Després de les eleccions del 2006 José Montilla va comprovar que les possibilitats de vèncer a Convergència i Unió eren més aviat reduïdes, malgrat els reiterats esforços que s’han fet des del seu partit i mitjans afins per a aconseguir-ho. Les eleccions les havia tornat a guanyar CiU i res feia preveure un canvi en els les properes conteses catalanes. Tot i haver estat al capdavant del govern durant tres anys, no els era possible superar els convergents.
Davant d’aquesta realitat, constatada votació rere votació pels successius candidats socialistes catalans, el PSC-PSOE va veure clar que el seu propòsit d’afeblir CiU i de substituir-lo com a pal de paller de Catalunya estava condemnada al fracàs. Sense un rotund canvi de planificació mai no podrien evitar haver de repetir un govern d’aliances amb ERC i ICV. Encara que públicament defensava les bondats del pacte, es devia reunir amb els seus assessors per tal de dissenyar una estratègia que els hi permetés alliberar-se de la necessitat de pactar amb d’altres formacions polítiques per a poder governar.
Els assessors – aquesta professió invulnerable, l’única que prolifera i s’expandeix fins i tot en períodes de crisi – ho devien veure clar: ja que el sistema de tractar, per tots els mitjans possibles, d’erosionar la fidel base electoral de CiU havia donat uns resultats ben minsos, calia canviar per complet l’enfocament de la qüestió. Si desmobilitzar o atreure els votants de Convergència cap al seu partit s’havia demostrat ben poc factible, calia pensar en una altra estratègia.
Una estratègia nova d’arrel, ja no basada exclusivament en l’enderroc dels seus oponents de centre sinó en l’afebliment dels seus rivals en el camp de la – teòrica – esquerra: ERC i ICV. Sense deixar de banda el fustigament de CiU, era imprescindible centrar-se i concentrar-se en una altra alternativa: segar la gespa sota els peus dels seus socis de govern. Ja que no era possible reduir prou la força dels nacionalistes catalans, calia rebaixar la presència parlamentària d’aquells que convertien en obligatòria la repetició del govern Tripartit.
Convenia anar a poc a poc, pam a pam i començar pel factor més feble, per ICV. Tot i que el seu nivell d’exigència per a entrar al govern era tan sols testimonial, ja que se subordinava i sotmetia per complet a les necessitats del PSC-PSOE, calia ajudar-los a reduir encara més el seu minvant poder electoral…
La solució trobada no podia ésser més senzilla ni enginyosa: traspassar-los la responsabilitat de la Conselleria d’Interior. Si en Joan Saura i els seus eren tan amables de brindar-los el seu suport governamental sense exigències, per què no provar si la seva ingenuïtat política era suficientment profunda com per a picar l’ham enverinat de fer-se càrrec d’Interior?
Tal i com preveien, Iniciativa acceptà la proposta i el seu president es convertí en el primer Conseller d’Interior que es declarava antisistema i amic dels okupes… L’estratègia començava a oferir els fruits esperats: podria, sense caure en l’esquizofrènia, la coalició dels excomunistes i els verds compatibilitzar la seva definició de l’esquerra de debò i ecologista amb la direcció dels Mossos d’Esquadra? Podria sobreviure a la paradoxa d’ésser, al mateix temps, el principal impulsor de manifestacions de caire reivindicatiu i social al carrer i d’haver de sotmetre-les i de dissoldre-les quan fos necessari?
Com semblava lògic, el temps va anar posant en evidència que la direcció dels Mossos era una sentina carregada de pólvora a punt d’explotar-los a les mans en qualsevol moment… La situació anava fent-se més i més insostenible. Amb major raó comptant com comptaven els socialistes amb la connivència i l’inestimable ajut d’uns quants articulistes i comentaristes polítics, que s’encarregaven de pressionar ICV i de col·locar-la entre l’espasa i la paret, convencent a l’opinió pública que els ecosocialistes mai no serien capaços d’actuar amb la fermesa i la contundència que exigia la Conselleria de l’Interior… Podria la guineu vetllar les gallines? O potser més aviat al contrari: podria la gallina vetllar les guineus?
Davant d’aquest enverinat dilema les possibilitats d’èxit d’ICV eren més aviat escasses, per a dir-ho generosament: si eren massa tous demostrarien que no estaven preparats per a fer-se càrrec de responsabilitats de govern de primer ordre; si, per contra, es proposaven demostrar que podien ésser tan estrictes i contundents com qualsevol altre, podien posar en risc la seva insegura base electoral…
L’acompliment de la mil·limètrica estratègia dels assessors de Montilla s’assolí amb la manifestació del passat dia 18! Per poc atent que s’hagi estat als comentaris que s’han produït després de la intervenció dels Mossos en el desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona, algú pot creure que ICV segueixen essent l’alternativa per l’esquerra del PSC-PSOE? Encara queda algú que pugui tan sols imaginar que cap d’aquells estudiants, els que puguin més o menys compartir les seves idees o qualsevol altre ciutadà que s’hi pugui sentir mínimament identificat podrà tornar a votar – si ho feia – una formació presidida pel Conseller d’Interior responsable d’aquella actuació?
Tal i com devien preveure els seus assessors, durant molts anys ja no caldrà que Montilla es preocupi de la possibilitat de perdre vots per la seva esquerra… Si més no, que aquests vots vagin a raure a Iniciativa. Amb major raó quan, en sentir que pretenen seguir-se definint com a Verds, més d’un pensarà més aviat ens els blaus…, en els blaus que va deixar-los la intervenció dels Mossos…!
dimarts , 31 de març del 2oo9
© Cesc Serrahima 2009
[download#99#image]
Publicat a Tribuna.cat, l’1 d’abril
