Sóc conscient que amb l’afirmació que em proposo a fer a continuació m’arrisco a convertir-me en candidat a autor del pronunciament més insensat dels darrers temps. Tot i comptar amb un rival pràcticament imbatible —el desaforat i separatista text de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol— és evident que les meves possibilitats d’obtenir un tan solemne guardó són, almenys, similars a la dels tan dignes i assenyats magistrats. Demano, doncs, per començar, indulgència…
A mesura que llegeixo més llibres sobre Josep Pla em fa la impressió que la seva figura segueix essent essencialment desconeguda, almenys en la seva vessant més personal, més íntima, menys literària. Una asseveració d’aquesta mena ben segur que d’entrada no pot resultar més agosarada, si tenim en compte la generosa —quasi desbordant— bibliografia que s’ha escrit sobre el periodista empordanès des de fa vint anys. Una bibliografia que s’ha multiplicat en proporcions aritmètiques en el darrer decenni, fins al punt que ha esdevingut quasi inabastable.
En cap cas pretenc haver-la llegida tota —entre d’altres motius, perquè seria una pretensió quasi impossible: molt em temo que ocupa ja més pàgines que la seva Obra Completa— però algunes de les biografies o estudis que he tingut a l’abast i he consultat amb atenció (entre elles la per mi imprescindible Josep Pla, el nostre heroi, d’Enric Vila) no poden oferir imatges més incompatibles de la seva personalitat.
No tant com a escriptor, sinó com a persona. Aquella enigmàtica persona que la majoria dels seus escrits camuflaven sota un personatge, el Josep Pla escriptor, que ell mateix es va crear segons la seva pròpia conveniència. El gran desconegut segueix essent la persona que romania oculta (i disfressada) rere la màscara. Precisament aquella que ell s’havia preocupat molt de mantenir en la foscor, lluny de las curiositat pública.
No em refereixo, com han fet alguns autors, a aquella part de la seva vida que va procurar mantenir escrupolosament privada, la de les seves relacions sentimentals i amoroses, (que entenc que no té un interès més que tangencial) sinó a la seva ideologia o adscripció nacional. I, més concretament, a quina banda de la dualitat catalanista / espanyolista caldria enquadrar-lo.
Comptat i debatut, fins no fa pas gaire la situació no semblava presentar dubtes: Pla havia estat un traïdor a la causa catalana, que havia lloat i fet el joc al franquisme, motiu pel qual li fou vedat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que sens dubte mereixia des d’un punt de vista estrictament literari. A partir de la publicació de l’esmentat llibre d’Enric Vila i de la lectura de part de la seva correspondència, la qüestió ja no és tan clara…
Quin és el Pla vertader? El que combat la dictadura de Primo de Rivera i es mostra insubornablement catalanista? Aquell que junt amb Eugeni Xammar fins i tot s’havia plantejat la possibilitat d’un regicidi per afavorir les llibertats de Catalunya? El que teòricament féu d’espia franquista? El que col·laborava a Destino en les seves èpoques més fosques i innobles? El que apareix discontínuament en els seus llibres i articles, amb una visió de país i de catalanitat innegable?
Enganyava als uns i se’n servia? Enganyava als altres i en treia profit? Els enganyava tots dos? Era, per damunt de tot, ell i només ell, o —per emprar termes orteguians— “ell i la seva circumstància”? Sabia nedar i guardar la roba o feia de quintacolumnista per salvar-nos els mots i el país? En traurem, algun dia, l’aigua clara? Qui era, de veritat, Josep Pla? Un heroi? Un traïdor?
diumenge, 25 de juliol del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
