Com el nostre país ha estat tan i tan afortunat al llarg dels darrers trenta anys —per a no estendre’ns més en els innegables beneficis que els Borbons ens han aportat des de ben aviat en farà tres-cents…— ara li correspon expiar una mica la seva sort. Ja que res ens podia haver anat millor durant quasi tres segles, és lògic que ara ens correspongui patir una mica. No podem pretendre seguir essent sempre més privilegiats!
Els beneficis d’ésser una terra escollida un jorn o altre havien de tenir fi. Més quan no ens mostrem degudament agraïts per l’atenció rebuda d’aquell país universal i cosmopolita que s’ha sacrificat amb el noble objectiu d’aigualir-nos i de domesticar-nos des de fa segles. Desagraïts de mena com som, no acabem d’esdevenir la regió autònoma perifèrica que esperen de nosaltres. Malgrat els seus ingents i incessants esforços, i de comptar amb l’ajut inestimable del primer i el segon Tripartit per a arrencar-nos la crosta nacionalista, els bàrbars del nord-est peninsular ens entestem malaltissament en no deixar-nos romanitzar — perdó, espanyolitzar— per complet.
En no disposar de cap altra poció màgica que la nostra voluntat de pervivència com a poble, cada dia ens resulta més i més difícil resistir el setge permanent a que ens sotmeten els campaments romans (Pseoibus, Pepeoibum, Copetibum i Marcialis) que ens envolten. Sempre amatents a les nostres més elementals necessitats, cuirassats, inflexibles i impertèrrits, només ens cal moure un dit i ja se’ns llencen al damunt: no fos cas que se’ns acudís la insensatesa —insolidària, ben segur—d’alçar un poc la testa i provar de respirar…!
Sabent per experiència dels segles passats que el poble català no és més que un pobre infant desvalgut, desorientat i desprotegit, del tot incapaç de regir-se per ell mateix —i menys encara de prendre les seves pròpies decisions— el nostre benefactor, pare estat espanyol, vetlla sempre per nosaltres: no fos cas que prenguessin mal sense voler! Què hauria estat de la nostra covarda, vella, tan salvatge terra sense la permanent, acollidora, desinteressada i altruista estima i protecció que ens ofereix amb tanta benvolença i generositat la gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç del centre peninsular?
Com s’entén que pugui existir encara algú a Catalunya que segueixi creient que podríem treure’n quelcom de positiu, si decidíssim alliberar-nos del protectorat espanyol i convertint-nos en independents? Què faríem, pobres nadons innocents tot just acabats de sortit del bressol, sense l’imprescindible ajut dels nostres tutors espanyols? Com ens ho faríem, si —per incapacitat congènita i connatural, ben cert que sí…— no estem acostumats a valer-nos sols? Si no hem sortit mai sols al carrer, ni ens hem aventurat fora de la Casa Comuna? Com podríem, infeliços com som, deseixir-nos imprudentment de la mà experta que amb tanta eficiència i objectivitat gestiona els nostres impostos?
Si n’arriben a ésser d’irracionals, els que consideren que ens en podríem sortir tots sols! Els quatre que ho prediquen —perquè, desenganyem-nos: no són més que quatre mal comptats…!— o bé són uns betzols (no saben el que diuen) o bé uns arrauxats (no han pensat prou el que diuen). Com ens hauríem de sortir, els catalans i catalanes, tot sols? Com? Si encara tinguéssim una balança fiscal favorable… O un país industrialitzat… O les fronteres d’algun estat europeu ben a prop… Si tinguéssim accés directe a les comunicacions marítimes i aèries… O comptéssim amb un port o un aeroport de primera categoria…
Però, és clar, sense comptar amb cap d’aquestes condicions elementals, com se li pot acudir a algú el parany irresponsable de plantejar horitzons improbables i camins inviables com els de la independència de Catalunya? Amb major raó quan l’estat espanyol —amb el diligent Tribunal Constitucional al capdavant— es mostra tan extremadament respectuós i considerat amb les nostres decisions, els nostres sentiments i, sobretot, amb la nostra realitat nacional…
dimarts, 20 d’abril del mmx
© Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Diari de Terrassa , el 22 d’abril del 2o1o
