El passat dia 8 ETA va comunicar a través del diari Gara que havia decidit “declarar un alto-el-foc permanent i de caràcter general, que pot ser verificat per la comunitat internacional”. Una decisió que, no per esperada, hauria d’ésser considerada menys positiva. Certament, no va ésser la declaració que la immensa majoria dels demòcrates esperàvem: aquella on es comprometin a abandonar, de manera definitiva i irrevocable, l’ús de la força com a mitjà de resolució del conflicte. Ras i curt, la que es comprometés amb el desarmament complet.
Això no obstant, no deixar d’ésser trist i lamentable que els de sempre s’entestin en no voler veure —i, menys encara, reconèixer— que, malgrat les seves limitacions, el comunicat etarra suposa una nova oportunitat per a la pau. Una oportunitat que no hauria de desaprofitar ningú, i menys encara tots aquells que tenen responsabilitats polítiques. Es vulgui veure com es vulgui veure, un alto-el-foc en la lluita armada sempre és una bona notícia. I més si és defineix com a “permanent”. Tot i que, per descomptat, no sigui ni la millor notícia ni la que hauríem desitjat.
Per desgràcia sembla que l’Espanya profunda —que, en aquest aspecte agermana les dues espanyes de Machado: la de dretes i la d’esquerres— ha reaccionat tan rígidament com acostuma. Fent un esforç suprem, i en el més favorables dels casos, s’ha limitat a expressar que no es pot negar que el fet que ETA deixi de matar és una “bona notícia”, però que no és “suficient”. I prou. Quan no s’ha recobrat aquell invent de Mayor Oreja que tan poc va ajudar a la bona fi de l’alto-el-foc anterior: la treva trampa. La premsa, en aquest sentit, s’ha mostrat tan intransigent com és habitual.
Amb tot, el que és més de plànyer és que la classe política espanyola s’hi hagi alineat. I no tan sols el PP, com, per desgràcia, era més que previsible, sinó també el PSOE. Així, Pérez Rubalcaba no ha dubtat en remarcar que el fet que els etarres s’ofereixin a que el seu alto-el-foc pugui ésser “verificat per la comunitat internacional” és més un defecte que no pas una virtut, car considera que posa en dubte la credibilitat de l’exemplar democràcia espanyola. Si el Ministre de l’Interior no reïx a recobrar la memòria a temps, potser podria preguntar a Tony Blair en quina mesura la intervenció de la “comunitat internacional” contribuí a la resolució del conflicte anglo-irlandès.
Per la seva banda, un agònic Rodríguez Zapatero s’ha afanyat a afegir que “no hi ha res a negociar amb els terroristes: el que han de fer és deixar les armes”. Una mostra de fermesa admirable, pròpia de la hidalguia espanyola, però que ben poc aporta a la situació. La immensa majoria de demòcrates podem estar d’acord amb el principi que, a canvi de la renúncia a la violència, no s’ha de negociar —almenys d’entrada— amb ETA, ni amb cap formació armada, “qüestions de caire polític”.
Tanmateix, també ho hauríem d’estar en que potser no es pot començar negociant, però res no impedeix al govern espanyol —car ningú que cregui en els drets humans li ho podria retreure— fer concessions de caràcter democràtic o humanitari, com acostar els presos etarres a centres penitenciaris propers als seus domicilis…
En cap cas se’l podria acusar de negociar ni de fer concessions inadmissibles, ja que es limitarien —per fi!— a complir la legislació penitenciària estatal sobre la matèria. En definitiva, a reforçar la democràcia espanyola. La mateixa democràcia que, segons Pérez Rubalcaba, la credibilitat de la qual podria posar en entredit la verificació de la comunitat internacional.
dijous, 13 de gener del mmxi
© Xavier Serrahima 2o1o
|
Comparteix
|
