Si algú no ha sentit la temptació de llegir Paul Auster i no ha estat captivat, encara, per la seva escriptura, si no entén per quina raó té tants admiradors incondicionals, el millor que pot fer és capbussar-se en les línies inicials d’Informe de l’interior, (Repport from the interior), Edicions 62, que palesa la seva innata, incommensurable, capacitat narrativa —o, més exactament, fabuladora. Perquè l’escriptor de Newark és, per damunt de tot, un mestre en l’art de la fabulació, de convertir allò que és —o podria ésser— considerat natural o quotidià en ficció, en narrativa pura.
Fins i tot quan, com en l’obra present, el que es proposa és iniciar la seva autobiografia, la descripció interior de la seva personalitat, la gènesi del que és, el narrador s’imposa al biògraf; l’artista, a la persona; la ficció —o, més aviat, la ficcionalització—, a la realitat, al record pur i simple. Aquell nen que vivia en seu “món petit dins del gran món”, (pàg. 12) —en aquest món de màgia i misteris, tan fantàsticament descrit en les inoblidablesprimeres nou pàgines del llibre, on tot (fins i tot l’impossible) no tan sols era possible, sinó necessari—, és l’autor, sens dubte, però també qualsevol altre infant de la seva edat —i no tan sols del seu país, sinó de qualsevol país occidental mitjanament avançat.
Malgrat les diferències cronològiques i geogràfiques, per poca sensibilitat que tinguem, per poc que “l’animisme de la primera infància no ha[gi] desaparegut del tot del [nostre] cervell”, (pàg. 10), ens sentirem immediatament identificats amb el jo infant d’Auster. En primer lloc, no cal dir-ho, pel seu innegable talent narratiu. Però, també —i aquest punt és fonamental— perquè l’Auster adult ho ha volgut així: tot i que pugui semblar el contrari, tal i com li succeïa a Josep Pla, la seva escriptura (que en un principi pot fer la impressió de tendir a un cert exhibicionisme, a una excessiva proliferació del jo, a un narcisime poc controlat) no és, en el fons, més que una defensa de la seva extrema timidesa, una màscara per parlar dels altres tot parlant d’ells —i, també, i no menys important, per parlar d’ells tot parlant dels altres.
I és sobretot aquest jo que parla del nosaltres el que ens interessa. Perquè, no ens enganyem —i, encara menys, no ens deixem enganyar—cap autor ens dirà d’ell més que allò que tingui intenció de dir-nos. I, com més brillant sigui, menys ens dirà d’ell mateix. Es crearà, ell mateix, la seva imatge —en realitat, l’única objectivitat que li podem exigir a un autor és la literària, no pas la biogràfica. I, en tot cas, haurem d’ésser nosaltres els què, haguem de treure’n l’entrellat. (Raó que explica, tot sigui dit de passada, que hi pugui haver més llibre sobre Pla que no pas de Pla, tot i les quasi 40.000 pàgines que ens deixà com a herència literària.)
I Auster sempre ha estat un expert en crear-se el seu propi personatge, la seva pròpia màscara, la seva pròpia persona, per dir-ho etimològicament. És per això que no dubto gens en afirmar —manllevant el títol d’un molt recomanable assaig planià escrit per Xavier Pla— que aquest llibre és una nova mostra de ficció autobiogràfica i de veritat literària: més que un informe de l’interior biogràfic de la infància, doncs, és una extraordinària ficció literària autobiogràfica, que converteix el passat del protagonista en material literari de primera categoria.
No és pas per casualitat que hagi escollit la segona persona, i un estil semi epistolar —que perd el semi en la seva part final— per adreçar-se a l’infant que fou. A banda de motius de criteri, més o menys objectius o objectivables —“Sempre havies considerat l’acte d’escriure com un gest que anava de dins cap a fora, com un intent d’acostar-te a un altre. […] i estaves massa tancat en el present per adonar-te que la persona a qui escrivies era de fet el teu jo futur”, (pàg. 152)—, la raó decisiva d’aquesta tria és tant personal —li permet prendre una distància suficient com per a referir-s’hi amb la suficient serenor— com, per damunt de tot, artística: poder parlar al seu jo passat de tu a tu l’allibera de la sensació de trair més del compte la seva intimitat i, alhora, comporta un increment de força i intensitat més que significatiu, imprescindible.
Tot i que en aquesta decisió formal pot tenir-hi força a veure, ja sigui conscientment o inconscient —producte “dels mecanismes amagats de la creació literària”, (pàg. 28)—, un dels seus més preats records d’infantesa: la postal que va rebre, als nou anys, d’un dels seus herois de la infantesa, Stan Musial, un jugador de beisbol de llegenda. De la mateixa manera que aquest li adreçà unes línies, el Paul Auster adult li envia una carta al Paul Auster nen, explicant-li la seva vida mitjançant la narració —i, per tant, la recreació— del substrat de caràcter proustià —“provocats per l’olor d’alguna cosa o pel tacte d’alguna cosa”, (pàg. 9)— dels “retalls aïllats, breus llampecs de reconeixement que t’assalten en moments inesperats”, (Íd).
Un ampli i reeixit assaig —traduït amb mà de mestre per Albert Nolla, un d’aquest nous professionals que (gairebé) ens convencen que els autors estrangers escriuen originàriament en català— de recobrament de les illes del record de la seva infantesa, una apassionant exploració en “la geografia interior” (pàg. 43), del seus anys de nen, dividida en quatre parts ben diferents —i desiguals.
La primera, titulada pròpiament “Informe d’interior”, magnífica, inoblidable; ens duu als llavis la mel de les millors pàgines de l’autor de Bogeries de Brooklyn. La segona, “Dos cops al cap”, tan discreta —per dir-ho amb suavitat: sobrera potser ho descriuria millor…—, excessivament extensa com poc justificable (potser el volum seria massa breu, sense ella?): una innecessària, vàcua, del tot insubstancial explicació de dues pel·lícules que marcaren la seva adolescència, únicament dotada d’algun toc de qualitat ocasional en referir-se a ell mateix. La tercera, “Les càpsules del temps”, la recuperació literària de les cartes que havia escrit, entre els anys 1967 i 1968, a la que seria la seva primera dona. O, més ben dit, la seva recreació artística, si és que mai existiren… —de nou, l’equiparació amb Pla. La quarta, “Àlbum”, un interessant complement fotogràfic.
En definitiva, si n’excloem la segona part (no ja prescindible, sinó tan pueril com fútil), i malgrat un cert aire de déjà vu, una magnífica oportunitat d’incorporar-nos al univers austerià, un informe de l’interior del jove i adolescent Paul Auster, una pregona reflexió sobre el que va ésser i el que és; sobre aquell jo antic que ha anat formant, per al·luvió, el seu jo actual —igualment transitori.
Unes esplèndides cartes literàries convertides en un diàleg obert amb aquell desconegut que ha viscut i segueix vivint dins de l’autor americà —i, ensems, i aquest és un dels seus major encerts, dins nostre: “Explorant el paisatge mental de la teva infància, també et visitaves a tu mateix de jove, llegint unes paraules que havies escrit feia tant de temps […] et senties com si llegissis les paraules d’un desconegut, de tan distant com era aquella persona respecte al teu jo actual, tan estranya”, (pàg. 154).
dimecres, 6 de novembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat