Un altre Sant Jordi és possible (i imprescindible)
Fa no pas gaire, Ricard Ruiz Garzón es demanava a El Periódico si “un altre Sant Jordi és possible”, i oferia les seves alternatives al Sant Jordi dels darrers temps, on, per desgràcia, sembla que compta més el qui que no pas el què: si el llibre l’ha escrit una persona coneguda (no diguem, ja mediàtica) que no pas si és un llibre literàriament valuós.
Cada any, per Sant Jordi, fa la sensació que hi hagi pocs llibres per triar, atès que la majoria dels mitjans es limiten a parlar d’una desena de llibres i a pronosticar que algun d’ells serà el més venut. I, és clar, com que els altres no se’n parla, s’acaba convertint en una profecia autocomplerta.
És per això, perquè estem convençuts que un altre Sant Jordi no només és possible, sinó del tot imprescindible, que, des de Núvol, faig la meva pròpia (i, per tant, intransferible) selecció se llibres que he pogut llegir des del passat Sant Jordi fins ara i que considero que posseeixen una qualitat literària destacable.
Dins de cada gènere, els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.
Gaudiu-los! (Ens farà molt contents si feu servir l’apartat de “comentaris” per fer-hi les vostres aportacions).
Novel·la
L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol 2015). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.
Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre 2015). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.
El nedador del mar secret, William Kotzwinkle, traducció Yannick Garcia (Navona Editorial, octubre 2015). Una breu, intensa, colpidora, poètica novel·la, que t’impacta com ho fan ben pocs llibres. La seva tan reeixida mescla entre bellesa, plasmació de sentiments i dolor el converteix en un imant, se’t fa tan proper, tan teu, el sents tan agusadament propi que no el pots deixar. I et preguntes, inevitablement: «Com és possible que no hagués sentit parlar mai abans d’aquesta novel·la tan pregonament humana i emotiva?».
Una petita i meravellosa miniatura en prosa.
Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre 2015). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.
Tres guineus, Susagna Aluja i Font (Pagès Editors, novembre 2015) El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica.
La filial, Serguei Dovlàtov, traducció de Miquel Cabal Guarro (LaBreu Edicions, gener 2016). Una diàfana mostra de com un autor pot mantenir-se fidel a ell mateix i alhora anar evolucionant, oferint facetes de la seva personalitat literària. Hi retrobem algunes de les característiques definitòries del magnífic escriptor rus —l’ús de frases curtes, quasi telegràfiques; la preocupació per la Mare Rússia; l’exiliat que no pot deixar de parlar de la seva pàtria; la semimàscara dels seus heterònims per (mig) dissimular que és ell mateix el protagonista dels seus llibres; els diàlegs delirants que ho posen tot de capgirell …— però alhora ens trobem amb un tema nou, o, si més no renovat: el de l’amor.
Una veu narrativa personal i intransferible que no ens podem permetre el luxe de negligir.
La confessió de la lleona, Mia Couto, traducció Pere Comellas Casanova(Edicions del Periscopi, febrer 2016). Una novel·la fascinant, inquietant, seductora, immediatament atractiva, que ens convida a un inoblidable viatge al més enllà que no és —ni molt menys— només geogràfic, sinó, sobretot espiritual. Un viatge que és fàcil emparentar amb el realisme màgic sud-americà però que, segons el meu parer, té molt més de real —de tocar tan peus a terra, d’escoltar de tan a prop la Natura, que és la terra i la Natura qui parla— que no pas de màgic. D’una realitat primigènia, no adulterada, on l’home viu en, per i per a la Natura. On l’home és per la Natura.
Una faula que converteix el llenguatge (gairebé) en protagonista.
Narrativa
Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre 2015). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.
El crit de l’ocell domèstic, Maksim Óssipov, traducció Arnau Barios (Club Editor, febrer 2016). Contes que ens conviden a un viatge, literari i existencial, molt llarg. Un viatge meravellós i inesperat que és el de la vida. El de la seva i, malgrat les distàncies, també el de la nostra. Un viatge que és geogràfic però, sobretot, interior: un viatge vers l’ànima d’una persona —i de tot un poble. Un poble, Rússia, la Gran Rússia, la Mare Rússia, que ho era tot, però que ara no sap ni què és; que fins i tot tem que no és. On només queda la plenitud del buit, del que era i ja no és.
Un recull de narracions que situa el llistó de qualitat i d’interès molt i molt alt.
Dietaris, memòries, epistolaris
Instrumental Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre 2015). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.
Els burgesos són sempre els altres, Jules Renard, traducció d’Antoni Clapès (Edicions Sidillà, febrer 2016). Si algú creia que llegint les Meditacions de Marc Aureli, les Màximes de La Rochefoucauld, les Pensées de Pascal o els Aforismes de Joan Fuster —per referir-ne tan sols a autors europeus— ja no podria trobar res que s’hi comparés, ja pot afanyar-se a afegir a la llista el Journal de Renard. Una mostra, magnífica, del que es pot obtenir si es reuneixen en una mateixa persona l’enginy, la intel·ligència, la (sempre imprescindible) llibertat de pensament i el do de l’escriptura.
Una exquisida —i oportuníssima— obra, que reclama l’edició íntegra dels diaris renardians.
Poesia
Wunderwaffe, Jaume Munar Ribot (Cafè Central / Eumo Editorial, febrer 2016). Si la poesia és —possiblement (junt amb la filosofia)— la primordial font de diàleg del jo —o amb el jo—, un camp obert de joc, lluita, contesa o lídia per (i en) la descoberta del jo, que ens du (o ens pot dur) al nosaltres, l’autor de Felanitx converteix els seus versos en pedra de toc (i de xoc), en enclusa i mall del jo que qüestiona el nosaltres; el nosaltres col·lectiu, format, con-format i anestesiat pel Poder, que ha diluït tots els jos, que els ha mesellat o anyellat que els fa fet dimitir de la seva funció primordial: ésser.
Si Nietzsche i el seu savi Zaratustra ja ens n’advertiren del risc a la renuncia a ésser i no li vam fer cas, quan Munar Ribot hi insisteix, n’hi farem o no?
Assaig
La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx, traducció de Marta Rebón (Raig Verd, març 2016). La plasmació que, tot i que potser només sigui de vegades, el Premi Nobel de literatura l’encerta de ple. L’escriptora nascuda a Stanisławów no tan sols sap escriure, i fer-ho molt bé, sinó que té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si volem arribar al fons del fons, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.
Si creieu, encara, que l’assaig no està fet per a vosaltres, llegiu Aleksiévitx.
Juvenil
El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre 2015). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).
dimarts, 19 d’abril del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons