Referir-se a la novel·la (ja des del seu naixement; només cal recordar Apuleu i el seu Ase d’or) és referir-se al cultiu de l’humor. Pentagruel i Gargantua (Rabelais), El Quixot (Cervantes), Tristram Shandy (Sterne), Jacques el fatalista i el seu amo (Diderot) i Els papers pòstums del Club Pickwick (Dickens) —per esmentar-les en ordre cronològic— són obres essencials que han establert els fonaments d’aquest gènere divers i generosament inclusiu que anomenem novel·la.
Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors va tenir l’encertada idea de recobrar el novembre de l’any passat la traducció que Monika Zgustova va fer de Les aventures del bon soldat Švejk (Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války), del seu compatriota Jaroslav Hašek, una de les obres que mereixen l’honor d’ocupar un lloc de privilegi al costat de les tot just esmentades.
Tant és així que els que no coneguin les aventures i desaventures del més inepte dels soldats txecs de la història, el millor que poden fer és afanyar-se a llegir-les. Per més que en alguns instants el text esdevingui força més prolix que no convindria, no l’oblidaran: la seva força —literària i humorística— és impagable.
De les moltes opcions des de les quals hom es pot plantejar escriure sobre la Primera Guerra Mundial —com ho han fet, amb molt d’encert, Louis-Ferdinand Céline (Viatge al fons de la nit), Blaise Cendrars (La main coupée, o Frederic Manning (La part que ens toca), i, darrerament, Jean Echenoz (14), entre d’altres—, no estic segur si escollir el vessant humorístic és la més sensata, però segurament sí la que permet afrontar-la d’una manera més digerible, menys insofriblement dolorosa; i, precisament per aquesta raó, més autèntica i pregona, sense adulterar ni endolcir la tètrica i sanguinària realitat.
Un punt de vista satíric —o, més aviat, càustic, lacerant— que queda ja patent des del primer i aclaridor paràgraf, on se’ns presenta l’heroi —més exactament, antiheroi (o, potser, heroi dels antiherois)— de la novel·la: “El senyor Švejk […] un cop declarat idiota per la comissió mèdica militar, havia abandonat el servei i vivia de la venda de gossos, uns horribles monstres híbrids per als quals inventava falses genealogies”, (pàg. 27).
Són les aventures d’un idiota, i tenen sentit, sobretot, per aquesta raó. Només essent-ho, com ell mateix s’encarrega de recordar-ho, una vegada rere l’altra —“Em van eximir del servei militar per estupidesa i la comissió em va declarar oficialment idiota. Sóc un idiota oficial”, (pàg. 43)— no tan sols pot actuar com bonament li plagui, prescindint de normes i disciplines castrenses, fent burla i escarni de tot i de tothom —“Jo m’ho puc permetre, senyor Caporal […], perquè sóc un ximple”, (pàg. 352)— sinó, el que és més important, evitar acostar-se al front per ésser sacrificat.
Sense que això signifiqui, tanmateix —i en aquest extrem dissenteixo del parer expressat per Zgustova al seu pròleg (que convé llegir després de la novel·la): “[Švejk] es mostra com un ximple i un idiota, però és un home intel·ligent i astut”, (pàg. 13)— que es tracti d’un estratagema seu, sinó de la seva condició inherent i innata; d’un defecte convertit per les circumstàncies en la millor i la més útil de les virtuts, que l’allibera de caure eliminat en alguna “carnisseria imminent”, (pàg. 669).
Entenc que, per més que algun dels militars que tenen la mala sort de coincidir amb ell ho creguin així —“Senyor Coronel […] es fa passar per imbècil per cobrir les seves bretolades”, (pàg. 756)—, és només una ànima innocent —“Senyors, jo no sóc cap mena de farsant. […] Jo sóc un veritable idiota, ho poden preguntar a l’oficina del regiment 91”, (pàg. 59)— que més que protagonitzar conscientment la seva pròpia “odissea”, (pàg. 124), la seva particular “anàbasi”, (pàg. 271) o el seu “afany digne d’Hèrcules”, (pàg. 313), es limita a viure-la —i sofrir-la— a la seva manera: “Švejk semblava com si hi hagués anat a parar des d’un altre planeta: amb una sorpresa ingènua mirava el món”, (pàg. 268).
Una ment feble que no comprèn res ni és capaç mai de saber què li succeeix —“Després de tantes vegades, jo mateix ja em sento a disgust tornant a dir-li que és un ximple. Per a la seva estupidesa no hi ha nom. Quan dic ruc, és més aviat un afalac en el seu cas”, (pàg. 508)—, que únicament és capaç d’entendre el sentit literal del que se li diu —“Ja en tinc prou! —va exclamar el caporal. / —Quin home més afortunat — va dir Švejk—. N’hi ha que mai no en tenen prou”, (pàg. 753)— la qual cosa provoca una indeturable successió de malentesos —“Com de costum […] m’ha passat un petit malentès”, (pàg. 766).
Malentesos que, com més va, més, esdevenen catastròfics per a tots aquells que l’envolten: “quan s’acabarà la guerra encara hauràs de servir a l’exèrcit cent anys per reparar totes les teves bestieses”, (pàg. 758).
Un ximple, doncs, entre els ximples, que aplica sempre i arreu la seva imbatible i inqüestionable lògica elemental —“Què li sembla […], quant de temps durarà la guerra encara? / Quinze anys […]. És lògic, perquè ja hi ha hagut una guerra de trenta anys i ara som la meitat de llestos que llavors, i 30 : 2 = 15”, (pàg. 775)—, que té un xic de Gargantua i Pentagruel, de Sancho Panza i del Lazarillo i altres pícaros i (encara més) pícaras espanyoles, i un molt de Tristram Shandy i de Jacques el fatalista.
Tant és així que no ens costaria gens substituir els dos protagonistes d’aquesta escena extreta de l’obra de Diderot per Švejk i el seu turmentat tinent Lukàš: “Jacques el Fatalista: “Quan ploro, sovint trobo que sóc un ximple. / El mestre [li demana]: I quan rius? / Jacques: Segueixo trobant que sóc un ximple”.
Perquè, per damunt de tot, el soldat de Hašek té una magnitud humana majúscula, que el converteix no tan sols en inoblidable, sinó en familiar i entranyable. Un dels propòsits, amplament reeixit, que es proposava el genial escriptor txec en redactar l’obra: “Me l’estimo molt, aquest bon soldat Švejk, i […] estic convençut que tots vosaltres sentireu per aquest heroi humil i desconegut la mateixa simpatia”, (pàg. 17).
Amb tot, si hagués de trobar-hi un precedent fonamental, una referència primera, en la qual beuen tant Hašek com els autors i personatges esmentats, em decantaria sense dubtar-ho gens pels paradigmàtics criats del teatre romà; per aquells (anti)herois inventats per Plaute i Terenci que Shakespeare, però sobretot Molière prengueren com a model per crear alguns dels seus protagonistes més immoridors. Herència que queda palesa quan un dels caporals iguala Švejk, soldat ras, amb un criat: “És ben típic, això dels criats, de no saber fer res més que xerrar pels descosits”, (pàg. 363).
Per bé que la situació sigui a la inversa, atès que els criats del teatre romà eren infinitament més intel·ligents i enginyosos que els seus ridículs amos i els superiors del nostre (anti)heroi no són tan ximples com el seu subordinat —tot i que, com bé s’encarrega d’emfatitzar el seu autor, no vagin sobrats de matèria grisa ni de sentit comú—, el resultat és el mateix: el triomf acaba sempre decantant-se a favor dels més desafavorits i en contra dels poderosos.
Com els criats romans, també Švejk acostuma a sortir-se amb la seva mercès a la seva infatigable i incessant xerrera, a “la seva flexibilitat de paraula habitual”, (pàg. 543), al seu incorregible costum de desplegar “la narració amb tota mena de detalls”, (pàg. 769), que tot ho embolica i enterboleix, fins a privar els seus malaurats contrincants de la capacitat de reacció: “Xerres com un sac de nous, rei meu”, (pàg. 417); “Què no es pot expressar breument?”, (pàg. 446); “deixi de contar les seves bestieses de sempre i expliqui’m una cosa”, (pàg. 503); “Encara que parli fins al vespre, les seves històries seran cada vegada més estúpides”, (pàg. 694).
En definitiva, tot i que innecessàriament extensa en ocasions, una esplèndida novel·la, que tracta de combatre amb la més eficaç i demolidora de les armes literàries, l’humor i el sarcasme —“El capità Adamicka va començar a tenir fama d’home just, i per això […] el van enviar al camp de batalla”, (pàg. 329); “Com acostuma a passar sempre, també aquesta vegada els bons soldats caminaven darrere, i al davant marxaven els que eren conduits al tren envoltats per baionetes”, (pàg. 347)—, la crueltat i l’absurditat d’una i de totes les guerres.
Un al·legat furibund contra la insensatesa del bel·licisme, que fa costat a totes les assenyades persones que, des de l’albada dels segles, han negat “el fet de ser fills d’una nació que havia de dessagnar-se per interessos que li eren absolutament aliens”, (pàg. 68).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 14 de març del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Altres anàlisis literàries de Galaxia Gutenberg
♠ El meu gat Autíčko, Bohumil Hrabal.
♣ Califòrnia, Jordi Coca.
♥ Repòs etern i altres narracions, Vassili Grossman.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons