Montilla, el nostre referent…

Si t'agrada, comparteix-ho!

Des que va començar a figurar en primera línia política, a José Montilla se li ha retret des de quasi tots els àmbits —llevat del seu periòdic amic— el seu lideratge. S’ha destacat profusament que és una persona mancada de carisma, d’empenta i de capacitat d’il·lusionar, de generar i de contagiar l’entusiasme que el qualsevol país necessita. Amb major raó quan van mal dades i el desànim general ho contamina tot i amenaça amb ensulsiar el que tants anys va costar de bastir. Fins els menys equànimes reconeixen que el seu caràcter, discret i modest, té ben poc d’engrescador.

Se li ha criticat, també, el to monòton, quasi monocord, dels seus discursos i manifestacions públiques. La sonsònia i la tediosa insipidesa dels seus parlaments és una evidència tan palmària que no la posa en dubte ningú, ni tan sols els seus més fidels i acèrrims prosèlits. Tant és així que, per minimitzar la rellevància de la seva palesa manca de facilitat de paraula, algun dels seus assessors idea aquella frase cèlebre que afirma que el PSC-PSOE no se centrarà en les “paraules” sinó en els “fets”. Convertint, complint la seva obligació com a publicistes de partit, la necessitat en virtut.

Partint d’aquests principis i d’aquest punt de vista, alguns han gosat fins i tot aventurar-se en una anàlisi més arriscada i conflictiva. Submergint-se potser en un àmbit més personal, més privat, han gosat emfatitzar la seva manca de formació acadèmica, el seu perfil professional i polític baix, més pragmàtic i utilitarista que no pas brillant. Dins d’aquest grup de detractors, n’hi ha encara alguns que recalquen que la imatge del país quedà irremissiblement maculada pel fet que ocupi el càrrec que ocupa una persona que no domina perfectament, almenys, una llengua estrangera. Singularment, l’anglès, la lingua franca del segle XXI.

En qualsevol cas, es comparteixin o no aquestes opinions discutibles, el que no li pot negar ningú a Montilla, per més que es deixi ofuscar per la tèrbola boira del seu partidisme, és estar en possessió d’una virtut que esdevé primordial per a qualsevol polític: la seva inqüestionable coherència, la fidelitat increbantable a la paraula donada! Una característica fonamental, que permet diferenciar els polítics de primera categoria dels que no ho són. Només els personatges de gran talla, d’alçària indiscutible, garanteixen una coherència sòlida, de pedra picada.

En ocasió dels incendis d’Horta de Sant Joan, quan l’oposició li reclamava que prengués mesures que facilitessin l’aclariment dels fets, declarà que mai no havia “partidari de crear una comissió d’investigació parlamentària quan hi ha en marxa un procés judicial”. Convicció que reafirmà fermament tant quan se li exigia una actuacions en el cas dels informes innecessaris i quan es donà a conèixer l’anomenat “Cas Millet”. Argüint, exactament els mateixos motius: no entorpir ni condicionar la feina de la Justícia.

Cal celebrar que s’hagi mantingut fins al final fidel a ell mateix, no deixant-se pressionar ni condicionar pels seus socis de govern. En realitat, no podia és de cap altra manera… Com s’hauria entès o justificat que José Montilla, el paradigma català de la integritat i la coherència personal i política, hagués votat a favor de la creació d’una comissió d’investigació en que no creia i que poc temps enrere assegurava que “no era necessària”?

No és cert que, en temps de crisi, més que un líder o un messies quimèric, el que el país necessita és un model de conducta? No ens cal, avui més que mai, un referent sòlid i indiscutible en que emmirallar-nos, que esdevingui el garant permanent de l’estabilitat i la confiança…?

dissabte, 5 de juny del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o


Comparteix

Loading

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *