Quan al nostre país —com retrata amb una perspicàcia tan sublim com coratjosa Antoni Dalmases en seu imprescindible Caos a les aules (del qual ja en parlà el Núvol)— l’ensenyament, entès com una mena d’immens pàrking de (teòrics) estudiants, sembla que s’està transformant a passes agegantades en una perillosíssima bomba a rellotgeria a punt d’esclatar-nos als nassos, seria bo que tant el Conseller del ram com els seus tan preclars predecessors tinguessin un cert interès pels clàssics.
Potser així se’ls acudiria desar al calaix la seva innegable genialitat —després d’un portàtil per a cada alumne i l’horari només de matí, quina en tenen prevista, per al curs vinent?— i llegir Passi-ho bé, senyor Chips, (Goodbye, Mr. Chips), de James Hilton, Viena Edicions, Barcelona, 2012, traduït per Miquel Desclot. Una lectura ben agradable que ens recorda allò que mai no hauríem d’haver oblidat: si es vol assolir un ensenyament de qualitat, que sigui capaç d’obtenir el bo i millor de cada alumne, només hi ha una recepta (miraculosa): comptar amb un bon mestre, ben format, que s’estimi la feina i… deixar-lo treballar!
Un mestre o una mestra que converteixi l’ensenyament en la raó de la seva vida. Com ho és, malgrat una innegable patina de conservadorisme, el protagonista d’aquesta entranyable llibre, el senyor Chips. Un home que, fins que no conegué la seva dona, començava “a predir la permanència dels hàbits” i “s’havia bastit una petita existència confortable i atrafegada”, (pàg. 23), però que tot d’una prengué consciència que l’existència humana no pot consistir en un mer passar, sinó en un fer, en un participar: “Per primera vegada a la vida, se sentia necessari —i necessari per a una cosa que duia molt endins del cor. No hi ha sentiment més sublim al món, i per fi ell l’experimentava”, (pàg. 82).
Aquesta novel·la curta de l’escriptor anglès, escrita en un llenguatge tan natural com llegidor —esplèndidament traduït per Miquel Desclot— és una d’aquelles obres que fa la impressió que tenen poc a oferir, que són tan lleugeres com discretes. D’entrada, sobretot, sembla que no hi pugui haver gaire en ella que ens atregui o interessi —que en puguem prescindir tranquil·lament. Entre d’altres raons, perquè l’autor defugí, conscientment i voluntària, qualsevol grandiloqüència o ànim de fer-se veure.
En comptes d’enlluernar, de pretendre confegir una suposada obra mestra o una novetat amb l’únic objectiu gairebé utòpic d’assenyalar un abans i un després en la història de la literatura, preferí disfressar el seu art d’artesania i redactar una història senzilla i ben escrita, que expliqués, exactament, allò que es proposava explicar: l’existència d’una persona com tantes altres. D’una persona que és com qualsevol de nosaltres, que en marxar deixa només una petja suau i efímera sobre la platja de la vida —una petja que segurament la mar no trigarà a esborrar.
Però, i heus ací la paradoxa (i la màgia) de la literatura —i de la vida—, en presentar-nos aquesta història quotidiana, trivial, gens espectacular, posa de manifest que el poeta John Done l’encertava de ple en escriure “No man is an island, / Entire of itself. / Each is a piece of the continent, / A part of the main”. Res més cert: cap persona no és una illa, tots i cadascun de nosaltres formem part del continent humà, i cap és major que un altre. I el que és més important, culturalment, només és possible delectar-se en les grans obres si abans s’ha assaborit plenament les (presumptament) més modestes.
Publicat al Núvol, el 16 de gener del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
