En finir un dels períodes més obscurs de la nostra història recent milers i milers de ciutadans sortiren al carrer reclamant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Transcorreguts trenta anys llargs ens adonem que l’amnistia s’aplicà més als botxins que no pas a les víctimes, i que el tan desitjat estatut, per més que el renovem, no passa d’ésser més d’autonosuya que no pas d’autonomia: una concessió grandiosa de Sa Excel·lentíssima Majestat, l’Estat espanyol.
Pel que es refereix a la llibertat —l’eix vertebrador de qualsevol democràcia o sistema participatiu que en pretengui la denominació— ja fa temps que es quedà en potència i no pas en acte, per usar termes aristotèlics. Tan sols som lliures de decidir el que ens deixen decidir i únicament quan ens ho permeten. Per quina raó hauríem de gaudir de la llibertat de decidir si els espanyols ja fa temps que vam decidir per nosaltres?
Sortosament, Catalunya és diferent. S’emmiralla en les democràcies europees més consolidades i n’exporta els seus fonaments participatius. Entre ells, dos de bàsics i ineludibles: la llibertat d’expressió i la de manifestació. Amb major motiu, és clar, quan al Govern el dirigeixen formacions d’esquerra, algunes de les conselleries del qual són encapçalades —com no— per l’esquerra de debò de Joan Saura. Aquella esquerra de veritat que mai no oblida els seus orígens ni els seus principis. Orígens que alguns irresponsables situen el l’estalinisme.
Ho ha palesat altra vegada la genial innovació del Departament d’Interior d’instaurar un “perímetre de seguretat” de 300 metres al voltant de l’estàtua de Rafael Casanova l’Onze de Setembre. Un perímetre protegit i aïllat on només hi podien accedir els que tenien acreditació. Una idea que no podia ésser més enraonada, ja que són evidents els gravíssims i lesius perills per a la “seguretat” que suposaven els quatre exaltats que xiulaven, escridassaven o insultaven els nostres representants polítics en el moment de fer la seva ofrena. Almenys tant com l’estel·lada que lluïa el monument, retirada també per “seguretat”.
I més quan alguns dels esvalotadors —o “agitadors professionals”, en la terminologia d’ICV tripartita— es dedicaven a posar en risc la salut i la seguretat pública en gosar xiular la interpretació dels Segadors. Una situació que Josep-Lluís Carod Rovira ja definia l’any passat com a “deplorable”. Amb tot, a aquests energúmens —que practiquen allò que l’infal·lible PP qualificava de “kale borroka” o “terrorisme de baixa intensitat”— perquè Interior, en comptes de limitar-se a allunyar-nos, no els envia a l’Audiencia Nacional, com va fer amb aquells satànics antipàtries que presumptament cremaven banderes espanyoles o retrats borbònics?
En qualsevol cas, felicitem a Joan Saura per la iniciativa de separar els representants polítics i els seus representats, no fos cas que algú es cregui que tots som al mateix nivell. Ja ho advertia George Orwell a Animal Farm: «All animals are equal but some animals are more equal than others» (Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que els altres). Amb major raó en la seva triple condició de Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació… En enllestir la legislatura, podrà afirmar, cofoi, que ha complert més que satisfactòriament amb allò que el Montilla m’ha demanat: fomentar la participació ciutadana… únicament i exclusiva cada quatre anys! I, si pot ésser, en diumenge amb partit Barça-Madrid.
Perquè després diguin que els polítics cada dia són més allunyats de la ciutadania…
diumenge, 19 de setembre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
Comparteix
Publicat a Tribuna.cat, el 20 de setembre del 2o1o
