En un món literari tan sotmès a les modes —quan no a la imitació automàtica— sempre és bo que aparegui un llibre que no tingui intenció de seguir-les; i, encara menys, de rebaixar-se per fer-ho. Els amants del gènere negre que comencin a estar un xic empatxats de la indeturable invasió dels detectius escandinaus (sobretot, dels epígons que pretenen seguir les passes dels seus majors —Henning Mankell, Maj Sjöwall i Per Wahloö, Jo Nesbo— sense la seva traça ni el seu sentit de l’equilibri) sempre poden cercar recer en els clàssics.
Si, a més a més, se senten saturats d’una violència sovint innecessària i d’una exhibició de vísceres quasi pornogràfica, rebran com aigua caiguda del cel el monumental volum que inclou la totalitat d’Els relats del pare Brown (The Complete Father Brown), de G. K. Chesterton, RBA / La Magrana, 2013: una d’aquelles obres que, per mèrits propis, acostuma a ocupar un lloc de privilegi a les biblioteques dels amants dels investigadors que espremen les seves cèl·lules grises per treure l’entrellat als casos més aparentment irresolubles.
Això sí, a fi d’evitar indigestions als estomacs avesats als menús detectivescos iconoclastes actuals, amanits amb més pebre que sal, cal advertir d’entrada que el creador del genial L’home que fou dijous no tan sols no és un moralista, sinó un moralista catòlic; a més, un de convers; raó per la qual, en la seva voluntat de dur-nos pel camí correcte, no desaprofita cap ocasió —i quan no existeix, se la inventa— per fer proselitisme; per fortuna, tan explícit que no costa gens bandejar-lo.
Sens dubte, paga la pena: l’autor anglès no només és un dels més ben dotats creadors d’enigmes criminals —en la resolució dels quals els detalls, principalment els més nimis i insignificants són essencials— de tots els temps, sinó que reuneix dues virtuts més destacades.
En primer lloc, és un escriptor esplèndid. Com bé assenyala Imma Estany —que ens brinda una traducció tan precisa com brillant—: “Chesterton és un mestre de la prosa: calcula cada frase, escull amb precisió cada mot i cada paràgraf discorre amb elegància de principi a fi” (pàg. 935).
En segon —last but not least—, és un molt bon coneixedor de l’ànima humana, del rerefons pregon de les persones, de la seva inevitable dualitat i multiplicitat espiritual. I ho és tant pel que es refereix als seus protagonistes principals (el Pare Brown i Flambeau) com per totes i cadascuna de les criatures que poblen les seves pàgines, per més que sigui un instant fugaç: pren tanta cura en bastir bé cada aparició efímera com si d’ella en depengués el volum sencer.
Per tot plegat, entenc que fóra bo dedicar part del nostre temps a acompanyar en els seus increïbles descobriments aquest capellà gris —no es diu pas Brown per casualitat— d’aparença vulgar —“era una persona tan corrent com la que es pot veure a qualsevol lloc”, (pàg. 308)— que amaga com el seu més preciós tresor la seva intel·ligència enlluernadora —“semblava una mica endormiscat; però entre les seves parpelles entretancades va brillar un espurneig perspicaç”, (pàg. 920).
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 7 de febrer del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.