12 del 12 del 12. A les set de la tarda, la calidesa amiga de la Llibreria Taifa acull al seu bressol de cultura la presentació d’El jove Nathaniel Hathorne, de Víctor Sabaté. Les lleixes, atapeïdes de volums de tota mena, a l’abast de la mà, com una temptació irresistible, ofereixen la millor benvinguda. Ells, que tant parlen, amb veus antigues i noves, catalanes i estrangeres, avui escoltaran. Escoltaran, atentament, el que dirà l’autor d’un llibre que parla d’altres llibres.
Ja fa una estona que la Laura, en Jordi, la Noemí i l’Alberto atenen amb amabilitat els presents quan fa acte de presència el protagonista de la vetllada. Vestit amb discreció, amb un mig somrís als llavis, sembla preguntar-se què hi fa, ell, allí. Potser, fins i tot, si hi hauria d’ésser, allí. Si no estaria millor a casa, al costat de la llar de foc —virtual o real— de la biblioteca. Segurament, se sentiria més a lloure si pogués asseure’s entre el públic, camuflat, i deixar que fos un altre —potser un jove Hathorne reviscut— qui prengués la paraula.
En veure’l, hom no pot evitar recordar una de les declaracions del protagonista de la seva obra: “Sempre m’he sentit incòmode i humiliat en les situacions en què sóc el centre d’atenció”, amb l’agreujant que, al contrari que li succeeix a aquell—“El meu principal consol en aquests casos és que moltes vagades acabo adonant-me que em pensava que era el centre d’atenció, però en realitat no era així, en realitat seguia sent tan invisible com de costum”—, en el seu cas imaginació i realitat coincideixen.
Per fi, ocupa al seu lloc, al costat de l’editora i accepta, conformat el rol que, vulguis, no vulguis, el fat li té determinat, avui. Tot just després d’agrair l’assistència dels presents, la Laura Huerga inicia una presentació molt propera, d’aire desenfadat i familiar: «El d’en Víctor és un llibre que ens va arribar ja fa temps, un any o així, i en vam estar encantats perquè, rebent com rebem molt originals, marcava una diferència de qualitat espectacular.»
L’al·ludit manté el seu mig somriure, entre tímid i avergonyit quan ella comenta: “Aprofitarem l’oportunitat de tenir-lo aquí per a que ens desvetlli alguns misteris del llibre. Entre d’altres, que ens expliqui com va arribar a aquesta història i, principalment, com la va acabar.”
“És un llibre —inicia la seva intervenció l’escriptor, amb aquell aire d’insegura seguretat que acostuma a caracteritzar l’autor novell— molt curtet però va portar molt de temps acabar-lo. Sobretot perquè vaig donar moltes voltes a la forma que ha acabat tenint. Vaig començar-lo com un conte, vaig fer molts inicis, no em va acabar de convèncer cap… Després el vaig provar com a novel·la llarga, arribant fins i tot a tenir una versió mig acabada de 130 pàgines, que era més o menys la meitat del que tenia planejat, i tota la resta molt pautat com havia de seguir; no m’acabava de convèncer el resultat i ho vaig acabar de llençar tot. I vaig començar de nou, aprofitant la convocatòria d’un concurs d’Internet —es refereix al Concurs de Narrativa Breu Ciutat d’Amposta—, que s’havia de presentar en un termini molt curt, i vaig acabar guanyant-lo. Un temps després el vaig seguir treballant i finalment vaig decidir provar sort enviant-lo a una editorial, malgrat que sé que és difícil que aposti per un autor novell. I suposo que vaig tenir la sort d’escollir la que tocava.”
L’editora recull el guant, tan gentilment llençat i afegeix: “Cal dir que des que se sap que havíem apostat per un manuscrit com el teu, enviat per algú que no coneixíem de res, sense obra editada, la reacció dels autors amb ganes de publicar fou immediata: actualment rebem tres o quatre originals al dia…, la qual cosa no tan sols esdevé molt difícil de gestionar, sinó ja de respondre a cadascun dels que els han enviat”. El seu to reflecteix la llàstima que li produeix aquest sobtat desbordament, que impedeix a Raig verd atendre amb la puntualitat que desitjarien tots els que confien en ells.
Després de recordar que la presentació la plantegen com un acte obert, i que per tant qualsevol dels presents està convidat a dir-hi la seva, quan ho creguin oportú, continua: “Hi ha una certa tendència a assumir que en el protagonista de l’obra sempre hi ha una part de component autobiogràfic, i més encara quan es tracta d’un primer llibre. Fins a quin punt és així, fins a quin punt has d’explicar sí és autobiogràfic o no?”.
«Bé —comenta l’autor, que va prenent més i més aplom i confiança cada minut que passa—, crec que no és important si és biogràfic o no, el que s’explica en una novel·la. Està clar que, com a lectors, sempre busquem establir relacions entre els protagonistes de la novel·la i l’autor. Recordo que vaig escriure un conte fa bastants anys sobre un camaleó, que treballava com a negre per a d’altres animals escriptors i que es passava la vida escrivint els llibres dels altres mentre intentava escriure els propis i no se’n sortia mai. I recordo que quan el vaig llegir a casa, van donar per suposat que jo havia estat negre, i que totes les frustracions i totes les anècdotes que s’explicaven del camaleó eren reals. I ja en aquell moment vaig comprendre que tot el que puguis escriure es podria interpretar d’aquesta manera. Gràcies a déu, no van interpretar que el mateix camaleó també era autobiogràfic…»
Provoca una rialla als presents, que contribueix poderosament a alliberar-lo definitivament de la seva lògica prevenció inicial: “Pel que es refereix a la novel·la, també m’he trobat a gent que m’ha dit que no sabien que havia estudiat en la universitat on va estudiar el protagonista, un company de feina m’ha preguntat si la ucraïnesa que hi surt en un moment de la novel·la estava molt bona”…
La conversa entre tots dos, que palesa una evident sintonia, no únicament literària, entre autor i editora, flueix a partir d’aquell moment amb una cordialitat agradabilíssima, combinant-se amb deliciosa i improvisada naturalitat amb les cada vegada més sovintejades i valuoses aportacions dels assistents.
Cedint-se llavors l’una a l’altre la paraula, es refereixen a una de les característiques més treballades (i reeixides) de l’obra: «Hi ha una part —comença la Laura— que m’agrada molt del llibre, l’estructura: 6 capítols, cadascun amb un títol molt suggerent però que fins que no acabes de llegir-lo, no entens”; “La veritat —confirma en Víctor— és que de l’estructura i dels títols n’estic particularment content. Cadascun dels capítols pot arribar a funcionar d’una manera més o menys autònoma. De fet, un d’ells és un conte que podria funcionar sol, com una narració dins de la narració, que després es relaciona amb la resta de la novel·la”; “Podríem dir —hi posa el colofó ella— que el llibre és un conte dins d’un altre conte: hi ha la història del Nathaniel Hathorne, que sembla el protagonista del llibre, i com a tal ocupa el títol, però no ho és. El conte principal ens explica la història d’una persona que vol ser escriptor i arriba a un llibre d’Hathorne.”
La presentació / taula rodona prossegueix una bona estona. En ésser preguntat sobre quin són els seus autors preferits, no dubta gens en definir-se tot assenyalant-los: “El conte fantàstic del segle XIX i finals del XX, sobretot anglosaxó (Stevenson, Wells, M.R. James, Henry James…), la tradició de literatura hispanoamericana que té tirada pel fantàstic (Borges, Cortazar, Monterroso…) i alguns autors de ciència-ficció un xic rara (Vonnegut, Philiph K. Dick…). M’agraden coses molt diferents…”
En acabat, quan ja no resta cap dubte del públic per aclarir, mentre l’escriptor signa exemplars de la seva obra, es brinda amb cava i es fa un petit pica-pica, que facilita encara més l’acostament entre els assistents, l’autor i els editors.
Des dels seus estants, els milers de llibres que han seguit amb atenció la xerrada, brinden també en silenci per la sort del seu nou company. Savis com són, tenen clar que, per més interessant i instructiva que pugui haver estat la conversa, les paraules que compten de veritat són les que el creador ha fixat, negre sobre blanc, damunt de les pàgines impreses.
vespre del 12 del 12 del 12
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Això sí que és una sorpresa! Moltes gràcies per la crònica i per la generositat, Xavier, va ser un autèntic plaer conèixer-te.