En el món actual, no són les realitats les que estableixen i defineixen els conceptes, sinó els conceptes els que acaben conformant la realitat. Ho veiem dia rere dia, quan les paraules – nacionalisme, constitucionalisme… – són usades de manera indiscriminada i sense cap tipus de pudor ni prevenció. Fins i tot algunes d’elles – nazisme, feixisme, dictadura… – s’apliquen gratuïtament, sense pensar-hi dues vegades. Quantes vegades hem llegit o sentit que es descriu com a pròpia del nazisme la Llei d’immersió lingüística? O que l’espanyol està perseguit a casa nostra com ho era el català durant el franquisme?
Emparant-se en la llibertat d’expressió, a l’estat espanyol s’ha permès dir les barbaritats més impensables i fer les comparacions més sagnants i irresponsables. Amb total impunitat. La fiscalia de l’estat, que tan es preocupa de perseguir qualsevol declaració que faci la mínima flaire d’abertzale, no s’hauria de plantejar exigir el processament de tots aquells que apliquen el concepte de nazisme tan alegrement, vanalitzant-lo? O només cal fer-ho quan s’atempti contra la sacrosanta imatge del rei o de la bandera espanyola?
Amb el terrorisme succeeix tres quartes parts del mateix: cada vegada que ETA fa un atemptat i causa una víctima mortal la condemna al terrorisme és automàtica i immediata. Amb tota la raó del món, es condemna l’atemptat, es fan declaracions unànimes contra el terrorisme i es convoquen minuts de silenci en homenatge de les malaurades víctimes.
No caldria exigir que s’esdevingués exactament el mateix quan el que provoca una matança de civils no és un grup armat definit com a terrorista sinó l’exèrcit d’algun estat? És admissible que s’eviti el terme que correspondria – terrorisme – i es recorri a subterfugis i eufemismes suavitzadors i enganyosos, com danys col·laterals, que pretenen esmorteir la realitat?
Com és possible que tots aquells que es defineixen com a no-nacionalistes, tots aquells que consideren que els drets de les persones estan per damunt dels del territoris, tan sols es manifestin i mostrin la seva repulsa quan el que ha mort en un atemptat és un ciutadà de l’estat espanyol? Per quin motiu no es convoquen cinc minuts de silenci cada vegada que es produeix un atemptat – terrorista el porti a cap qui el porti – arreu del món, sigui quina sigui la nacionalitat de les víctimes innocents?
Condemnem, amb tota la rotunditat i sense cap mena de justificacions ni pal·liatius, els atemptats d’ETA, no cal dir-ho. I exigim que renunciï a la lluita armada, que lliuri les sevs armes i es dissolgui de manera immediata. Condemnem els atemptats islamistes i de tots elss extremistes coneguts i per conèixer… Entre ells, els suïcides dels palestins, que causen víctimes entre els civils israelians. I fem-ho amb la mateixa contundència.
Ara bé, siguem seriosos i objectius, exigim coherència, i apliquem el mateix rigor i una idèntica indignació quan un grup d’skin heads assassinen algun altre jove pel sol fet de no compartir les seves idees… O quan l’exèrcit israelià bombardeja la població civil de Gaza i causa centenars de morts i un miler llarg de ferits.
Condemnem, sempre i arreu, el terrorisme, practiqui qui el practiqui i el tracti de justificar com el tracti de justificar. Mai cap idea, cap motiu – cap concepte abstracte, com el de pàtria, nació o estat – pot excusar el vessament d’una sola gota de sang…, i menys encara si és innocent!
dilluns , 29 de desembre del 2oo8
[download#63#image]
