NOTES DEL DIETARI
Perdudes al bosc, Margaret Attwood
divendres 21 i dissabte 22 de novembre del mmxxv
Fa uns dies vaig enllestir Perdudes al bosc (Old Babes in the Wood), de Margaret Atwood, Quaderns Crema, traducció de Marta Marfany, obra de la que ja vaig fer una anotació el dia 12.
Com be assenyala la contracoberta “el cor de la col·lecció [de quinze contes] el formen set relats que segueixen un matrimoni al llarg de les dècades”.
Un matrimoni que retrata, de manera més o menys velada, el de l’autora i el del seu marit, convertits, per art de la transformació —partint del títol d’un dels contes, en podíem dir metempsicosi— literària, en la Nell i en Tig.
Transformació o certa ocultació que permet a l’autora canadenca defugir els inconvenients de l’autoficció. D’aquesta epidèmia que sembla que ho hagi d’ocupar tot. Que sembla que justifiqui que mirar-se el melic esdevingui la cosa més natural del món.
De mirar-se el melic i de creure que el melic propi és el centre del món. Quan, en la majoria dels casos, és, més aviat, el centre del no-res.
Una mena d’auro-catarsi que no du enlloc més que a un emmirallament narcisístic que no tan sols mena a l’ofegament de l’autor en un pam d’aigua, sinó en el naufragi de bona part de les obres que l’han practicat.
Ser i no ser
És per això que crec que un dels majors mèrit dels set contes que tenen al matrimoni com a protagonistes és, precisament, que són ella i el seu marit però que, alhora —alhora i també; també i alhora— no ho són.
O el què és el mateix, que partint d’una experiència i d’una vivència que ha estat la seva, que es basa en el que va viure amb el seu marit, en una de particular, l’ha transformat en general, en universal.
En un joc literari entès en la seva puritat. En un exercici en el que compta no és pas si el que explica és, exactament, el què ha passat o va passar, sinó la força vital i emocional que arrossega o comporta.
En llegir aquests set contes, d’entrada creus que tot el que hi narra és real. Que tot és una transposició per escrit dels seus records, tan exacta com és possible.
Que Atwood s’ha submergit en la seva memòria per recuperar el que van viure. Per recuperar-ho amb la major fidelitat que és capaç.
Mes, a poc a poc, mercès a l’habilitat de l’autora, a un no-se-què que és producte del seu do literari, artístic, comences a dubtar: és tot veritat?, hi ha parts que són veritat i parts que no?, què és veritat i què no ho és?
Uns dubtes que no sorgeixen espontàniament ni perquè sí, sinó que ens han estat inoculats, subtilment, per l’escriptora, a petites dosis, que passen desapercebudes.
Esments
En esments o comentaris, a més, que no formen part d’aquest set contes de la Nell i del Tig, sinó dels altres, del que fa la impressió que formin part d’un altre recull. Però que compleixen la seva funció.
Si més no, alguns d’ells, com ‘La bruixa de la meva mare’, ‘La impacient Griselda’ o ‘Dents corcades’.
Qui ens diu, per exemple, que el primer d’aquest contes, tot i el seu caràcter fantàstic o imaginatiu, tot i el seu marcat, i volgut, to hiperbòlic, inversemblant —“No volia que m’apuntés amb el dit: apuntar amb el dit era la manera de dirigir un encanteri”, p. 67; “la mare tenia ulls al clatell i els ocellets li xerraven coses”, p. 68—, no té una base més o menys autobiogràfica, per més que sigui llunyana o molt canviada?
Qui ens diu que la base o l’arrel darrera del conte no és que la seva mare era diferent, que no era com la resta de les altres mares?
I que, per tant, tot i que no devia ser, exactament, cap bruixa, a ella l’hi devia semblar. O, com a mínim, li devia resultar inconvenient, en aquella edat infantil en que gairebé l’únic que es desitja és ser com els altres, és no destacar en res.
Per la qual cosa el fet que “la meva mare era una anomalia”, p. 60, que “els veïns diuen que estàs grillada”, p. 62, ben poc agradable li devia ser: “Jo m’hi sentia sovint, de malament, sobretot al lavabo de les noies de l’institut quan feien bromes sobre la meva mare. Les noies d’aquesta edat poden ser molt sàdiques”, p. 62.
Fronteres permeables
Qui ens diu, doncs, que, no tan sols en els se contes de la Nell i el Tig sinó en tots els altres, les fronteres entre la realitat i la ficció no són permeables?
O, almenys, permeteu-me acotar-ho o matisar-ho un xic —poques coses em semblen més perilloses que les categoritzacions (massa) generals—, prou permeables.
Que el que d’entrada en sembla real no ho és del tot; que el que d’entrada, amb raó, atès que assoleix un grau de fabulització o de fantasització molt elevat, ens sembla ficció no ho és (del tot).
Que no és per això, potser, que les insinuacions subtils se succeeixen? Que ens va indicant, ara ací, ara allà, la importància que té la improvisació a i deixar-se dur pels instints?
Que potser el que no sembla més que un petit comentari sense més esdevé essencial, que no esdevé una de les claus per entendre, interpretar i assaborir de la millor la lectura del llibre?
Si llegim amb atenció —i si no ho fem, quin sentit té, escollir autors de primera categoria?; com podrem diferenciar-los de la majoria que no ens ofereixen més que refregits i refregits de receptes apreses com si l’art es pogués aprendre o ensenyar?—, aviat ens adonarem que els petits indicis que semblen no dir gaire són els que diuen més; si més no, alguns dels que diuen més: “Val més preservar la il·lusió de seguretat. Val més improvisar. Val més caminar pels boscos de tardor no gaire ben preparats”, p. 21; “Havien estat de debò tan descurats, tan inconscients? Sí. I la inconsciència els havia anat d’allò més bé”, p. 22; ¿Com es pot saber la intenció d’algú”, p. 37; “Potser en John ja començava a perdre el contacte amb la realitat. Però, ¿havia estat mai estable, aquell contacte?”, p. 39.
Indistinció
És segurament per tot això —per aquesta volguda indistinció entre la realitat i la ficció, entre la veritat i la mentida: “«¿Saps jugar amb les paraules?», li demanava un home des de la coberta. «No és que en sàpiga, és que hi estic obligat perquè les paraules menteixen”, p. 40; “Com a memorialista, és una mentidera estratègica. Li agrada jugar-se-la, posar la gent a prova, veure fins on pot arribar”, p. 114, (els subratllats són meus)— que arribarà un moment en que no sabem què és veritat o què no, què és record i què és ficcionalització del record.
I, acostumats —mal acostumats, diria jo— com estem a les autobiografies novel·lades, al que en podríem dir el periodisme sobre un mateix fet passar pel novel·la o per narració, això potser no tan sols ens incomodarà sinó que fins i tot pot destorbar-nos, pot semblar-nos un inconvenient.
Hi haurà qui afirmarà que un inconvenient seriós. Prou seriós com per posar en dubte si es tracta o no de literatura.
Una nova mostra de quin punt hem arribat, a casa nostra, al que, acollint-nos a la tan adient terminologia nietzschiana, podríem molt bé definir com la transvaloració dels valors literaris.
Transvaloració
Aquesta malaurada transvaloració que ens du a creure que la veritat, la transcripció fidel del que ens passa, és un dels valors literaris majors. Que si no s’és fidel a la veritat, si no es converteix la novel·la o la narració en una transcripció gairebé registral del que hem viscut, estem cometent una heretgia.
Quan, de fet, és —més aviat, arribat al punt on som, hauria de ser— al contrari: en el món de l’art, l’única realitat o veritat que compta és l’artística.
El que compta no és —si volem evitar la categorització general, és, sobretot— si estem explicant o transcrivint la veritat, sinó que aconseguim transformar-la en veritat literària.
En el cas d’Atwood, el que de debò compta, el que hem de valorar per damunt de tot, no és pas si el que ens narra és veritat, si va passar el que ens narra, sinó si s’ha convertit en veritat.
No importa, doncs, sí és o no veritat, si la Nell i en Tig, i la resta dels personatges, van viure allò que ens narra.
O, més precisament, sí que importa, però positivament. Perquè, en literatura, tot és veritat. O res no ho és.
Que és el mateix: la literatura ho converteix tot en veritat. En una veritat que, per artística, se situa se situa per damunt o més enllà de que fora d’ella entenem per veritat.
Ho converteix en veritat literària. Que és la que importa realment. La més gran. La que sobreviu al temps. A tots els temps.
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)