El poble dels ocells
De bell matí, Bellprat no és només el poble dels llibres, sinó dels ocells: orenetes i falziots dibuixen damunt la claredat del cel nu els seus traços fugaços de poesies sense paraules. El dia es lleva renovat, calmós, prest per acollir el tragí que l’espera.
A dos quarts de dotze, quan comencen les presentacions, la riuada de gent és, avui, molt més densa, gairebé impermeable; pren el poble, encara mig adormit, convertint-lo en marea incessant de mil i un colors, que dansa amunt i avall pels carrerons.
En un racó, Joan Noves presenta La destrucció de la poesia (Poesia de combat), editada per El Cep i La Nansa; en un altre, Antoni Mates i Noemí Sáez parlen d’El regal dels 21 i El secret dels 21; en el de més enllà, Carme Ripoll, de Jura’m que no ho diràs a ningú, d’Editorial Gregal. L’escriptora convida als assistents a llegir-lo, afirmant que tots els fets històrics que s’hi narren són certs, documentats; tot i que, és clar, degudament ficcionats, de manera que la documentació no engavanyi la novel·la ni li faci perdre la seva naturalesa pròpia.
A les 12, a la Plaça de l’Església, es presenta Olor de clor sota la roba, de Maria Guasch, publicada per l’editorial RBA. En fa la introducció Ivan Pintor, que destaca d’entrada el gran luxe que suposa poder presentar el llibre des d’una atalaia tan magnífica com Bellprat. Explica que la novel·la està escrita amb molta fluïdesa, que té una gran força i presència perquè conté en ella el temps, perquè s’esdevé en el temps.
En cedir-li el torn, l’autora es mostra directa i sincera: “És molt difícil parlar del que tu mateixa has escrit. Sobretot quan els personatges em van dur a un lloc ben diferent del que jo volia anar, al principi. La vaig anar escrivint d’una manera molt intuïtiva: un no té la sensació que inventa personatges, quan escriu, sinó que els descobreix, són ells els que et van guiant i t’has de deixar portar.” Per acabar assenyala que el que li va costar més va ser combinar l’objectivitat que pretenia amb l’escriptura en primera persona, ja que ambdues característiques semblen incompatibles.
Fins l’hora de dinar, sota un sol impecable que fins i tot atueix les pedres, se succeeixen les presentacions: Bienve Moya explica Històries sobre Sant Magí de la Brufaganya; Jordi Cervera, La música dels camaleons, publicada per Editorial Bromera; Jordi Martí, Tocats pel vent, de Pagès Editors; Al Segar, Dónde está el cuerpo, d’Ediciones Dédalo…
Havent menjat i reposat un xic, després que Marcel·lí Ferrer hagi parlat d’On la terra s’acaba, publicat per El Cep i la Nansa, i Magí Balcells de La condemna de la memòria, la Plaça de l’Església es prepara per rebre David Monteagudo. Donat l’atractiu del personatge, sorprèn l’escassa, quasi testimonial, presència de públic: suposo que provar de lluitar, un diumenge calorós a la tarda, contra els efectes d’una victòria europea del Barça és una temeritat insuperable…
Acompanyat tothora per una parella de pardals que fa la impressió que volen dir-hi també la seva, l’introdueix Juan Carlos Borergo, exposant que l’autor, amb Fin, la seva novel·la anterior, va obtenir un èxit clamorós, venent més de 50.000 exemplars i veient com es duia al cinema. Però creu aquesta, Invasión, publicada per Edicions Candaya, és superior a aquella: tensiona al lector, es llegeix amb facilitat i té molta inventiva.
Monteagudo comenta que el protagonista de la novel·la —anomenat García precisament perquè aquest és el cognom més comú tant a Catalunya com a Espanya— és un home normal, gris i molt estable, sense res que el faci destacar a banda de posseir una capacitat especial: la de veure algunes coses que els altres no poden veure. I, més en concret, la de veure gegants. “És una novel·la que permet ser llegida, almenys, en tres claus. La primera, la literal: el protagonista realment veu gegants. La segona, molt destacada per la crítica, la psicològica: és víctima d’alguna mena de procés paranoic i veu gegants. La tercera, que és la que més m’agrada i m’afalaga a mi, la clau més existencial,metafísica o transcendent.”
La 8a edició de Bellprat Vila del Llibre es clou a l’escenari de La Bàscula, amb la presentació que fa aquest modest cronista de la seva novel·la Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre, publicada per Editorial Gregal —que explica (permeteu-me la indelicadesa de fer-vos-en cinc cèntims aquí…) que la voluntat de l’obra és reflectir, a través d’un diàleg intern, el viacrucis que suposa per a un autor novell provar d’obrir-se camí en clos i endogàmic món editorial de casa nostra— i amb la fantàstica i molt interessant presentació que fa l’Antoni Dalmau del seu llibre Les tradicions que no hem de perdre, d’Edicions Columna, que dóna a conèixer les raons per les quals unes persisteixen i els altres, en canvi, no: “Una de les més importants, és la raó gastronòmica. Aquelles que, com els Tots Sants, van lligades a un menjar, com les castanyes i els panellets, sobreviuen; les que no hi van lligades, com la festa de Corpus, per més arrelades que haguessin estat, van desapareixent, sense que s’hi pugui fer res per evitar-ho”.
Per cloure, Enric Bono, en nom de tots els energètics i indefallents organitzadors de la Fira, agraeix la presència de les nombroses persones que han passat al llarg dels dos dies per Bellprat i els convida a repetir l’any vinent.
En marxar cap a casa, tot enfilant una interminable carretera sinuosa que ahir semblava no dur-te enlloc, però que t’anava acostant al paradís dels llibres (i dels ocells), i que ara et retorna a la civilització, que t’espera per fer-te l’abraçada de l’ós, un estol de falziots i orenetes t’acompanyen una llarga estona, amb el seu ball espasmòdic i encantat.
Tanmateix, arribat al punt exacte on se senten més els cotxes que la natura, s’aturen un segon, talment un dibuix glaçat damunt el cel, et diuen adéu amb les ales i fan mitja volta. Sàvies, saben que lluny de la seva illa de pau i quietud, naufragarien. En veure-les retrocedir, no pots evitar dir-te, consirós: «Quan vam perdre les ales de la llibertat i del sentit comú, els humans?».
diumenge, 7 de juny del mmxv
Crònica del dia anterior
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons