Una de les millors idees que ha tingut el nostre excel·lentíssim Tripartit casolà ha estat fomentar la participació ciutadana. Tan convençuts n’estan que fins i tot n’han creat una regidoria. Això sí, com que els socialistes no acostumen a confondre llibertat amb llibertinatge —menys en el cas de les curses de braus— no han comès la imprudència de dur-la a la pràctica en alguns dels assumptes fonamentals que s’han decidit a Terrassa en els darrers anys…
No fos cas que la ciutadania, sempre tan propensa a creure en el vell axioma ornamental de la sobirania popular, hagués pensat que podia decidir de veritat sobre com o què havia d’ésser la Rambla, si el Quart Cinturó era o no una prioritat absoluta o si el nou mapa de Zones Escolars serviran realment per a homogeneïtzar l’alumnat o bé per a fer encara més extremada la separació entre centres públics i centres concertats… Per posar, no cal dir-ho, tres exemples purament a l’atzar.
L’argument no pot ésser més incontrovertible: de la mateixa manera que José Montilla considera que les llistes obertes són perilloses perquè els electors podrien votar personatges mediocres només per ser mediàtics (oblidant que caldria que algun partit els hagués inclòs a les seves llistes), els nostres representants polítics deuen considerar perillós que els terrassencs i terrassenques puguem tenir la darrera paraula sobre temes cabdals per al present i per al futur de la ciutat…
I si, mancats de la seva eminència i de la seva visió messiànica privilegiada, ens equivoquem? I si decidim malament i provoquem —incultes i illetrats com som— una catàstrofe viària, escolar o de qualsevol tipus que converteix la ciutat capital en un cafarnaüm? Com podria la nau de Terrassa navegar segura per la mar del segle XXI sense disposar de tan grans capitans? Què faríem, sense la llum infal·lible del seu far de saviesa…?
Al cap i a la fi, es prou sabut que els ciutadans i ciutadanes, siguem d’Ègara o de qualsevol altre racó del món, tan sols l’encertem plenament un dia cada quatre anys… quan votem els nostres representants polítics! Quin sentit tindria, doncs, que se’ns permetés dir la nostra lliurement i se’ns concedís la capacitat decisòria final algun dels 1.460 dies restants?
Si volem evitar la barbàrie i la involució, és preferible que ens permetin decidir tan sols en casos molt concrets i sense gran transcendència… Els assumptes importants, deixem-los per aquells que n’entenen… Més encara, fins i tot quan no existeixi el risc que puguem espatllar res —com en les 16 propostes entre les que ens permeten escollir enguany— resulta tranquil·litzador saber que, d’acord amb la base 20 del Procés de participació, les propostes resultants “s’elevaran al Ple municipal per sotmetre-les a la seva aprovació i incorporació, si escau, en el pressupost vigent en aquella data.” Si “s’escau”, és clar… Cal confiar que no sigui tan sols un formulisme, sinó un sistema últim d’emergència que ens protegeixi de la nostra mateixa irresponsabilitat…
dilluns, 22 de març del mmx
© Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al ATerrassa.cat, el 22 de març del 2o1o
