Més sovint que no convindria, la passió excessiva o la proximitat massa estreta són males conselleres a l’hora de crear una obra artística, atès que la intensitat del lligam, sobretot emocional, amb allò que s’explica no permet que la llibertat de l’artista s’envoli tant com seria desitjable. Alguns autors es troben tan a prop de la temàtica que tracten que no aconsegueixen alliberar-se del seu llast; més que no pas crear, fa la impressió que compleixen un deure o duen a terme una mena de purga personal; imprescindible per a ells; del tot infructuosa per als altres —en general.
Sens dubte, l’autor s’ha d’apassionar amb la seva història, però des d’una certa distància, que possibiliti que sigui el component creatiu, artístic, el que prevalgui. Per sort, això és el que ha aconseguit Joseph O’Connor amb Llum de guàrdia (Ghost Ligth), Edicions de 1984, 2013: una obra que recupera la complicada i tempestuosa relació, mantinguda en un temps on les prohibicions i les conveniències socials s’imposaven als sentiments, entre un cèlebre autor teatral irlandès, John Synge, i una de les seves actrius, Molly Allgood.
Al llarg de tot un dia, el 27 d’octubre del 1952, que resultarà fonamental per a la seva existència —no caurem en l’errada temptació de revelar-ne la raó…—, acompanyarem la vella actriu de “seixanta-cinc anys”, (pàg. 11), amb uns ingressos quasi inexistents —“I els diners. Tothora els diners”, (pàg. 27); “a partir d’una certa edat una actriu no ho té fàcil per aconseguir un paper a la seva altura”, (pàg. 49)—, que passa fred i gana —“La gana la tenalla, gairebé sembla ràbia”, (pàg. 56)— en el seu llarg i decebedor pelegrinatge per la seva història, mentre travessa aquella “ciutat on fa tretze anys que vius, però que mai no has tingut raons per sentir teva”, (pàg. 12).
La història d’una dona solitària —“Les converses que tens amb les tasses per sentir-te acompanyada”, (pàg. 88)— i oblidada —“¿Es pensen que sóc morta? ”, (pàg. 213)—, que viu més del passat (i en el passat) que no pas del present, que com a única possessió conserva un grapat de records —“Els records m’envesteixen com si fossin gossos”, (pàg. 105)—, que s’han anat esvaint a poc a poc —“Quina ràbia, tu, com funciona la memòria, o més aviat com deixa de funcionar quan ets gran”, (pàg. 177)— fins a buidar-la, fins a convertir-la poc més que en “una relíquia del passat”, (pàg. 211).
La seva existència es fonamenta en l’ahir, en la memòria d’aquell temps que passà al costat del seu estimat amant, una etapa breu però essencial, que deixà una petja indeleble en ella; fins al punt que —si se’m permet apropiar-me d’un vers de l’immortal Antonio Machado: “recuerdo y, recordando, digo: / —Sí, yo era niño, y tu, mi compañera”—, Synge no tan sols és la font i la raó dels seus records, sinó l’única, darrera realitat que li resta: viu per (i en) una “absència [que] és una presència”, (pàg. 217).
Una presència que es convertí en absència molt abans del compte, quan encara era massa jove i no encertà a reaccionar com hauria volgut, imposant la seva voluntat per fer prevaldre els seus sentiments, passant per damunt del que els separava —“els anys, la classe, l’accent”, (pàg. 73)—, superant les convencions socials que els anorreaven —“una pensaria que tens vergonya que ens relacionin”, (pàg. 108); “si festegessin més sovint i als ulls de tothom”, (pàg. 126);— i permetent que l’amor s’imposés sobre qualsevol altra consideració.
En no haver-ho fet quan n’era l’hora —“No ha aprofitat cap de les seves entrades per incorporar-se a l’obra; noi s’ha adonat mai de quin era el seu moment d’actuar, i ara ja fa massa temps que assageu”, (pàg. 174)—, en no haver estat capaç d’afrontar la condemna a ésser lliure que, segons Jean-Paul Sartre suposa l’existència, ara, a les seves vellúries, en fer inventari de la seva vida, li caldrà assumir les responsabilitats de les seves accions —i de les seves inaccions— i conviure amb el sentiment de culpa: “La culpa es viu com l’envestida d’una onada gegant contra el buc d’un vaixell”, (pàg. 45).
El llibre és, doncs, el retrat d’una redempció impossible —“¿oi que no seria una redempció, després de tant de temps […], si et donessin permís per parlar d’aquells anys? Ara, ¿què explicaries? Va viure. Va morir. Ens vam estimar. Va tenir por.”, (pàg. 33)—, del plany i l’assumpció de l’oportunitat perduda —que va esdevenint més i més crua i feridora a mesura que els anys van atansant-la a la fi dels seus dies.
En definitiva, Llum de guàrdia —esplèndidament traduïda per en Yannick Garcia— és una més que atractiva novel·la que té com a escenari el món —i, encara més, la gent— del teatre, escrita amb una emoció i una intensitat sàviament contingudes, que ens encomana l’amor per l’etern i immarcescible art de les ombres i les llums, de la màgia i el somni que es basteix entre bambolines.
dimecres, 22 de gener del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.