Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
En política, la culpa sempre és dels altres, sempre! Si res no va com cal, són els altres els que s’han equivocat. Els que, per dir-ho en paraules de Mas, han posat pals a les rodes. És per això que si algú, alliberat de fanatismes partidistes, vol saber per què no s’ha arribat —ni s’hi…
Llegeix més “Junts Pel Res: la culpa és (i l’infern són) dels altres” »
Sovint s’ha repetit que els polítics viuen al seu món —aïllats a la seva torre d’ivori, prevalent-se de les seves més que generoses dietes—, fent-se només ells amb ells, sense cap mena de contacte amb la realitat quotidiana que viuen aquells que els han escollit. Com si es tractés d’actors i actrius damunt d’un escenari,…
Per fi el nostre Govern ha tingut una idea sensata per a acabar amb la crisi aplicant una retallada que no perjudiqui els innocents: ha eliminat el berenar que rebien cada dia tots els presos de casa nostra. Alguna obscura i desaprofitada eminència de Convergència —o ha estat d’Unió?— ha recordat tot d’una aquells gloriosos…
La del 2011 ha estat una campanya diferent no tan sols per donar la impressió que per a les diverses formacions polítiques es tractava de complir un simple tràmit, com ja comentàrem, sinó, sobretot, per haver-la convertit en la més diàfana i eficaç apologia de l’abstenció. Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per…
Sovint fa la impressió que Esquerra no sigui capaç d’aprendre la lliçó de les successives i cada vegada més devastadores clatellades electorals —degudes principalment a la reedició d’un Tripartit que els havia fet fora del Govern i amb un caire palesament regionalista). Fins i tot ara, quan sembla que ha trobat un camí per evitar…
En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad…
La realitat rebutja la tirania del temps i no acostuma a entendre de calendaris, però sovint la casualitat provoca unes coincidències ben desafortunades. Comentava Antoni Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya Republicana (pàg. 116-118) la infinita tristesa —combinada amb una sensació de ràbia— que li produïa el fet que el revoltat…
Una de les acusacions permanents que ha fet el PSc a Convergència ha estat la d’apropiar-se indegudament del concepte del catalanisme. Històricament, l’encarregat de retreure a CiU, un dia sí, l’altre també, aquest presumpte greuge havia estat el gran Raimon Obiols. Malgrat els seus paupèrrims resultats, el més fidel dels seus èmuls, l’encara més gran…
Des de fa un temps als crits d’alerta dels indignats —que reclamen una democràcia real, allunyada del sistema electoral pervertit i endogàmic que preconitzen els partits polítics convencionals— conviuen al carrer amb els de tots aquells i aquelles que alcen la seva veu contra les restriccions pressupostàries. “No desmantelleu l’Estat del Benestar”, “Pel manteniment dels…
Una de les crítiques més comunes que es fan a la classe política és la seva tendència a viure cada dia més allunyada de la gent del carrer i dels seus problemes, de cloure’s a les seves torres d’ivori i oblidar-se d’aquells que els van votar. Aquest és, sens dubte, un dels efectes més directes…