Premis literaris (II): els jurats

Premis literaris: els jurats

Parlava, ahir, com a resposta a un escrit de l’amic Sebastià Bennasar, dels premis literaris que es deixen deserts. Avui, com a continuació, em referiré als membres del jurat.

En el seu article —que us recomano que llegiu de cap a peus i a poc a poc, i que, en acabat, hi digueu la vostra: com més siguem a opinar, més possibilitats tindrem d’extreure’n quelcom de positiu—, indicava l’autor mallorquí que “els jurats dels premis literaris haurien de ser escriptors professionals”. Hi estic, cal dir-ho?, d’acord: ningú millor que un escriptor o una escriptora per valorar les obres dels seus companys de professió, per saber què és —què hauria d’ésser— una obra literària i, per tant, com cal avaluar-la i jutjar-la.

Haig de dir que jo també n’he estat, de jurat d’algun premi literari. I això em permet afirmar que hi confio per complet, en els membres del jurat, atès que acostumen a prendre’s la seva feina amb una seriositat impressionant. I defensen, fins al final, el seus parers. Què és el que estic convençut que han de fer: oposar-se, amb dents i ungles, si cal, als possibles tripijocs o pressions dels editors o convocants del premi.

(Deixeu-me dir, entre parèntesi, que, en general, un dels criteris que serveix per confiar en la netedat i objectivitat d’un premi és que no formi part del seu jurat cap persona que tingui relació amb l’entitat o l’editorial que el convoca. Que, per dir-ho suaument, pensi més en els exemplars venuts que en la qualitat literària.)

Premis literarisQualsevol membre d’un jurat és —som—, per força, subjectius: tenim els nostres criteris. Criteris que, com a tals, són —i només poden ésser— subjectius. Potser us preguntareu: «Si sou subjectius, com podem esperar una resolució justa?, què és el que se us ha d’exigir?». La resposta no pot ésser més simple: el que cal exigir a qualsevol membre d’un jurat és que sigui objectiu dins de la seva (irrenunciable, ineludible) subjectivitat.

O el que és el mateix, que mantingui, sempre i arreu, la seva subjectivitat. I que, tot mantenint-la, jutgi les obres que li arriben amb aquest criteri seu, sense deixar-se condicionar per cap altre raó que no sigui l’obra mateixa. L’obra i tan sols l’obra.

Dit d’una altra manera, que no caigui en la temptació, tan forta que pot fer-se quasi irresistible, de tenir en compte més el nom de l’autor o autora que no pas l’obra. Que no parteixi de la idea, no sempre encertada o corresposta, que l’obra d’un autor o autora reconegut ha d’ésser, només per això, més valuosa que la d’un desconegut. I que no li concedeixi, només per això, algun avantatge o prerrogativa especial.

Potser penseu que això del nominalsme és una dèria meva. Si ho creieu, us convido a revisar les llistes dels darrers 3o anys dels grans premis —Sant Jordi, Josep Pla i Sant Joan (deixo de banda el Ramon Llull, convertit en nou Planeta català)— i comprovar quants noms nous hi apareixen; quantes descobertes s’han produït.

De nou, com deia ahir, hauríem de demanar-nos no ja sí és possible que, durant 30 anys consecutius, gairebé mai cap obra d’un autor o autora desconegut —o, almenys, poc conegut— hagi estat superior a la dels autors reconeguts, sinó si és, estadísticament, probable.

Precisament perquè dono per descomptat que els membres dels jurats literaris apliquen aquest criteri essencial de la subjectivitat objectiva, perquè escullen l’obra que consideren millor entre totes les presentades, crec que seria molt i molt convenient recuperar alguns dels bons antics costums dels premis literaris, que s’han anat abandonant. I que, en abandonar-se, poden contribuir a generar, infonamentadament, desconfiança.

Em refereixo, per damunt de tot, a l’exercici de transparència total i absoluta que suposava que les deliberacions dels membres del jurat es fessin públiques. Que es donés a conèixer el resultat exacte i detallat de cadascuna de les votacions successives que havien tingut lloc.

L’única manera, en realitat, que permet als que s’hi presenten —als qui ens hi presentem— saber quin és el parer (subjectivament objectiu) del jurat sobre les seves obres.

L’única que ha permès, per exemple, saber que, en la primera edició del Sant Jordi, l’any 1960, Josep Pla va preferir votar la novel·la Viure no és fàcil, d’Enric Massó, en comptes de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, que era l’obra preferida de Joan Fuster.

Per quina raó, des d’un temps ençà, no tan sols no es dóna a conèixer el llistat complet de votacions sinó que, el que és encara molt greu, tampoc no s’indiquen els noms de les obres (i dels autors) que han estat finalistes?

A banda de la més que evident utilitat que tindria pels que hi presenten les seves obres (atès que no poder saber què n’han pensat els membres del jurat els priva d’un referent que podria fer-los molt de servei: entre la possibilitat que hagin descartat a la primera el seu text i que hagin  dubtat fins al darrer moment si era prou mereixedor del guardó, l’abisme d’incertesa és colossal), no alimenta, aquest canvi de criteri, unes suspicàcies tan innecessàries, injustificades, perilloses com contraproduents?

(Demà, si tinc temps, acabaré aquest tres articles meus sobre els premis literaris referint-me al lectors. Aquestes enigmàtiques i desconegudes persones que decideixen quines obres arribaran als membres del jurat i quines no.)

dimecres, 16 de desembre del mmxx

© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *