No crec cometre cap gosadia si afirmo que el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero és un dels més coherents amb la seva trajectòria i dels menys sospitosos d’acceptar influències externes; o el que és el mateix, dels que aposten, de veritat, per la qualitat literària de les obres presentades i no pas pels (cog)noms dels que les han escrites. Només cal donar un cop d’ull al seu premonitori palmarès per adonar-se’n: començant pels primers guardonats, Rafael Vallbona i Pep Bras, Miquel Fañanàs, Josep M. Fonalleras, i acabant per la penúltima, Mar Bosch.
Res més natural, doncs, que esperar amb fruïció poder llegir el llibre guanyador. Enguany, Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà, Editorial Empúries, gener del 2014. Una obra que sorprèn perquè no amaga cap de les seves cartes. D’entrada, informa que parteix d’un fet real, la notícia de la troballa, en un tren regional al sud de París, d’una maleta amb vint quilos d’or. I, tot seguit, perquè els primers capítols, més que no pas baules d’una novel·la, son (o, més precisament, semblen) narracions breus —un gènere amb el qual l’escriptor se sent no ja còmode, ans comodíssim— en les quals es plantegen diverses possibilitats (més aviat, realitats) alternatives que expliquen com arribà la maleta al vagó i —sobretot— qui i en quines circumstàncies la deixà abandonada.
Narracions, això sí, que tenen en comú no tan sols un nucli argumental —l’esmentada troballa—, sinó que es relacionen les unes amb les altres repetint la presència dels personatges que hem anat coneixent. Els que havien estat protagonistes, ara esdevenen actors o presències secundàries. Presències successives, simultànies —en alguns casos, com el de la “dona negra [que] no fa res de res. No mira res, no espera ningú, no espera res, no mira ningú”, (pàg. 62), recurrents, omnipresents—, canviants, adaptatives a cada nova situació o hipòtesi, que acaben esdevenint esperades, familiars —fins i tot, malgrat la virulència que algunes d’elles duen aparellades, entranyables. Tan entranyables que caldrà que s’acomiadin de nosaltres (a)plegats al darrer capítol.
L’oulipisme —“Au fond, je me donne des règles pour être totalement libre”, explicitava Georges Pérec— convertit en fonament d’exploració de les realitats alternatives, d’anàlisi de la infinitat il·limitada de possibilitats —o variacions, per dir-ho en termes musicals— que ofereix cada esdeveniment. Variacions, petites o grans, sobre un mateix fet que no transformen, únicament, el propi fet, sinó tot allò que l’envolta: el fet mateix i la seva circumstància, si se’m permet expressar-ho en termes orteguians.
Cada nova variació, per més subtil que sigui, canvia no ja la perspectiva sinó la realitat: “El llenguatge no crea la realitat. És la realitat”, (pàg. 93). Cada opció plantejada és un món novell, diferent, amb una base de funcionament —i d’anàlisi— del tot nova. Si per a la ciència el criteri de validació determinant és la falsabilitat —“La primera premissa de l’èxit científic és la falsabilitat”, (pàg. 22)—, per a la literatura —i les arts— potser ho és la varietat o variabilitat.
Certament, en aquesta novel·la definida per l’escriptor O —al seu torn, una de les múltiples, il·limitades, variacions alternatives de l’alter ego de Ponsatí-Murlà— com a antinovel·la, hi trobem rastres de Pérec, de Queneau, de Borges i de Cortazar, (i, si anem més enrere, de Cervantes, de Sterne i de Diderot), de Calders i de Monzó —i, per tant, de Txèkhov—, però també d’un d’aquests autors que convindria reivindicar un dia sí, l’altre també: Manuel de Pedrolo. El primer, a casa nostra, a proposar-se explorar de manera seriosa i amb afany científico-literari la multiplicitat infinita no ja d’un fet o esdeveniment concret, sinó de la mateixa escriptura —del text i del context; entre d’altres, amb Espais de fecunditat irregular/s, Text/Càncer i Sòlids en suspensió.
També em sembla entreveure-hi el besllum de l’ombra allargada de l’eren retorn de Friedrich Nietzsche; de l’estabilitat final, permanent que roman a la etapa definitiva de qualsevol canvi —o, per dir-ho amb major escaiença, de la suma final de tots els canvis possibles.
Un llibre lúdic, jovial, amb aparença i ritme de divertimento, però amb rerefons —defuig “la buidor formal, l’espectacularitat gratuïta i els focs artificials permanents que només persegueix[en] fer-se veure, sense tenir res a mostrar”, (pàg. 42)— i vocació d’anàlisis holística, que ens fa petjar no pas (tan sols) totes les estacions de França, sinó totes les estacions de “la impressionable ànima humana” (pàg. 75).
És ben probable que aquesta obra no sigui, en realitat —si és que la realitat té, en el fons, alguna existència única, indiscutible (i no és més que una possibilitat entre altres tantes possibilitats; si no és “només el preàmbul d’un absurd monumental”, pàg. 18)— una novel·la, ni una antinovel·la, ni tan sols una nivola unamuniana, entre d’altres raons perquè el seu autor ni vol ni deixa de voler que ho sigui; tanmateix, el seu lema bé podria ésser: (si) la novel·la ha mort, visca la novel·la!
Publicat al Núvol, el 16 de febrer del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.