Triar és trair, però quan et trien perquè triïs des d’una tribuna pública t’has de deixar de tribulacions, evitar trifulgues, trilemes i, sense trigances, tripijocs, tril·lerismes ni trair-te tu mateix, tributar tribut a qui t’ha triat i triscar o tripular la teva tria en un tris-tras a bon port, tot i sortejant la trivialitat.
Heus ací, doncs, els llibres publicats aquest any 2015 que més m’han agradat (entre els que he pogut llegir). Els ordeno per estricte ordre cronològic i alfabètic.
Novel·la
También esto pasará/També això passarà, Milena Busquets (Anagrama Editorial / Ara Llibres gener). La plasmació que no hi ha cap raó per la qual èxit de vendes i qualitat literària siguin realitats contraposades. Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan, acaben rebent l’arribada al port del món adult gairebé com un naufragi desolador. Però, sobretot, la inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare.
Una magnífica obra literària, que ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.
Els meus millors pròlegs, Ferran Escoda (La Temerària Editorial, març). Una d’aquelles obres personals i intransferibles, d’alta qualitat que tracten als lectors de tu a tu, com a persones adultes i intel·ligents, que entren a dialogar amb ells, que els converteixen —ai, las!— en els seus còmplices literaris; que, sota la seva aparença inofensiva i d’haute cuisine, oculta una demolidora potència literària, que serveix als lectors “unes pàgines que són un plat fort d’exquisida lectura i que els seran d’altíssim profit”.
Un llibre que, amb l’excusa de fer-nos riure, brinda al lector un encertat diagnòstic del món cultural de casa nostra. Una veritable delicatessen.
Locus, Antoni Gual (Edicions la Campana, març). Un artefacte literari tan inclassificable com recomanable, una “obra impressionant, desmesurada i excessiva”, una “inquietant proposta literària” d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, una “descomunal narració”, tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-lo, qualsevol marc o limitació. Si em forcessin a definir-la, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i d’ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre.
Una cara coneguda, Alfred Hayes, traducció Albert Torrescasana (Edicions 62, maig). L’evidència que l’únic jutge (o analista literari) infal·lible i definitiu en la creació artística és el temps; la demostració que la història de la literatura ofereix de vegades una segona oportunitat a alguns escriptors que no mai havien escrit allò que tocava, sinó allò que creien que havien d’escriure; que no havien seguit el corrent, sinó els instints de la seva ànima. una anàlisi o plasmació sobre les relacions de parella i, per damunt de tot, del matrimoni i els seus efectes —i defectes.
Un gratificant descobriment.
Memòria del buit, Marcello Fois, traducció Anna Casassas (Edicions del Periscopi, juny). En submergir-nos en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” recobrarem la deliciosa sensació de goig i descoberta que vàrem assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.
Una d’aquelles novel·les que ens retornen el goig per la literatura, que converteixen la vida en literatura i la literatura, en vida.
L’últim mono, Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol). Alhora que suposa un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat entorn familiar), que inquireix en el passat per provar d’entendre el present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna”—, conforma una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa.
Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i a la traça artística de Todó, esdevé ideal per a qualsevol lector exigent.
Cartes des de la terra, Mark Twain, traducció Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres, setembre). Un exemple, no ja brillant, ans brillantíssim, de com l’autor que coneixem sobretot per les seves dues grans obres, Les aventures de Tom Swayer i Les aventures de Huckleberry Finn, fou un més que hàbil i punyent conreador de la ironia i de la sàtira. En llegir-lo, obligats de tant en tant a aturar-nos per poder esclafir a riallades a cor que vols cor que desitges, ens adonem que, com molt bé remarca la introducció, “el riure segueix sent la millor arma contra el fanatisme”.
Un llibre d’humor intel·ligent —que és l’únic humor que mereix(eria) ésser definit com a tal.
Puresa (Purity), Jonathan Franzen, traducció Ferran Ràfols Gesa (Editorial Empúries, octubre). Una novel·la de plenitud d’un autor que ho tenia molt i molt difícil per no ja superar, sinó tan sols igualar el nivell de qualitat i d’intensitat dels seus títols precedents, Les correccions i Llibertat, però que se n’ha sortit perfectament. Que ens parla, mitjançant una molt reeixida pluralitat de veus, d’una gran diversitat de temes (els sentiments de culpa, la relacions familiars i de parella, els mitjans de comunicació, els règims totalitaris, la llibertat, la violència, la forja de la personalitat, els secrets i les mentides…) amb una profunditat i una seriositat desacostumada en la literatura del segle XXI.
Un gaudi lector, on no sobra una sola paraula, tot i les seves quasi 800 pàgines.
Narrativa
Petita crònica. Quatre narracions, Stefan Zweig, traducció Marc Jiménez Buzzi (Edicions de la Ela Geminada, novembre). Una demostració més que quan es parla dels grans escriptors en llengua alemanya del segle XX aquest rellevant autor vienès no es pot mai deixar de banda. Quatre —potser tres i mitja…— petites grans joies d’orfebreria literària que llueixen com ben poques. I ho fan, i això és el que els atorga el seu major, indeleble valor, tant pel fons com per la forma: les històries són esplèndides, però la manera en que van ésser escrites encara ho són més; fins a tal extrem que fa la impressió que només s’haurien pogut escriure així.
Literatura escrita amb l’ànima i per a l’ànima.
Dietaris, memòries, epistolaris
Rainer & Lou, Cartes seleccionades (1897-1926) I, Rainer Maria Rilke i Lou Andreas Salomé, traducció Joan Fontcuberta (Editorial Límits, març). Un llibre que bé es pot llegir com si fos una novel·la epistolar, com el retrat literari de la vida d’un jove escriptor de 21 anys que malda per trobar el camí que ha de seguir, el seu lloc al món —el seu ésser-en-el-món, per dir-ho en termes heiddegerians—, aquell que li permeti, al mateix temps, ésser qui és i crear l’obra que ha de crear, aquella on home i artista conflueixen.
Una molt bona oportunitat per conèixer les arrels d’un dels més grans poetes en llengua alemanya.
Instrumental. Memorias de música, medicina y locura, James Rhodes, traducció Isamael Attrache (Blackie Books, novembre). Un llibre que és una i moltes coses —entre d’altres, una emocionant i autèntica carta al fill, a tots els fills i filles del món— i tracta mots temes —la capacitat de superació, l’amor, l’amistat, l’esperança, la felicitat (possible)— però, per damunt de tot és un incisiu al·legat sobre el poder de salvació que la música (i qualsevol art) té damunt les persones.
Una autobiografia dolorosa, difícil —quasi impossible— de pair, però que et pot canviar la vida.
Poesia
Demà no és mai. Antologia poètica 1959 – 2014 / Swing, Francesc Garriga Barata (AdiA Edicions / LaBreu Edicions, març). Dues exquisides possibilitats de retre homenatge a un dels grans poetes catalans, que ens ha deixat aquest any, molt més aviat que no voldríem. Mostres de fins on pot arribar i a quin nivell de qualitat i d’intensitat pot abastar una poesia en principi senzilla, que defuig el malabarisme verbal i la temptació de l’exhibicionisme formal que, massa sovint, s’identifica com (l’única possibilitat de) la creació poètica.
La paraula i el cor, el text i l’anima en perfecta harmonia.
Assaig
Les incerteses, Jaume Cabré (Edicions Proa, febrer) Un pregon anàlisi sobre l’escriptura i sobre les condicions més escaients per dur-la a terme —l’aïllament, el silenci, la introspecció, la lectura…— i, el que és molt més important, quins són els elements que permeten diferenciar allò que és literatura d’allò que no ho és; d’allò que és un pur i simple entreteniment.
Si voleu descobrir (alguns d)els misteris de la (seva) creació literària —no dic secrets, perquè (segurament) l’únic secret de la literatura és treballar i, sobretot, voler escriure— no us deixeu perdre aquest llibre.
Juvenil
El noi del bus, Aina Li (Fanbooks, octubre). Una simpàtica, empàtica, divertida, fresca, fluïda, espontània, autèntica i molt emocionant novel·la d’amor entre adolescents i post adolescents, que se situa a milers de galàxies de distància de les ensucrades i reiteratives novel·les romàntiques habituals, escrita amb una innegable traça narrativa per una jove egarenca de tot just quinze anys, apta per a tots els gèneres i edats. Un llibre que et sorprendrà, i et robarà el cor.
El millor regal per a nois i noies joves (i per a qualsevol persona que cregui que l’amor és important).
Reparar els vius Maylis de Kerangal. Angle Ed. Brillantíssima.
Gegants de gel. Joan Benesiu. Ed. Periscopi. Atractiva.
Fulles d’herba. W.Whitmann. Traducció C.P.Alorda
Moltes gràcies, Carme!