Vagi per endavant la meva admiració i suport incondicional per la Mònica Terribas. Des de fa un temps, la considero una de les poques – si no l‘única – periodistes que és capaç de mostrar-se imparcial i objectiva, de fer aquelles preguntes que considera imprescindible, per més incòmodes que puguin resultar per als personatges, i més encara als polítics, que entrevista. I, el que és més important, sense fer distincions ni excepcions segons el partit al que representen o el càrrec que ostenten.
Una característica que s’hauria de donar per suposada a qualsevol persona que pretengui definir-se com a periodista, però que, malauradament, ha esdevingut excepcional. Pròpia d’una rara avis… El subjectivisme, el partidisme més evident – en alguns casos, l’hagiografia descarada i vergonyant … – han esdevingut tan habituals que hem arribat a l’extrem de considerar-ho normal.
Amb el coratge afegit de gosar ésser més exigent i incisiva quant major responsabilitat té l’entrevistat. En comptes d’atrevir-se a collar als febles, i de fer la gara gara als poderosos, s’esmola més les urpes com més alt és el nivell del convidat. Sense mossegar-se la llengua ni acceptar acotar restriccions ni tabús imposats.
No puc, doncs, més que felicitar-la per la seva feina. I més a treballant en un mitjà públic, on els periodistes sembla que oblidin que es deuen a la informació, als contribuents, i no pas al govern de torn. A TV3, on el renovat govern tripartit – perdó, d’entesa… – s’ha pres al peu de la lletra l’eslògan de la nostra, la integritat de la Terribas llu com una foguera enmig de la nit. Si la comparem amb algun teòric col·lega seu, que ens adoctrina als matins amb la seva empatia socialista, no sabem si és millor riure o plorar…
És per això que em fa por felicitar-la pel seu nomenament com a directora de TV3… Més que no pas un premi, un reconeixement a la seva excel·lent feina, no serà una recompensa enverinada? No seran els socialistes catalans, amb la connivència dels seus abduïts i autistes socis de govern, tan avesats al servilisme periodístic, l’han volguda premiar amb un temptador càrrec creient que així no hauran de patir ja mai més la insubornable cruesa de les seves? Pretenen premiar-la per tal de silenciar l’única veu que no se sotmet a les seves directrius?
Apliquen, doncs, la seva màgica recepta per a domar voluntats? Amb la qual tan bons resultats van obtenir amb els sindicalistes, intel·lectuals (?), artistes i membres d’associacions de veïns que alçaven la veu per criticar el seu socialisme, progressisme i catalanisme descafeïnat i d’aparador? Aquells que, de manera sobtada, van patir una afonia persistent… en aparèixer el Pare Nadal socialista repartint-los a mans plenes generosos càrrecs, subvencions, premis i primers llocs a les llistes electorals…!
Amb tot, confio en que tu, Mònica, facis que la seva estratègia s’esgarriï, i continuïs fent arqueologia de la veritat: espero que la tigressa segueixi, com fins ara, menjant ratolins per sopar…!
dissabte, 10 de maig del 2008