Si, al capdavall, la literatura és un viatge —un viatge que, poc o molt, ens ha de dur d’un jo a un altre— res més natural que siguin nombroses les obres que es plantegin com un viatge, ja sigui real o metafòric. Llevat d’alguna excepció —verbigràcia, l’Ulisses de James Joyce— el viatge, convertit en font de coneixement i de descoberta, es perllonga durant força temps, a fi que els protagonistes puguin madurar i anar prenent consciència de la seva personalitat, del seu ésser-en-el-món.
En A l’altra banda de la nit (Naar de overkant van de nacth), Raig Verd Editorial, març 2013, Jan van Mersbergen, traduït per Maria Rosich, un mestre de la concisió en tots els sentits, redueix l’odissea del seu protagonista a un sol dia —més en concret, a una sola nit. Una nit de Carnaval —que s’allarga i s’allarga, fins a arribar a enllaçar amb el dia següent— que sembla no prometre res de bo; una nit de destrucció o autodestrucció, on fa la impressió que l’únic que importa és quantes cerveses seràs capaç de beure’t, abans de caure rodó al terra.
Ralf, un home desarrelat i desorientat que —per les raons que l’autor va dosificant amb tanta escaiença com precisió (i que no cometré la impertinència crítica de revelar)— duu “cinc anys sense sortir de casa ni una sola nit”, (pàg. 8), acompanya el seu oncle —“Encara has d’aprendre moltes coses”, (pàg. 12), li diu aquest, (molt més premonitòriament que no sospita)— a una disbauxada festa de Carnestoltes amb l’objectiu de “sortir una mica, fer alguna cosa diferent, canviar d’aires”, (pàg. 87), però, per damunt de tot, per tractar d’alliberar-se de la sensació d’asfíxia que el domina.
Talment com si pretengués descobrir quant d’alcohol cal ingerir per deixar-ho tot enrere —“Tots ens hem acomiadat de la nostra vida normal. Del que tenies. Del que tens al cor”, (pàg. 14)—, per oblidar-ho tot, per prendre forces i poder retornar a la monotonia i la feixuguesa de la vida quotidiana.
Al contrari del que espera, la beguda, en comptes d’endinsar-lo en la foscor de l’oblit, li desvetlla la claror dels records; en lloc de cegar-lo, li permet veure i entendre —i, sobretot, veure’s i entendre’s— millor. I, per damunt de tot, aprendre que pots fugir de tot menys de tu mateix. O, més exactament, que fugir no és possible, atès que tots els viatges són d’anada i tornada. En aquest sentit, no es pas casual —ans un símbol novament premonitori—, la disfressa que vesteix Ralf: “Sóc un barquer […] No avanço, vaig endavant i endarrere. A l’altra banda i tornar, a l’altra banda i tornar. El que ara ho tinc al darrere després ho tindré al davant”, (pàg. 15).
No ens ha d’estranyar: en l’obra de van Mersbergen res és casual ni fortuït. Tot —el mot o incís més teòricament discret o insubstancial— no hi és pas perquè sí sinó perquè hi ha d’ésser. Com a bon deixeble de l’incommensurable Txèkhov, en la seva prosa sintètica no hi sobra res però, el que és encara més important, tampoc no hi manca res. El que ocorre és que allí on d’altres necessiten vint pàgines, ell en té ben prou amb una frase breu —brevíssima (“No puc més”; No estàs sola”, “Tot bé”,…), en ocasions una sola paraula (“Eh?”, “Què?”, “Com?”,…)— per dir allò que vol dir, per dibuixar el caràcter i l’esperit del protagonista. Una virtut ben remarcable que la fidel traducció de Maria Rosich permet que assaborim ben agradosament.
És per això que convé llegir-lo amb una atenció acurada, tenint tothora en consideració que, en la prosa de l’autor neerlandès, normalment una frase és… molt més que una simple frase!. Diu allò que sembla voler dir i un xic —o un molt— més. Sobretot quan hom es concedeix el goig d’una segona —tercera, quarta o…— (re)lectura i pren consciència del curós i pacient treball d’escriptura (i reescriptura) que hi ha al darrere. Com un bon escultor de les paraules —“Qui pogués escriure una cosa tan maca com això […]. Capturar Carnaval en paraules”, (pàg. 35”)—, no tan sols ha anat polint i polint la seva obra, eliminant tot allò que no creia ineludible, sinó que únicament l’ha lliurada al públic —o potser ha estat l’editor qui l’hi ha treta de les mans?— quan ha estat segur que no podria lluir més.
Si volem assaborir-la com es mereix, doncs, convé que ens concentrem en la lectura des de bon començament, ja des de la primera línia del primer paràgraf: “Per Carnaval no vas disfressat d’una altra persona; per Carnaval per fi ets tu mateix”, (pàg. 7).
Una frase inicial sublim, antològica que —com anirem constatant a mesura que llegim— anirà prenent més i més força (i sentit), fins a desembocar en les tan esplèndides com emotives pàgines finals de la novel·la. Aquelles on hauràs aprés que només essent tu mateix —navegant per les teves aigües interiors— podràs saber on (i a qui) pertanys; podràs descobrir si has estat (o no) capaç de bastir el teu lloc —i, sobretot, la teva llar— al món. En definitiva, si has sabut viure o si, simplement, t’has deixat viure.
Publicat al Núvol, 25 de juny del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons