Això és tot, James Salter
Tot és no-res; no-res és tot
En acarar-te amb les múltiples, il·limitades possibilitats d’enfocar una anàlisi literària —o artística, en general— el primer dubte que se’t (si més no, se’m) planteja és si és humanament factible definir l’indefinible, maldar per copsar amb paraules i catalogacions allò que es nega a ésser dit, explicat o catalogat. Analitzar, opinar és, per damunt de tot decidir, escollir; per tant, com succeeix amb les traduccions, trair —en major o menor mesura, però trair, al capdavall. O, almenys, si el mot trair ens provoca basarda, reduir.
Traïció o reducció que serà més acusada, més greu i flagrant com més complexa, completa i rica que sigui la creació artística que tinguem el propòsit —la gosadia o l’arrogància, potser— d’analitzar.
Davant de les obres grans, doncs, la modèstia interpretativa, el caràcter d’aportació de caire sempre provisional, pendent tothora d’una falsabilitat posterior, no és ja convenient o necessària, ans del tot imprescindible. com al traductor, l’analista haurà de reconèixer la prevalença de l’autor i, posant-se al seu servei, provar de treure el millor d’ell mateix.
Valgui aquest llarg exordi com a assaig d’introducció a l’anàlisi d’una novel·la tan genialment inclassificable i irreductible com Això és tot (All That Is), de James Salter, Editorial Empúries, març del 2014, traduïda amb una perícia encomiable per Ferran Ràfols Gesa. Tal i com s’esdevingué amb L’última nit, el seu recent recull de contes, la seva escriptura (precisa i preciosa) ens deixa, literalment, sense alè; ens atrapa amb una força poderosíssima, enlluernadora, irresistible.
Un llibre sorprenent, inesperat, que d’entrada t’intriga, ja que no ets capaç de saber ben bé on et porta, però que tot d’una, sense saber per quina raó —“no ho podia explicar”, (pàg. 371)—, se t’emporta i et transporta —“t’ho empasses tot”, (pàg. 64)—, sense que siguis capaç de deixar-lo estar, com si la màgia de la seva narració t’hagués hipnotitzat o privat de la teva llibertat.
El llegeixes, el llegeixes i el segueixes llegint, sense adonar-te que les hores —i les pàgines— han anat passant; que el temps i la realitat quotidiana han quedat enrere; en un altre nivell, aturats des del moment que l’obra —o, més exactament, l’embruix de l’escriptor— s’ha apoderat de tu. La realitat, ficcional, del llibre t’ha sobrepassat, i t’ha fet oblidar, la realitat de cada dia.
Un llibre en constant expansió, com una bola de neu minúscula que comença a caure des de dalt de tot d’un cim i que a mesura que va davallant va prenent més volum i contingut, fins a convertir-se en una allau immensa, indeturable. On tot, i sobretot, tothom, és protagonista.
Cada nou personatge que fa la seva aparició, fins i tot els més aparentment insignificants i efímers, testimonials, pren un gruix impensat, convertint-se en una peça imprescindible; ja sigui gran o reduïda, totes elles ocupen el seu lloc i deixen el rastre del seu pas —de llum o de foscor, segons el cas— tant en la novel·la com en la vida del protagonista.
Sense ells, el jo final de Philip Bowman, que s’ha anat construint i conformant per acumulació, seria diferent; seria un altre jo. Perquè en la seva vida —com en qualsevol altra— res és fútil; tot deixa petja i fa gruix: “Recordava clarament aquells dies, tot i que ara només eren una ombra en la seva vida”, (pàg. 46).
En el fons, aquesta novel·la d’època, argument ritme i llenguatge tan modern, tan irrenunciablement actual ens retorna als llavis i al pensament l’aroma dels clàssics antics, narrant-nos la inacabable odissea que esdevé qualsevol existència: el gran viatge, eriçat de perills, paranys i contradiccions que és la vida: “Ell era al mig del camí de la vida, i tot just començava”, (pàg. 246); “Tota la seva vida havia estat una preparació”, (pàg. 247).
Aquest viatge d’aprenentatge i coneixement que, per més que el fem en companyia, hem d’afrontar tots sols; aquest viatge incert i inconegut que, encara que sovint dubtem de si ens està duent enlloc, sempre ens duu a nosaltres mateixos.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 4 d’abril del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComerc