No entenc res…

Aquest matí he anat al banc a fer un ingrés. Adverteixo, d’entrada, que era a Terrassa, no pas al Kirguistan…

L’empleada del banc podia haver estat més ràpida… S’ho prenia amb una parsimònia impensable, com si fes tai-txi comptable. Amant de la saviesa oriental i antiga, pretenia mostrar-nos que esperar és el ver camí de l’aprenentatge. Si hi afegim que era d’aquell tipus de persona que considera que els absents han de tenir prioritat davant els presents i que donava preferència als que interrompien per telèfon, és fàcil fer-se la idea de que el temps s’anava escolant.

Imbuït per la filosofia oriental – tot practicant l’auto-control per a evitar una explosió de còlera occidental que tant de mal hauria suposat per al meu karma… – he procurat distreure’m llegint, un per un, tots els tríptics i full de propaganda que tenien exposats i a l’abast del públic. Tots! No entenia res…

En acabat, he dirigit la meva vista vers els rètols de propaganda. En un d’ells hi apareixia en Rafa Nadal, somrient, amb una targeta del banc a la mà, oferint-me no sé ben bé què…

Com que el temps seguia suspès i els telèfons seguien obtenint prioritat davant dels que érem a l’oficina, he aprofitat per a relaxar-me i tornar-me a mirar els fulls de publicitat d’aquell banc tan acollidor…. Ho he fet encara amb major atenció que abans: per davant, per darrera, pels costats, fixant-me en la lletra petita… Fins i tot m’he alçat per tal de comprovar si tots eren iguals o n’hi havia algun que pogués entendre.

Incapaç de creure-m’ho – sovint oblido en quin país visc… – he sortit al carrer. Volia assegurar-me de no haver estat teletransportat, sense adonar-me’n, a Zamora o a Toledo. Però no: seguia a Catalunya, a la meva ciutat, a Terrassa…

En arribar el meu torn, incrèdul encara, he esperat que la diligent caixera m’hagués fet el ingrés per a demanar-li, amb veu mel·líflua: <<De fulls de publicitat, no en teniu cap, en català?>>.

M’ha mirat, bocabadada, com si fóssim al Kirguistan o jo fos un boig perillós. Un cop restablerta del xoc emocional, primer ha volgut assegurar-se de que havia sentit bé la meva insòlita sol·licitud: <<En català?>>, ha remarcat, com si li parlés d’una llengua prehistòrica o alienígena…

En confirmar-li la meva forassenyada sol·licitud, ha decidit mostrar-se magnànima i m’ha obsequiat amb una resposta d’antologia: <<Algun en devem tenir…, per algun lloc !>>.

Com que tenia pressa, m’he quedat amb el dubte de si aquest algun lloc imprecís a que es referia era la paperera o, déu nos en guard,… el lavabo!

dijous, 15 de maig del 2008

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *