions. Si és que em vull considerar un artista i no un simple escriptor”.
Tal i com succeïa amb Oferiu flors als rebels que fracassaren, d’Oriol Pi de Cabanyes —juntament amb les experimentals de Manuel de Pedrolo (i, potser, amb París flash-back, de Víctor Mora), una de les poques obres catalanes amb la què té un cert aire de familiaritat—, Soler, com a creador, té “moltes ganes de desfer-ho tot” per tornar-ho a fer: “quasi sempre construir és destruir, destruir paisatge i passat. Això no vol dir que, de vegades (comptades vegades), destruir no sigui construir, o que dosificant ambdues activitats s’assoleixi un terme acceptable”.
Té voluntat de fer tabula rasa, de partir del no-res per a bastir un món —i un art literari— nou, que parteixi del passat, però superant-lo, deixant-lo enrere: “faria el que fos per viure d’una manera original, per no fer el que fa tothom”.
Un llibre híbrid, dual —“La vida és plena de dualismes i reiteracions”; “el dualisme és el leitmotiv de tot el decurs narratiu”—, en què la vida i l’escriptura esdevenen indissociables, impossibles de diferenciar o separar; de la mateixa manera que acaben confluint, irremeiablement, la novel·la —“la teva novel·la, per a titllar-la de quelcom”— i el diari on l’autor reflecteix els seus pensaments i idees mentre l’escriu.
Com a obra en creació constant, l’una i l’altre no tan sols avancen en paral·lel, sinó que es retroalimenten (i es justifiquen). Escriu el diari a fi de provar d’entendre, en la mesura que això sigui possible, la novel·la i, com a conseqüència, només serà factible d’entendre-la —o, més aviat, d’assaborir-la en les millors condicions— si s’hi incorpora el diari. L’una i l’altra són les dues cares de la mateixa moneda, llançada a l’atzar de la vida.
París-Bis és una obra plural i coral que ens parla del descobriment i de l’acceptació de l’existència, del fracàs, l’absurditat i la inutilitat —“La Torre Eiffel és un homenatge a la fútil inutilitat”; “fer París-Bis és fer una de les tasques més inútils”—, de la realitat i la ficció, de la realitat i de la mentida —“Hi ha tanta diferència entre veritat i mentida?”—, de l’experiència que ens va fent com som —“enceto experiències”. Amb un argument més estàtic que no pas dinàmic —“De fet, passar, el que es diu passar, passen poques coses”—, convertida en una confessió o catarsi artística i existencial on en Quim Soler es despulla més diàfanament que mai: “com més avança, la meva novel·la és més la meva vida”; “París-Bis ja és jo”; “l’autor és la seva obra”.
En definitiva, tot i que escrita el 1973, bé la podem considerar una mena de testament literari de l’autor d’Una furtiva llàgrima: “La pròpia obra és una certa forma d’immortalitat”; “aquesta era i és la meva autorealització”. Testament que tant de bo s’hagués publicat en vida de l’autor, atès que això hauria permès a l’editor del seu temps acordar amb ell algunes modificacions que, des del meu punt de vista, l’haurien millorat força. Que, potser, l’haurien convertit en allò que podria haver estat i no és (o no acaba d’ésser): una obra de referència.
Per més que en aquesta complicada època nostra el simple esment del terme retallades faci posar els pèls de punta, i que jo no sigui més que un simple analista literari —un “crític de les suades seccions literàries”—, entenc que res no li hauria convingut més a París-Bis que abreujar un text innecessàriament llarg. No podem saber si el seu creador ho hauria acceptat o no, però almenys sembla evident que tenia consciència que el risc de caure en una llargària era acusat: “hi ha detalls que em són balders”; “Escric, escric més del que em pensava”; “els capítols se m’esdevenen més llargs i en algun punt potser més divagatoris”; “la meva macronovel·la inacabable”; “aquesta tendència meva a la desorbitació de totes les qüestions”; “digressiono massa i em repeteixo com l’eco”,…
Això no obstant, és un llibre que (si no li agafem mania abans d’hora o no ens resulta indigerible) mereix ésser llegit —i, un cop ens hàgim refet del tour de force, rellegit—, tant per ell mateix com en homenatge a un autor que té moltes coses a dir.
Al capdavall, com podríem negar-nos a respectar una de les seves darreres (i alhora, primeres: la contradicció, sempre la contradicció!) voluntats literàries: “només vull una cosa ben senzilla: que la meva obra sigui coneguda, que no resti aïllada dins aquest desert. És demanar massa?” Sobretot si tenim en compte que “París-Bis ha existit mentre jo l’escrivia. Existirà mentre l’hipotètic receptor el recreï. Després tot morirà”.
dimarts, 3 de desembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons