Ara que enllestim aquest any en què s’hauria d’haver acabat el món —i que, posats a endur-se quelcom per endavant, podria haver tingut, almenys el seny d’haver-se endut la crisi— des de Núvol considerem que pot ésser oportú fer una mirada enrere i rememorar (algunes de) les obres (que ens semblen) més desatacades de la temporada.
Podríem, per descomptat, proposar-nos de seguir el corrent habitual i fer una llista dels 5 —dels 10, dels 15…— millors llibres de l’any. Més encara, fer-ho amb una pretensió —tan vanitosa, fútil com injusta— d’infal·libilitat, amb una (del tot desproporcionada) voluntat canònica. Tanmateix, molt ens temem que el servei que oferiríem seria irrisori, insignificant.
Atès que l’objectiu d’aquest (cada dia més llegit) digital de cultura no és pas prescriure o institucionalitzar res, ans oferir una certa guia o orientació —fonamentada i raonada, exigent i seriosa, però plural, sense ànims d’unanimitat ni d’uniformitat— que pugui ajudar a navegar amb possibilitats d’èxit per l’oceà pràcticament infinit de les ofertes culturals existents, hem cregut més escaient decantar-nos per una tria personal del 7 llibres que ens han semblat més destacats entre tots els publicats enguany a casa nostra; i, més en concret, d’entre els que hem pogut llegir —matís, aquest, essencial: ni sabem ni volem tocar d’oïda, car qualsevol nota sonaria, per força, falsa.
Com qualsevol tria personal, és fal·lible, opinable, discutible i —potser amb major raó— criticable. Però, amb els naturals desencerts o encerts que pugui contenir, l’assumim del tot. En aquest aspecte, som més partidaris dels Dupond i Dupont tintinians —«Je dirais même plus: c’est mon opinion et je la partage» («Jo encara diria més, és la meva opinió i jo la comparteixo»— que no pas de l’únic Marx que té l’eternitat garantida, el genial Groucho: «These are my principles; If you don’t like them I have others» («Aquests són els meus principis —o criteris—, si no li agraden, en tinc d’altres»).
Hem escollit 7 obres, però essent com som de lletres, i conscients de la relativitat de tot plegat, hi hem afegit una propina.
Totes elles les llistem per estricte ordre cronològic; creiem que enumerar-les per criteris qualitatius hauria convertit el (sempre ineluctable) risc d’elecció en una temeritat: tal i com hem remarcat, entenem que la llista present no és més —però tampoc, menys: tot i que, subjectiu, el criteri, coherent, hi és— que una proposta de diàleg —sempre oberta. Estarem, no cal dir-ho, encantats que useu el camp de comentaris per a fer-nos arribar les vostres opinions, així com —encara millor— les vostres propostes de llistes alternatives.
En caure la tarda: Jordi Coca ha aconseguit amb la seva darrera novel·la, (Edicions 62, Barcelona, febrer 2012) un resultat sublim. I ho ha fet narrant la vida d’un home no tan sols discret sinó absolutament vulgar. La història —en principi sense història— d’un entre tants, d’un d’aquells homes sense atributs, invisible que podria passar-nos mil vegades pel costat sense que ni ens n’adonéssim. La intrahistòria —o, més aviat, infrahistòria— unamuniana, doncs, elevada a la seva màxima expressió.
Una novel·la de gran intensitat, pregona i alhora llegívola Un llibre que es llegeix amb goig i et fa pensar, què més li podríem demanar?
a
A l’ombra de les noies en flor, Marcel Proust, (Viena Edicions, Barcelona, febrer 2012): Davant d’aquest nou tast de la magna obra proustiana —que parla una mica de tot i de no-res, però sobretot d’amor i de desamor, de literatura i de creació artística—, traduïda amb mà sàvia per Josep M. Pinto, ens podem preguntar si, a banda del cànon, existeix alguna altra raó per la qual haguem de provar de llegir-la; si de veritat suposa un cim literari tan inabordable com inintel·ligible. Una sola resposta ens sembla possible: tan sols ho serà si no som capaços d’alliberar-nos del nostre llord bagatge de prevencions.
La seva escriptura cal assaborir-la més que no pas entendre-la. No ens ajuda tant a aprendre com a aprehendre la vida i el món que ens envolta. Fins i tot podríem dir que agraeix més la relectura que no pas la lectura.
Els papers pòstums del Club Pickwick (A Contra Vent i Traduccions Inèdites, març 2012): Res millor per a celebrar el segon centenari del naixement de Charles Dickens que donar la benvinguda a aquesta traducció de Miquel Casacuberta, més fidel a la prosa directa i gens recargolada de l’autor anglès, que permet de nou assaborir el plaer de capbussar-nos en l’hilarant viatge de descoberta que duen a terme dos dels personatges més fantàstics i inoblidables de la literatura de tots els temps: Samuel Pickwick i Sam Weller.
Si ens decidim a acompanyar-los, no tan sols aprendrem l’abismal que separa l’humor intel·ligent del que no ho és —l’humor d’allò que pretén ésser-ho— sinó que ens acabarà sabent greu que Charles Dickens dediqués només mil dues-centes pàgines a aquesta magistral obra seva.
La llebre amb ulls d’ambre, Una herència oculta, d’Edmund de Waal (Quaderns Crema, Barcelona, març 2012): una obra del tot aconsellable, traduïda admirablement per Carles Miró, que ens parla, per damunt de tot, del record i la memòria. Un sublim festí literari que convida a estimar l’art, a convertir-lo en una part inextricable de la nostra vida, a constatar una realitat tan obvia com habitualment negligida: literatura i arts plàstiques són arts germanes, són dos llenguatges paral·lels que es proposen un mateix objectiu, crear bellesa com a vehicle de transmissió d’emocions o sentiments, convertir-se en diàleg entre l’autor i el lector o espectador.
Una obra amb entitat més que suficient per a no passar mai de moda, per a mantenir-se eternament contemporània.
Nataixa i altres històries, de David Bezmozgis (Labreu Edicions, Barcelona, setembre 2012): una obra d’una pregoníssima simplicitat que no només navega al bell mig del delta literari on conflueixen les sovint indistingibles aigües de la narrativa breu de la llarga, sinó del que separa la realitat de la ficció, l’autobiografia de la creació artística. Relata els treballs i els dies d’una família jueva emigrada forçada a trobar el seu lloc en aquell desconegut territori on els han dut l’atzar. Com descobrirà el seu jove protagonista, a mesura que les successives experiències vitals vagin afaiçonant-lo, a qualsevol persona li cal ésser (més i tot, sentir-se) d’algun lloc. O el que és el mateix, construir-se una identitat.
Una tan agraïda com atraient peça literària que ens parla de la més magnífica i fantàstica, simple i complicada alhora, de les realitats possibles: la vida humana.
Moo Pak, de Gabriel Josipovici (Raig verd i Còmplices, octubre 2012): una excel·lent oportunitat de desvetllar-nos del somni dogmàtic (i mercadotècnic) imperant i d’assaborir —mercès a les versions de Ferran Ràfols Gesa i de Juan de Sola— el “miracle [d’un] llibre” que ens permet “oblidar-nos de nosaltres mateixos, i quedar del tot absorts en l’acte de [llegir]”. D’immergir-nos en aquest llibre que “deixa lloc al caos i […] malgrat tot funciona”, alliberant-nos per complet de qualsevol mena de suggestió o partit pres, amb aquella fantàstica ingenuïtat infantívola que ens permet descobrir que tot és nou cada dia.
Si ho fem així fruirem d’una experiència literària tan inoblidable com intransferible. Inoblidable per intransferible, en realitat!
El quadern gris, de Josep Pla: com a regal de final d’any, Edicions Destino ha tingut la immillorable pensada d’editar l’acurada revisió —5.000 modificacions— que ha fet Narcís Garolera de la genial obra de l’escriptor empordanès. Ben poc podem dir —i menys en quatre ratlles— d’aquest dietari (ficcionalment vertader o vertaderament ficcional) que no hagi estat dit abans amb major encert pels grans estudiosos planians (Xavier Pla, Lluís Bonada, Josep M. Castellet…). Fem-ho, doncs, ras i curt: possiblement, la més magna obra en prosa de la literatura catalana del segle XX —i una de les més colossals de tots els temps.
Si no l’heu llegida, encara no us ho penseu dues vegades.
a
Tal i com advertíem, a banda d’aquest 7 llibres, ens permetem la llicència de destacar-ne, a manera de propina, 5 més. Cinc que estan tant i tant a prop dels anteriors que no tan sols podrien haver-ne format part sinó que, d’haver-ne fet l’elecció en un altre moment, potser ho haurien fet. Mèrits els tenen amb escreix.
El doctor Glas, de Hjalmar Södeberg (Adesiara Editorial, maig 2012): la primera traducció en català d’una tan magistral com poc coneguda obra crucial de les lletres daneses, d’arrel dostoievskiana.
Els lleopards de Kafka, de Moacyr Scliar (Raig verd, setembre 2012): un llibre tan profund com extraordinàriament divertit, tan sorprenent com intel·ligent, una tragicomèdia càustica i demolidora.
Bressol de gat, de Kurt Vonnegut (Males Herbes, setembre 2012): una apassionant novel·la, d’un autor tan esplèndid com menysvalorat, que “retrata l’home modern en tota la seva estupidesa”.
Terra de caimans, de Karen Russell (Edicions del Periscopi, octubre 2012): captivadora i suggerent primera novel·la, amarada de lirisme, d’una jove i prometedora autora nord-americana.
Pura Sang, d’Ada Castells (Edicions 62, octubre 2012): la tan atractiva com interessant plasmació literària de la vida d’una dona que, tot i individual, és alhora totes les dones —si més no, totes les que tenen fills.
PS: Recordeu-ho, esperem, amb els braços ben oberts, les vostres (sempre valuoses i benvingudes) aportacions.
Publicat a Núvol, divendres, 28 de desembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons