De la mateixa manera que ho ha fet en Tuli Márquez amb els discos de l’any, a Núvol —malgrat que sóc més aviat poc amic de les classificacions i, encara menys, dels rànquings— creiem que pot resultar pràctica una tria dels llibres del 2013. Som conscients que qui tria corre el risc d’errar-se; tanmateix, qui no ho fa, s’erra dues vegades, així què…
Emfatitzo que és personal —i intransferible, com tot allò que duu a terme un individu— perquè, com no podria ésser d’altra manera, només té en compte els llibres que, d’entre l’infinit devessall de novetats literàries que sepulten les llibreries, he tingut el plaer de llegir; cedeixo, de bon grat, als nostres representants polítics la virtut de parlar del que es desconeix.
Com veureu, no són 10, com acostuma a ésser habitual, sinó… 13 —quina casualitat, oi?—, ordenats estrictament per data de publicació ; i, segurament, l’únic imprescindible sigui el darrer!
L’art de la defensa, Chad Harbach (Columna, febrer 2013), amb traducció de Josefina Caball: una d’aquelles sorpreses literàries que, tot i amb un final probablement millorable, et fan recobrar el goig —i l’esperança— en la literatura; escrita per un autor novell que demostra que ni tot està dit ni totes les manera de dir han estat fresades. Un magnífic retrat, d’una pregonesa psicològica només comparable als més grans autors, de la societat on ens ha correspost viure.
Una (nova) demostració que per a la bona literatura no hi ha temes poc atractius ni reptes inassolibles, si hom sap què vol explicar i com explicar-ho.
Matèria primera, Jörg Fauser, (Labreu, abril 2013), amb traducció d’Ignasi Pàmies: el món que ens presenta l’escriptor, amb una explícita i reconeguda influència de Kerouac i Bukowski, però alhora captivat pel magisteri de la prosa clàssica —“Una lectura fabulosa, Dostoievski. Bon coneixedor de l’ànima”, (pàg. 173)—, de Chandler, Hammett i de Greene, és el món en descomposició sorgit de la Guerra Freda, del temor de la bomba atòmica.
Aquest món desencantat i sense sentit, del no future ens acara amb una literatura poderosa i profunda, coratjosa i inconformista, lliure i alliberada, que —tot i que sabent que les respostes no existeixen— s’interroga i ens interroga sobre el sentit o la manca de sentit del món on ens correspon viure.
Els desorientats, Amin Maalouf, (Alianza, abril 2013), amb traducció d’Anna Casassas: una història magnífica, tot i que amarga, sobre l’indeturable pas del temps; sobre aquell temps que avança de manera implacable. Així, el motiu inicial del retorn, el darrer intent de reconciliar-se amb “[l’]amic perdut”, esdevé una perfecta metàfora de la novel·la: és un pelegrinatge a la recerca no tan sols de l’amic perdut, sinó de les amistats —i de l’amistat, en genèric— perdudes.
Una obra brillant d’un autor brillant, que ha superat els perills del component introspectiu o nostàlgic de la seva experiència vital per transformar-la en literatura.
A la banda de Canaan, Sebastian Barry, (Edicions de 1984, maig 2013), amb traducció de Yannick Garcia: una obra lírica, malenconiosa, optimista malgrat la seva cruesa, la de l’irlandès, d’un tan gran com indubtable valor literari; alhora que presenta amb encert, precisió i elegància el testament vital, personal i familiar d’una Llilly Bere antològica, esdevé una fantàstica i apassionant anàlisi i reflexió sobre el sentit (o la manca de sentit) i l’abast de l’existència humana.
Una reflexió feta des de ben endins, no pas assertiva o categòrica, ans oberta i dialogant, que s’interroga i ens interroga —o, per dir-ho amb major exactitud, que ens interroga bo i interrogant-se.
La dona a 1000°, Hallgrímur Helgason, (Edicions 62, juny 2013), amb traducció de Maria Llopis Freixas: aquesta obra curulla d’humor —que estimareu o repudiareu amb una idèntica intensitat—, ho és tot menys amable: agra, crua, àcida, absolutament càustica; és una dissecció (si no una autòpsia), del tot políticament incorrecta d’una societat egoista, caïnita i moribunda, abocada a l’abisme d’un atzucac sense sortida; d’una societat condemnada al fracàs i l’anorreament.
I tanmateix, per més paradoxal que pugui semblar, és ensems un arborat cant a la vida, una brutal i implacable vacuna contra la “bomba atòmica d[el l’]avorriment”.
A l’ombra de les noies en flor, Marcel Proust, (La Butxaca, juny 2013; Viena Edicions, setembre 2013), amb traducció de Josep M. Pinto i de Valèria Gaillard: per acostar-se a La recherche, el primer que cal és prescindir de les prevencions que puguem tenir-hi i anar-la paladejant, anar-la assaborint tast a tast, sense presses, amb un esperit més de gourmet que no pas de gormand, aturant-nos cada vegada que la delicadesa d’una frase o d’un paràgraf ens commou i ens captiva; ens desvetlla una emoció que crèiem condormida.
Quan es produeix aquesta màgia —i es produeix sovint— el millor que podem fer és deixar-nos dur pel seu influx irresistible, per la seva acuïtat emotiva, que ens trasbalsa tan pregonament.
La Peixera, Maiol de Gràcia Clotet, (Periscopi, setembre 2013): una obra literària que ens parla de la vida i del compromís, de l’actitud que podem prendre davant els esdeveniments, del gran, definitiu abisme que separa els que fan dels que deixen fer, els que actuen —i, per tant, decideixen— dels que es limiten a deixar-se portar —o, més exactament, arrossegar (sens dubte, un dels termes claus de la novel·la): “He passat per la vida com qui llisca per damunt del mar sense mullar-se ni un sol dit, imbuït d’un posicionament innocu que m’empenyia cap endavant.
Escrita per un autor que sap molt bé que no hi ha missatge sense bellesa; que no hi ha bellesa sense missatge. Que la literatura és un tot on forma i fons es confonen; on forma i fons se serveixen mútuament.
Canadà, Richard Ford, (Empúries, setembre 2013), amb traducció de Josefina Caball: una obra important, que té molt per dir —que farà parlar molt. Sobretot entre els que considerin la literatura com un art en majúscules. Un art que és possible que mai no sigui capaç de transformar del tot el món, però que, si ho és de debò, ha d’ésser capaç, almenys, de canviar un xic la vida del que la llegeix; de dur-te més enllà d’on eres. Segurament, sense oferir-te cap resposta, però sí noves preguntes, ampliant els teus horitzons.
Convé que no abaixis mai l’atenció, car del contrari, com a bon mestre, Ford et guanyarà una vegada i una altra la partida.
a
Alteracions, Adrià Pujol, (Males Herbes, octubre 2013): un d’aquests llibres excepcionals que ens fan riure a cor que vols mentre el llegim, que converteix la riallada —estentòria, no poques vegades— en el més saludable dels costums. Sobretot, cal dir-ho, a partit del moment que s’inicia la narració principal, L’esborrany. Els dos relats anteriors podem considerar-los una mena d’agradable, i alhora sorprenent aperitiu —l’escalfament indispensable per a que l’orquestra executi la seva simfonia, per a que el nostre ànim se situï en les condicions més adients.
Escrita per un autor que no tan sols sap d’allò més què vol —activar un artefacte literari (explosiu)—, sinó que sap fer-se entendre i sap escriure.
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, Haruki Murakami, (Empúries, octubre 2013), amb traducció de Jordi Mas López: maldar d’abastar amb una simple definició o amb poques paraules aquesta nova obra de l’escriptor japonès resulta tan quimèric com provar de tocar una simfonia amb una harmònica. Com succeeix amb els grans autors, si destaca per alguna cosa és per la seva amplitud, per convertir un argument —de fet, qualsevol argument— en una nova cosmovisió —o Weltanschauung.
Obra d’un qualitat literària —i existencial, si se’m permet el mot—, més que recomanable per a totes aquelles persones que creguin que la literatura és una d’aquelles arts sublims que et creen “la sensació inequívoca que et transporta a un altre lloc”, (pàg. 78).
Infància a Berlín cap al 1900, Walter Benjamin, (Lleonard Muntaner, novembre 2013), amb traducció d’Anna Soler Horta: aquesta obra, escrita per un autor per al qual, malgrat els anys, “la innocència [no] havia prescrit”, constitueix un cant a la infantesa perduda, però, per damunt de tot, al temps retrobat, a la immersió en el més profund substrat constitutiu de nosaltres mateixos. O el que és el mateix: en l’infant que —si el jo adult no ha estat tan irresponsablement gelós com per assassinar-lo— segueix vivint (i somrient) ben endins nostre.
Un assolit intent de recuperació intel·lectual del passat que beu en l’inesgotable deu de la nostàlgia: “El nen […] regnava com un sobirà lleial sobre un món que era seu”.
La bona gent, Nir Baram, (Empúries, novembre 2013), amb traducció d’Eulàlia Sariola: una obra que, ja des de les seves primeres línies ens fa la impressió que serà una obra gran; una de les millors que haurem pogut tenir el plaer de llegir aquest. Impressió que es va consolidant més i més a mesura que anem avançant. Un estudi sobre l’ànima; dels pobles en primer lloc —“l’ànima germànica és difícil d’entendre”—, però, sobretot, de les persones: “l’única cosa constant en la història és el defalliment flexible, aterridor de l’ànima humana”.
Una esplèndida novel·la, que assaboriran amb plaer tots aquells lectors i lectores que exigeixin a la literatura —i a la vida— alguna cosa més que una (efímera i insubstancial) distracció momentània.
El meu llibre preferit de l’any: benvolgut lector o lectora, com a comunitat digital de cultura que som, et convidem a que comparteixis amb nosaltres quin és, segon el teu parer, el millor llibre que has llegit el 2013.
Si us plau: fes servir els comentaris i indica’ns quin ha estat el teu preferit: la teva opinió (i la teva col·laboració) és absolutament imprescindible!
Publicat al Núvol, el 31 de desembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
