Al Cèsar el que és del Cèsar: segurament la campanya de #novullpagar no es podria entendre ni hauria obtingut la repercussió ni l’èxit que ha obtingut sense l’existència prèvia del moviment dels indignats. Per més que n’existeixin precedents històrics —el més cèlebre dels quals la Vaga dels Tramvies del 1951— resulta difícil imaginar que aquest sobtat esclat popular contra els peatges s’hagués produït sense la consciència, no ja de la possibilitat, ans de la necessitat d’oposar-se a les injustícies que han desvetllat els membres del 15-M.
En un dels seus sempre interessants articles, Xavier Sala i Martín afirmava que la campanya “està desenfocada”, car considera “una bogeria, a més d’una injustícia [un moviment popular que castiga l’empresa que t’ha permès sobreviure l’ofec d’inversions públiques causat per l’administració central”. Entén que l’argument que Abertis ha recuperat la inversió és demagògic, atès que les empreses no es juguen els seus diners per a recuperar-los, sinó per a guanyar-ne. Per la qual cosa insta a què la queixa, en comptes de dirigir-se contra la concessionària, s’adreci contra l’estat central —i centralista, hi afegim nosaltres— que ha imposat aquest seriós greuge comparatiu interterritorial.
Té raó: és molt més lògic i just que siguin els mateixos usuaris els que contribueixin a pagar els serveis que utilitzen, en lloc d’abonar-los tots els contribuents, els facin ús o no. Però potser convindria algun matís. En primer lloc, la majoria dels serveis en els quals hi intervé l’administració els sufraguen tant els seus usuaris com els que no ho són: començant pels tan prescindibles com injustificables AVEs i acabant per les biblioteques o altres serveis culturals.
En segon, perquè la veritable indignació no la provoca el fet que les concessionàries hagin obtingut un guany raonable per la seva inversió, sinó que, mercès al manteniment i pròrroga dels peatges, n’hagin assolit un d’astronòmic; que, amb l’aquiescència dels polítics de torn, hagin convertit un negoci en una gallina dels ous d’or a la qual no cal ni alimentar.
No creus, benvolgut Sala Martín, que ha arribat l’hora que retornin les concessions als seus legítims propietaris, els ciutadans? O el que és el mateix, que sigui el Govern qui administri les autopistes catalanes?
Amb un peatge, és clar que sí, que permeti que hi contribueixi sobretot qui les faci servir; però amb un peatge reduït al mínim, que cobreixi únicament i exclusiva els costos de la infraestructura, en comptes de seguir produït beneficis a una empresa que ha recobrat més que amb escreix la seva inversió.
Això sí, no puc estar més d’acord amb tu amb la solució real del problema: més que #novullpagar, el que hem de dir, amb veu alta i clara, és #novullpagaraespanya!
dimarts, 22 de maig del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
|
Comparteix
|
