Arribar a Bellprat significa entrar en un altre món —i en un altre temps, gairebé (i, sense gairebé, també)—, on la paraula, els llibres i la literatura, i per tant, el silenci i la calma, són els protagonistes. Un món que és, ensems, dins i fora de l’altre món, el que hem deixat enrere. Un món sense presses, on tot està per fer i tot és possible. La xiuladissa dels ocells i la fresca de les pedres antigues t’acullen amb calidesa.
Cada racó —i aquí els racons són tan propers, i tan amics, que es parlen els uns als altres a cau d’orella— és un petita-gran llibreria, una biblioteca o, millor dit, un espai il·limitat de somni i fantasia.
En un costat, a Plaça Catalunya – Cal Pinyola, un recer de mitja ombra, Andreu Caranza explica la gènesi d’El poeta del poble, parlant dels problemes que passà Jacint Verdager cap al final dels seus dies: “Arribà un moment que començà a molestar, sobretot quan, vivint a casa del Marqués de Comillas, s’enamorà de la seva dona, Maria Gayón. Va ser perseguit pel poder, fins a un tal punt que li va caldre demanar almoina per Barcelona. I, curiosament, fou la mateixa progressia que ell havia atacat qui l’ajudà.”
A poc a poc, cap al migdia, com si sol i persones s’haguessin posat d’acord, la vila sembla anar-se fent més i més petita: cada vegada costa més caminar tot sol o trobar un lloc d’ombra sense ocupar. Com una pluja fina, delicada, però alhora persistent, indeturable, els sinuosos i costeruts carrerons del poble esdevenen cabalosos rius de gent, en un flux i reflux constant, que té una agradós no-sé-què d’harmoniós.
Un xic abans de dinar, se celebra una tertúlia sobre “El món del traductor literari japonès”, moderat per Guillem Carreras. Albert Nolla comenta que fins fa ben poc la figura del traductor passava gairebé desapercebuda, i només ha estat ens els darrers anys que ha començat a prendre un cert relleu i a ser coneguda la seva tasca. Pel que es refereix al japonès, fins al 1999, les traduccions al català eren escassíssimes, i no va ésser fins a l’esclat de Marukami, combinat amb l’interès del govern del país del sol naixent, que la situació no començà a millorar.
Jordi Mas, per la seva banda, explica la seva experiència com a traductor, sobretot, de clàssics japonesos. I sorprèn tothom, o quasi tothom, en afirmar que la majoria dels casos no acaba per cobrar-les, aquest tipus de traduccions. Traduccions que fa, principalment, pel goig de fer-les.
Contràriament al que es podria esperar, tractant-se d’un tema tan específic, no tan sols hi ha assistit força públic, sinó que intervé tant i amb d’interès que cal deixar alguna pregunta pendent, per manca de temps.
Havent dinat, després d’una pausa obligatòria per evitar que el sol ens fongui a tots, torna de nou la paraula a senyorejar la vila: Roser Pros presenta a la zona de “La bàscula” 20 converses sobre la independència de Catalunya, de Gregal Editorial; Andreu González i Ramon Gasch, La venjança dels almogàvers, de Columna Edicions; Josep Camps, Melodia quebrada, d’Alrevés; i Jordi Romeu, Petonets pels puestus o la recerca de l’amor sincer, d’Editorial Cossetània.
Aquest darrer, en una divertida i desacomplexada presentació, que es posa de seguida el públic a la butxaca, explica la raó del doble, tan estrany i, ortogràficament, incorrecte títol. “La primera part, Petonets pels puestus, és el missatge d’amor que el protagonista comparteix amb la seva dona…, fins que aquesta un bon dia el fot fora de casa. La segona, a la recerca de l’amor sincer, és el que fa el personatge des del moment que és expulsat de casa seva: buscar l’amor sincer que la dona li ha negat.”
Un xic més tard, a Cal Pinyota, es fa públic el veredicte del Concurs de Cartells, Imatge Bellprat. L’Enric Bono, organitzador de la Vila del Llibre indica que el concurs es va crear per una raó fonamental: perquè volien que la il·lustració formés part de manera indissoluble de la Vila del Llibre.
Tot seguit, al mateix lloc, se celebra un dels actes més entranyables de la Vila del Llibre d’enguany: la inauguració de l’exposició de la gran il·lustradora catalana Maria Rius, que ha ofert, a més la possibilitat de donar una segona oportunitat a una casa que duia tant de temps tancada. Pere Martí fa la introducció de l’artista, destacant-ne la seva vàlua indiscutible, que li ha permès fer lluir les seves il·lustracions als quatre racons del món. Afirma, també, que un dels seus majors mèrits, bellesa plàstica a banda, és haver aconseguit mantenir-se fidel a ella mateixa, al seu estil personal i únic, però, alhora, sabent posar-se sempre a servei de l’obra (i de l’autor) que li pertocava il·lustrar.
Podríem imaginar una manera d’acabar la lúdica i cultural jornada literària que assaborir l’empenta, l’alegria, la música i la paraula del Celdoni Fonoll i la Lloll Beltran? Si ho jutgem pel públic, el més nombrós i enfervorit de tot el dia, la pregunta és sobrera.
Quan el sol, omnipresent i gens clement, per fi declina, i sembla que un xic d’aire corre per fi juganer entre els carrerons, convé anar a sopar per reprendre forces i potser, encara que els llibres ens pugui esguardar de biaix amb aire decebut, anar a veure com vint-i-dos nens grans vestits amb calça curta corren darrera una pilota a Berlin.
Publicat a Núvol, el diumenge 7 de juny del mmxv
Crònica del dia següent
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
