Cal felicitar amb admiració als dos darrers governs espanyols —el del poliglota Aznar López i del del Rei de les Promeses, Rodríguez Zapatero— per haver convertit l’economia espanyola en un indiscutible referent a escala mundial. No hi ha dubte que, amb el pas dels anys, s’estudiarà a totes les universitats del món… com a exemple del que mai no s’hauria de fer! Mercès als seus esforços combinats, han creat un nou oxímoron: economia espanyola. Si és economia, no pot ésser espanyola; si és espanyola, no pot ésser economia…
El president Aznar, de tan grat record per als catalans, va aconseguir el primer miracle econòmic: basar el funcionament de l’estat en dos grans i sòlids pilars empresarials, el turisme i la construcció. Dues bases de creació de treball sòlides i indestructibles, que garantien l’estabilitat i la seguretat de la trama empresarial. Res de caure en la temptació dels errors dels grans països industrialitzats de la Unió Europea i del món, que apostaven per una economia productiva… La producció de béns, com ha demostrat la crisi, no tenia cap mena de futur, en canvi la construcció i el turisme de qualitat espanyol…!
El segon, i encara més increïble, miracle l’ha dut a terme el president socialista que du a la pràctica la política econòmica més lliberal de la història de l’Estat espanyol, l’amic de l’Estatut català. En sentir al clatell l’alè de la crisi —quan ja havia esdevingut pandèmia…— va pronunciar una conferència a Nova York assegurant que comptava amb “el sistema financer més sòlid del món”… El temps, el guardià de la veritat, li ha donat la raó: era tan sòlid que les entitats financeres, després de beneficiar-se dels diners dels contribuents, han hagut de fusionar-se, per a no desaparèixer!
En convertir-se l’estat espanyol en el líder europeu de destrucció d’ocupació —potser s’hauria d’haver pensat abans que tan sols la indústria garanteix continuïtat?— va reaccionar amb la rapidesa i eficàcia que el caracteritzen: la solució màgica per a crear ocupació era el Plan español para el estímulo de la economia y el empleo. Una nova i fantàstica idea: res d’incentivar o recolzar les empreses o la indústria productiva, que permetien als poderosos estats europeus no caure en el pou més profund de la crisi! Res d’això: de nou els diners dels contribuents servirien per a crear ocupació… en el sector immobiliari, temporal i sense futur!
Un pla genial que tan sols presentava un petit, quasi insignificant inconvenient: els nous llocs de treball no tan sols no produïen riquesa i, per tant, augmentaven els diners que arribaven a les arques de l’estat, sinó que les anaven escurant. Es donava la paradoxa que no era pas la indústria ni l’empresa qui pagava els sous dels nous treballadors sinó els mateixos treballadors, junt amb la resta de contribuents, mitjançant els seus impostos. El vell somni espanyol: tots els treballadors i treballadores convertits, directament o indirecta, en funcionaris!
En comptes d’invertir els cabals públics en la creació d’empreses, en sembrar un viver d’indústries de futur, va pretendre que fos estat es convertís, el mateix, en una gran empresa… Una gran empresa sense capital propi, que no produeix riquesa i que és, per la seva condició, essencialment deficitària. Una empresa que no duraria ni un parell de semestres, si hagués de competir al mercat privat. Una empresa, sobretot, que depèn dels diners dels altres per a subsistir. I que, al damunt, gasta molt per damunt del que té…!
El resultat, un dèficit monumental, impossible de mantenir gaire temps. La solució? Hauria pogut pensar-se, seriosament, reduir dràsticament totes les despeses de l’estat que no són imprescindibles. Entre elles, la del ministeri menys productiu (i esperem que segueix essent-ho per molts anys…) el de la Guerra —perdó, de Defensa. Però no…, la gran, definitiva solució: augmentar els impostos directes i indirectes!
Felicitats de nou! Així sí que faran prendre embranzida a la roda de l’economia: augmentant l’IVA aconseguiran un immediat descens de les vendes; com a conseqüència, es reduirà la producció i creixerà el nombre de desocupats, que requeriran ésser coberts per unes prestacions públiques que inflaran encara més el ja inassumible dèficit de l’estat…!
Tanmateix, no cal preocupar-se gens ni mica: els pressupostos del 2011 sempre poden situar l’IVA al 25 %! En cas contrari, Catalunya —com sempre— ja proveirà…!
diumenge, 27 de setembre del 2009
© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat
|
Comparteix
|
Publicat a Opinió Nacional, l’1 d’octubre
