Els catalans, quan no ens sentim compresos pels espanyols, ens consolem mirant cap a Europa. Sabem, per experiència de quasi tres-cents anys, que no hi ha manera d’entendre-s’hi, amb els governs espanyols. Hem après, amb els anys, a no esperar-ne res de bo. Tenim clar que mai no ens tractaran com ens mereixem mentre no ens trobem en un pla d’igualtat. Mentre el govern real sigui el seu, mentre el poder de decisió estigui situat a la meseta, i el nostre Govern segueixi essent de fireta, no hi haurà res a fer…
Per aquest motiu alcem la nostra mirada esperançada envers Europa – nord enllà, / on diuen que la gent és neta /i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç! – i la mirem amb bons ulls. La Comunitat Europea és el nostre pou dels desitjos, la nostra panacea universal. Tot allò que no hem trobat – i ja hem desistit de tractar de trobar – a l’Estat Espanyol, ho cerquem i demanem a l’Europa de l’euro (que tants de gloriosos beneficis en ha dut als ciutadans… d’a peu!).
Alcem les nostres mans – avesades a implorar, a demanar caritat al govern espanyol de torn – amb alegria i les dirigim a Europa. Allà sí que són receptius a les nostres assenyades demandes. Allí, al bressol de la bella Europa, ens sentim respectats i valorats. Per fi hem pogut constatar aquella vella idea que teníem, i que els espanyols sempre ens havien procurat escamotejar: nosaltres sí que som europeus! No només ho som, sinó que som uns dels motors de la gran Europa que fa camí a passes agegantades per a esdevenir el centre del món!
Aquesta Europa amiga, generosa i comprensiva, que tant ens estima i ens compren. Que ens fa costat en tot: en la defensa de la nostra llengua, de la nostra història i de les nostres tradicions. Aquesta gloriosa Europa amb qui compartim tant: la idea de la primacia de la llibertat, de la democràcia, de la justícia i de la solidaritat. Aquesta Europa humana, que defuig el model de la gran bèstia sense rostre del capitalisme més salvatge…
I aquesta Europa, sobretot, que estableix com a clau de volta dels seus principis constitutius i fonamentals el reconeixement de la llibertat dels pobles i nacions que la composen, i el seu dret irrenunciable a l’autodeterminació, a fer valer la seva voluntat per tal de decidir el seu futur, sense ingerències dels Estats!
Les paraules del president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, durant el seu viatge a la Xina, no fan més que demostrar que els interessos que algunes grans empreses europees poden tenir en aquell immens país no faran que la Comissió Europea renunciï a la defensa dels principis democràtics, dels drets humans i de la llibertat dels pobles:
<< He confirmat que la Unió Europea està compromesa amb la integritat territorial i la sobirania de la Xina, i això, naturalment, s’aplica al Tibet>>.
Sí, senyor, si! Així es parla! Res de procurar ésser políticament correcte, d’empassar-se les conviccions o de mostrar-se servil davant el poder del mercat i de l’empresa!
Què es creia, el Govern Xinès, que la Comissió Europea es mossegaria la llengua? Que seria covarda i no denunciaria la bestial i indiscriminada repressió del Tíbet? Què no condicionaria la presència dels estats europeus als Jocs Olímpics de Beijing al compliment estricte per part de la Xina dels drets humans, civils i polítics del poble tibetà…?
Com diria l’amic Laporta: <<Què n’aprenguin…, els xinesos! Què n’aprenguin…!>>
divendres, 25 d’abril del 2008
