DesGlaç, Ilija Trojanow
La literatura, com qualsevol creació artística, ha d’obrir-se camí avançant perpètuament en un inestable equilibri de funambulista per un abisme situat entre un parell de precipicis igual d’anorreadors: el de la imitació i el de l’originalitat. Escriure alla maniera de, permetent que la influència esdevingui servil imitació, no únicament suposa un engany, sinó un acte fútil; pretendre ésser original a qualsevol preu, ésser original per ésser original, duu a un atzucac, a la inanitat formal o conceptual.
En començar DesGlaç, (EisTau), d’Ilija Trojanow, Raig verd editorial, Barcelona, 2012, amb traducció de Lídia Álvarez, la impressió inicial és que es tracta d’una altra obra en què l’autor s’ha deixat seduir més que no fóra recomanable per la difícilment resistible temptació de l’experimentalisme, de la modernitat, d’épater (no tant le bourgeois, sinó le lecteur); que ha permès que la forma s’imposi al fons. Que hagi esquerdat la indissoluble comunió entre el què i el com que hauria de conformar una obra literària de mèrit —en realitat, una obra literària, tout court. Amb major raó en els capítols encapçalats per una numeració aràbiga, que semblen no ja superflus, sinó quasi afegits amb calçador.
Per fortuna, segons el nostre humil parer, a mesura que avança la lectura, aquesta sensació va esvaint-se —encara que no del tot: en alguns instants l’afany innovador segueix picant l’ullet; això sí, amb més discreció— i va fent-se més i més patent que fins i tot els capítols que grinyolaven tenen la seva (si més no, una) funció o justificació. Hi són no pas perquè l’escriptor hagi volgut que hi fossin, sinó perquè ha cregut que hi havien d’ésser; perquè l’obra ho requeria—una diferència fonamental, no caldria dir-ho.
Sens dubte el llibre —centrat en un viatge convertit en impensable atracció turística: “l’empipen els passatgers que donen més importància a les seves llistes registradores d’espècies que a la meravella d’un sol ocell, a la meravella del seu vol d’hores i hores”, (pàg. 61)— és tan diferent com inesperat. De bell antuvi ens sobta, ens costa de pair i ens descol·loca: ens trobem, tot d’una, enmig de l’acció, en un lloc determinat només per un nom —Ushuaia— i unes coordenades —S 54°49’1’’ O 68°19’5’’— que ens confessem incapaços de situar, amb un personatge, que no sabem qui és ni ens forneix cap mena de dades sobre ell mateix, que ens explica en primera persona i sense gaire ordre, allò que li està succeint en aquell precís moment, com si ja en tinguéssim coneixement.
Però és diferent, segurament, entre d’altres, per una raó primordial: precisament perquè parla de les diferències —de l’enriquiment i absoluta necessitat que té el món de fomentar i preservar la diversitat i la diferència. De com n’és de fonamental conservar allò que, en veritat, ens fa persones; del caràcter, intransferible i irrenunciable, de cadascun de nosaltres: “Com pot ser sagrat un llibre que no reescrius tu mateix? És possible que dues persones pensin el mateix quan diuen «déu» o parlen de l’amor?”, (pàg. 91).
De la necessitat de defugir les generalitzacions, les opinions majoritàries, del risc d’aniquilació que comporta esdevenir mesells seguidors acrítics; dels perills que suposa la manca de criteri i la incapacitat de mantenir-se fidel a les pròpies conviccions. De com arriba a ésser fàcil, i còmode, caure en el parany, anihilador, d’ésser com tothom. Dels ingents sacrificis que suposa nedar contra corrent i, sobretot, mantenir una coherència, íntima i imprescindible, amb nosaltres mateixos.
En definitiva, de la necessitat, i la conveniència, de viure —i d’escriure— acordats amb una reflexió que George Sand li escrivia a Gustave Flaubert en una lletra de 16 de maig de 1966: “en général, on s’obstine davantage dans son moi. Mais en s’obstinant dans son moi, on le complète, on l’explique mieux, on le développe tout à fait, et c’est pour cela que l’amitié est bonne, même en littérature, où la première condition d’une valeur quelconque est d’être soi*.”
És ben possible que Desglaç no sigui pas una obra rodona, que en alguns moments un cert to de moralisme, una massa visible voluntat de transmetre un missatge (“els homes enèrgics i dinàmics sempre aconsegueixen mostrar a la natura el seu tracte, inútil i malbaratador, amb els propis recursos.”, pàg. 97), la condicioni més que no convindria, però no tan sols és prou interessant sinó que —no destacar-ho seria injust— és una d’aquelles propostes innovadores, imaginatives i arriscades que, per més que puguin no ésser reeixides del tot, cal agrair. Sense proposar-nos aventures incertes, mai no avançaríem.
En aquest sentit, Trojanow l’encerta de ple: “No hi ha res escrit; ho escrivim. Cada un de nosaltres. Igual que cada un afegeix el seu gra de sorra a totes les runes enverinades del planeta. Per això aquest diari, per això la meva decisió d’anotar el que ha passat, el que passarà. Em convertiré en l’amo de les paraules de la pròpia consciència. Ha de passar alguna cosa. Ha arribat l’hora.”, (pàg. 40).
divendres, 21 de desembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
www.racodelaparaula.cat
*(Assaig de) traducció:
“en general, hom s’obstina molt en el propi jo. Però obstinant-se en el propi jo, hom el completa, hom l’explica millor, hom el desenvolupa força, i és per això que l’amistat és bona, fins i tot en literatura, on la primera condició d’un valor qualsevol valor és ésser un mateix”.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
