El Partido Popular ha tingut des de fa una bona pila d’anys una mala fama immerescuda al nostre país. Una mala fama a la qual ha contribuït d’una manera decisiva la premsa catalana, que ha estat molt més exigent i crítica amb aquesta formació nacionalista espanyola que no pas amb la seva cosina germana liberal, el PSOE. Mentre a la primera no se li perdona ni la més mínima relliscada, a la segona se l’acostuma a tractar amb molta més condescendència i comprensió. Ho demostrà a bastament la desastrosa gestió de l’arribada de l’Ave a Barcelona: els incomptables nyaps del PP eren rebuts amb cassolades; els continuats del PSOE, amb una insospitada i incomprensible indulgència.
Aquesta desigualtat de tracte i de reacció no deixa d’ésser sorprenent. Més quan al PP ningú no li pot negar la seva coherència: és un partit espanyol, unitarista i unificador i no se n’amaga. Només cal recordar els viatges de Manuel Fraga —junt amb Samaranch, un dels més preclars paradigmes dels “demòcrates de tota la vida”— a Euskadi aixoplugat gallardament sota un paraigua amb la bandera espanyola. Acompanyat, tot cal dir-ho, d’un bon grapat de cepats guardaespatlles…
Una coherència política que ha palesat de nou amb l’Estatut. Mentre el PSOE se situava de nou en la indefinició més absoluta i ens oferia de bell nou la representació de la coneguda obra “Ni si, ni no, sinó tot el contrari” —em disfresso de PSC i aprovo l’estatut; hi envio el podador oficial, Alfonso Guerra, per a aigualir-lo; li dono el cop definitiu mitjançant el Defensor del Pueblo—, el Partido Popular va declarar-s’hi en contra des del primer dia. I, consegüentment, presentà un recurs d’inconstitucionalitat per acabar d’esquarterar-lo. Com el PSOE, doncs, però a cara descoberta.
La mateixa coherència que cal destacar en l’encara coent cas del díptic contrari a la immigració de Xavier Garcia Albiol. Ho va deixar ben clar la sotssecretària d’organització del PP, Ana Mato, en afirmar que el seu partit “no té res a veure” amb els fullets que repartia el seu dirigent de Badalona. Un aclariment del tot innecessari, per altra banda: què podia fer pensar que hi estigués relacionat? Potser que el repartia Garcia Albiol? Que la fotografia que s’hi presentava era del seu regidor? Què duia les sigles del PP?
Com que no hi tenen “res a veure” Maria Dolores del Cospedal, la secretària general de la formació, tampoc no va creure imprescindible aclarir quines eren les “mesures internes” que tenien previst prendre per l’actuació del seu representant polític a l’ajuntament. Segurament aplicaran l’infal·lible sistema que acostumen a dur a terme els partits intel·ligents: obrir un expedient informatiu… i esperar a que no se’n recordi ningú per a cloure’l discretament!
Això sí, es va afanyar a aclarir que la intenció del president del PP a Badalona en repartir el pamflet “no era tenir un comportament xenòfob”! És clar que no, qui s’ho podria pensar, això? Només cal veure’l per adonar-se que era un document conciliador, integrador, partidari de la multiculturalitat, que predicava les virtuts del mestissatge.
Com tampoc no tenien cap tint ni voluntat racista ni discriminatòria les seves declaracions posteriors a Catalunya ràdio: “Els individus romanesos gitanos que estan instal·lats a la meva ciutat, en la immensa majoria, han vingut a delinquir”… No pot ésser més evident que Xavier Garcia Albiol no és gens xenòfob ni té cap especial animadversió —per dir-ho elegantment— contra els estrangers, ni menys encara contra la població romanesa! Quina culpa en té, el pobre, si resideix en una població condemnada a conviure amb una ètnia que en comptes de dur els seus nens “al col·legi els fan anar als caixers a robar a les senyores”…
Si Esteban Pons, vicesecretari de Comunicació del PP, va creure necessari demanar disculpes per les “extremadament desafortunades” declaracions que havia fet el seu regidor de Badalona, què en pensarà, d’aquestes darreres, tan aclaridores de la seva manera de pensar i de l’estima i la consideració que li mereix la població romanesa?
El més sensat i coherent, en un partit tan com honest i seriós com el Popular, seria que algun dels seus dirigents exigís a la presidenta del partit a Catalunya que obrís un expedient disciplinari a Garcia Albiol… Tanmateix, em temo que ningú no gosarà pas fer-ho, ja que —en estricte compliment de la coherència que caracteritza al seu partit —primer caldria que se l’obrís a ella mateixa… per haver-lo acompanyat en la seva passejada per Badalona, tot ajudant-lo a repartir els famosos díptics de la discòrdia!
Sentir declaracions García Albiol
divendres, 7 de maig del mmx
© Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Diari Maresme, el 8 de maig del 2o1o
