És prou sabut que aquest és el lema que va escollir Òmnium Cultural per encapçalar la manifestació del proper dissabte en repulsa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Un lema just i precís, sense connotacions partidistes de cap mena, que té el gran avantatge d’expressar amb exactitud la sensació de desprotecció i impotència que ha deixat en els ànims de la immensa majoria dels catalans i catalanes la restrictiva, unificadora i asfixiant sentència de l’Alt Tribunal espanyol. (Tribunal, cal dir-ho entre parèntesi, que fa la impressió que ha actuat més com a espanyol que no pas com a tribunal…).
Tanmateix, sembla que als mateixos socialistes catalans que el primer dia declararen que se sumaven amb entusiasme a la manifestació en defensa del text estatutari que havia estat recolzat per la població catalana el lema els ha provocat una sobtada, incomprensible i injustificada al·lèrgia. Una al·lèrgia provocada no pas pel pol·len, per la pols o d’altres elements primaverals o post-primaverals, no… Una al·lèrgia provocada per un element molt més poderós, altament inestable i amb una potencialitat destructiva perillosíssima: la paraula “decidim”! Una paraula germana, per no dir bessona, d’una altra d’igualment perillosa i desestabilitzadora: “llibertat”!
Sobretot, és clar, si cometem la gosadia d’aparellar-la amb un pronom —nosaltres— que té la voluntat de representar-nos a tots els catalans i catalanes! «Nosaltres decidim? Nosaltres decidim… Nosaltres decidim…! On anirem a parar, amb aquesta crida a la insubordinació i a la desobediència? Què potser ens hem begut l’enteniment? Què nosaltres¸els socialistes, som catalanistes però no nacionalistes», devien alçar la veu els grans capitans del carrer Nicaràgua, amb la seva lògica il·lògica habitual.
«Situar-me darrera d’una pancarta que diu “Som una nació. Tenim el dret a decidir” i encapçalar així una manifestació –devia pensar José Montilla, incapaç de resistir la coïssor que li causava la sobrevinguda al·lèrgia- és poc menys que mostrar-me partidari de les “dreceres incertes”, de “camins nous per explorar” i de les “aventures que no se sap on i com acaben” que tantes vegades he criticat…! M’estaré convertint, sense adonar-me’n, en un arrauxat i imprudent independentista? Quant trigaran en sortir-me la cua i les banyes i fer olor de sofre? I, el que és més important, què em dirà el meu pare, José Luis, quan provi de tornar a casa…?».
Després de trucar amb urgència al papa Rodríguez Zapatero per garantir-li la seva lleialtat incondicional i aconseguir la seva absolució pels pecats de pensament que havia comés, va convocar els seus infal·libles i sempre amatents assessors. En un tres i no res ja li havien enllestit un pulcre i elegant comunicat de premsa, ben aclaridor i balsàmic, publicat al web del PSC:
“José Montilla, ha volgut deixar clar avui que “vull que les institucions encapçalin aquesta resposta amb la societat civil amb la senyera al capdavant” i ha afegit que “no m’imagino cap pancarta que pugui acollir més sentiments d’unitat i de manera més transversal que la bandera del nostre país”, en referència a la manifestació convocada pel proper 10 de juliol amb motiu de la sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional. D’aquest manera, Montilla ha expressat que el seu desig que “en aquesta manifestació ningú quedi exclós des dels que no van votar l’Estatut, però que defensen l’autogovern; passant pels que el van votar negativament, però que han estat compromesos amb el seu desenvolupament, fins i tot evidentment, aquells i aquelles –majoria- que el varen votar afirmativament”, ha afirmat.”
Tot i que la seva redacció peca d’ésser un xic desordenada, sobretot en la segona exposició, que esdevé almenys parcialment inintel·ligible —i deixant de banda l’incorrecte accent d’exclòs—, aquesta declaració del primer secretari del PSC defineix, molt millor que cap dels llibres hagiogràfics que darrerament se li han dedicat, el seu pensament i el concepte que té de Catalunya: Ni som una nació, ni tenim dret a decidir; és més, la nostra senyera no és més que una pancarta!
dimecres, 7 de juliol del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
