Qualsevol persona amb una formació jurídica bàsica sap que si hi ha algun element que fonamenti el Poder Judicial d’un estat democràtic i de Dret és sense cap mena de dubte la presumpció d’innocència. En l’àmbit judicial la presumpció d’innocència hauria d’esdevenir el pilar bàsic de referència, a partir del més estricte compliment i respecte del qual s’hagi d’iniciar el procediment. Només cal recordar allò que estableix l’article 11 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Hom presumeix innocent tota persona acusada d’un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d’un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.”
Aquest principi elemental i ineludible, que ha de guiar totes les actuacions processals, hauria d’aplicar-se obligatòriament en qualsevol judici, per més clares i evidents que puguin semblar les proves. Per més que faci la impressió que incriminen, de manera inequívoca, un acusat, el respecte a la presumpció d’innocència exigeix que només se’l pugui considerar culpable una vegada s’ha celebrat el corresponent judici i el jutge ha considerat que les proves han demostrat, fefaentment, que ha estat verament l’autor del fet delictiu que se li imputava. L’imputat és innocent fins que no es demostra que és culpable.
Com a corol·lari d’aquesta idea, qualsevol sistema judicial democràtic estableix una garantia suplementària: per tal d’evitar que qualsevol persona pugui ésser incriminada i duta a judici sense motius, els jutges només podran acceptar l’incoament del procés judicial quan valorin que existeixen proves incriminatòries suficients que ho justifiquin. En cas contrari, no pot ni ha d’acceptar que s’iniciï.
La sentència del cas Egunkaria, que es va fer pública ahir, podria dur a considerar que la presumpció d’innocència dels imputats no tan sols no la van respectar alguns mitjans de comunicació —com ja és desgraciadament habitual en assumptes on estan implicats terroristes que no acostumen a gaudir de la consideració de presumptes…— sinó tampoc alguns dels tribunals espanyols corresponents.
Malgrat que les acusacions particulars (l’associació Dignidad y Justicia i l’Asociación de Víctimas del Terrorismo) no aportaven proves incriminatòries suficients contra els acusats, cap d’ells no es decidí a sobreseure el cas. Tampoc no l’acordaren quan la lògica processal més elemental hauria recomanat fer-ho, ja que el Ministeri Fiscal —a qui ningú podrà acusar de mostrar-se tebi o indulgent amb els presumptes terroristes— rectificà la seva voluntat de no acusar per manca de proves. Ministeri Fiscal que, tinguem-ho present, demanà en les seves conclusions definitives, la lliure absolució dels processats.
Per a saber si la seva petició era o no raonable i fonamentada, no cal més que recórrer a la literalitat de la sentència. Sentència que considera com a fets provats que “No s’ha acreditat que part alguna del capital social (d’Egunkaria) o altres recursos fossin de procedència il·lícita”, així com que “Tampoc consta enviament o desviament de fons o actius des de la societat editora o el diari a la banda terrorista E.T.A.”.Així com que no “consta que hagi defensat postulats de la banda terrorista E.T.A., rebut ordres d’aquesta o que el seus quadres dirigents, singularment els processats, fossin designats, estiguessin vinculats, col·laboressin o obeïssin consignes de l’esmentada banda”.
Fins i tot va més enllà, indicant —demano disculpes per la llargària de la transcripció, però entenc que en aquest cas és del tot imprescindible— en els seus fonaments de dret, que “El tancament temporal d’un mitjà de comunicació imprès de periodicitat diària com a mesura cautelar és de difícil encaix en el nostre ordenament jurídic. La suspensió provisional no te cobertura constitucional directa en la Constitució (…) que exigeix una resolució judicial motivada, protegint així els drets relacionats amb la llibertat d’expressió i informació (art. 20.5 y 20.2 CE) i prohibeix tot tipus de censura prèvia (…) Per tant, el tancament provisional o cautelar d’Euskaldunon Egunkaria, únic diari que existia en euskera, no tenia habilitació constitucional directa i mancava d’una norma legal especial i expressa que l’autoritzés.”
Davant d’aquesta situació, que el text complet de la sentència —que convido a llegir a totes aquelles persones no ja interessades pel dret sinó per la justícia strictu sensu— detalla amb una claredat i precisió exemplars, acompanyats per unes argumentacions jurídiques solidíssimes, es plantegen forçosament dues qüestions: com és possible que la justícia espanyola permetés la clausura de l’únic diari en euskera? Com s’entén que el judici no se sobresegués o no es conclogués molt abans, si tenim en compte que la mateixa sentència assegura que “El conjunt de proves posat a la nostra disposició només des del prejudici poden tenir valor incriminatori”?
Només essent capaç de respondre aquestes dues preguntes —i sobretot establint els mitjans de salvaguarda jurídica que impedeixin que una situació similar es torni a produir— la justícia i l’estat espanyol demostraran que constitueixen una democràcia madura —si més no, major d’edat.
dissabte, 10 d’abril del mmx
© Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Tribuna.cat, el 13 d’abril del 2o1o
