D’un temps ençà, tant a casa nostra (damià bardera, Adrià Pujol, Yannick Garcia…) com a fora (Ferdinand von Schirach, David Bezmozgis, Alice Munro, George Saunders, James Salter…), hi ha tot un conjunt d’autors que semblen haver-se proposat demostrar que potser el del conte pugui ésser definit com a gènere menor per la seva extensió però no pas per la seva qualitat. Es tracta d’escriptors que se senten no ja còmodes, sinó comodíssims en la llargària dels relats; tant que els han convertit en el seu camp de joc literari —i, en no poques ocasions, en unes més que intenses novel·les en miniatura que ben poc tenen a envejar a les seves germanes majors.
El cas de Gonzalo Torné és un xic diferent, ja que, com ell mateix reconeix —“mis novelas […] suponen mi principal empeño como escritor”, (pàg. 134)—, els contes no són el nucli de la seva producció literària, sinó una possibilitat d’ampliar la seva obra, d’afegir-li un contorn suplementari. Raó per la qual els personatges de Les parelles dels altres (Las parejas de los demás), Labreu Edicions, novembre del 2013, amb traducció de Joan Todó, s’han pres unes petites vacances sabàtiques de les novel·les que els veieren néixer per deixar les seves petges en aquests relats.
La qual cosa no significa, per fortuna, que calgui haver llegit Hilos de sangre o Divorcio en el aire per entendre les narracions que aplega aquest llibre: per més que l’autor hagi establert una mena de vasos comunicants literaris entre els contes i les seves novel·les anteriors, aquests es poden llegir com a entitats narratives del tot independents. I no tan sols es poden llegir així, sinó que sigui aquesta, segurament, la millor manera de fer-ho: com a obres que se sostenen i justifiquen per —i en— elles mateixes. Malament aniríem sinó…
En abocar-nos-hi, és ben probable que la primera pregunta que ens fem sigui, gairebé ineluctablement: «Era necessari, traduir-les del castellà al català? Calia, quan pràcticament tots els que les llegeixin podrien fer-ho en la seva versió original?». La resposta a una tal qüestió no és ni fàcil ni senzilla, en general. I tampoc és aquest el lloc (ni el moment) més adient per tractar-la. Ara bé, pel que respecta a aquests quatre contes en concret, goso afirmar que ha estat una bona pensada.
Per més que no s’hi faci un especial esment —excepció feta de “Les parelles dels altres”: “Esclar que a Barcelona tampoc vaig trobar una llar acollidora”, (pàg. 23)— l’escenari de les composicions de Torner és indiscutiblement català. Un escenari (i un paisatge) tan immediatament recognoscible i familiar que potser no exigeix, però ben cert que sí agraeix ( per obtenir la major intensitat literària i emocional —la seva màxima efectivitat i afectivitat, si se’m permet el joc de paraules), que l’idioma sigui, també, immediatament recognoscible i familiar, al lector; que l’acosti tant com sigui factible a la seva sensibilitat. I a això hi ajuda d’allò més —hi diguin el que hi diguin els (falsos) universalistes lingüístics— la proximitat de llenguatge.
Perquè Torné, per damunt de tot, el que fa és atansar-nos als seus personatges; i ho aconsegueix servint-se d’uns narradors que no tan sols se’ns adrecen directament, en primera persona, sinó que ho fan parlant-nos a cau d’orella, en un to confidencial —fins i tot gosaria asseverar que confessional—, amb absoluta sinceritat, obrint-se de bat a bat i permetent-nos accedir a la part més pregona i desconeguda o secreta del seu interior. Talment com si els calgués, si no justificar-se o excusar-se, almenys explicar-se. En realitat, explicar-se (i entendre’s) a ells mateixos tot explicant-se als altres.
Si d’alguna cosa tenen plena consciència els personatges de l’escriptor barceloní és que, sigui el que sigui allò en què el seu viatge existencial els ha convertit, ho són, principalment, per —i en— els altres. Si el que ens ofereix aquest recull són les conclusions o reflexions —o, més aviat, els reflexos— de l’aprenentatge vital dels seus personatges, ho són, per damunt de tot, en tant que conjunt de gent, en tant que comunitat, en tant que generació.
Una generació lúdica, despreocupada i desresponsabilitzada, que sempre havia somniat desperta, que (a imatge de Peter Pan) havia convertit l’adolescència en eterna —“es dedicaven a exhibir trossos momificats de joventut”, (pàg. 46)— i que, tot d’una, arribats a la quarantena, prenen consciència que els anys han passat molt més de presa que no imaginaven: “envellir s’assembla massa a endinsar-se en l’espai que hem anat excavant de fa tants anys, des que vam començar a davallar per les pretensions del passat”, (pàg. 115).
Una generació desencantada, que de sobte ha hagut de tocar de peus a terra, d’afrontar la necessària col·lisió entre els somnis i la realitat, que els ha sobrepassats: “La realitat és allò que no podem solucionar […], allò que segueix allà quan tanques els ulls i ho penses d’una altra manera”, (pàg. 53).
Una generació que han arribat quasi sense adonar-se’n al bell mig de la seva vida havent fet ben poc més que acumular projecte rere projecte, sense plantar cap arbre, tenir cap fill ni escriure cap llibre: “Vaig anar decebent-me en comprovar que les metes dels meus amics just retrobats estaven a l’altura de l’època: pagar factures, organitzar les compres, recolzar uns pares que començaven a descompondre’s, empènyer els dies, procurar-se oci, estalviar energia, les sofisticacions i el tedi civilitzat de cap de setmana”, (pàg. 27).
dilluns, 14 d’abril del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons