NOTES DEL DIETARI
19 d’agost del mmxxvi
La literatura que toca
Crec més aviat poc en els cànons, en la instauració, i encara menys, categòrica, dels autors i autores consagrats, que cal llegir tant sí com no, que no admeten discussió ni dissensió.
Una dissensió que és essencial, en el món de l’art; de fet, en la vida: sense dissensió, sense pluralitat de visions i d’opinions, quin sentit o vàlua té, la vida?
Si hi crec poc, en general, amb els autors i autores antics, amb els nous, gens ni mica. Gens ni mica perquè, des de fa un temps, les raons que duen a la consagració acostumen a tenir a veure amb criteris que de literaris no en tenen res; al contrari, que tenen a veure amb consideracions d’oportunitat —d’oportunitat social o política.
El seu èxit, la seva lloança, tan exagerada com acrítica, no es basa en com escriuen, en els seus dons literaris o estilístics, sinó en què escriuen.
Més exactament, en el fet que escriuen sobre el que toca escriure.
Sobre el que toca escriure i, sobretot, des de la perspectiva que toca escriure.
Perquè, és clar, la gràcia no és encertar sobre què escriure sinó encertar la perspectiva correcta, la que permet transmetre als altres el que cal transmetre i de la manera que cal transmetre-la; aquella idea, simple i simplista, que ho domina i ho determina tot.
Aquella idea que et converteix en un heretge si no comparteixes; si no acceptes compartir-la i reforçar-la; si no esdevens una eina més d’unanimització, d’imposició del pensament únic.
Manual del bon escriptor
Sí, ja sé que he fet un ús abusiu de les cursives.
Que el manual del bon escriptor dels nostres dies, tan obligatori com tots els altres manuals de bona conducta o de bon ciutadà —per si us semblaven massa, ací en teniu tres més, de cursives— indiquen que cal fer-les servir amb molta cura; que, com en el cas de la repetició d’una mateixa paraula, cal fer-ne un ús molt acurat. I, mai, més d’una en una sola pàgina.
Precisament perquè ho sé, perquè en sóc conscient, perquè no en puc ser més, les he fet servir, per posar de manifest quantes cursives ens imposen, com ens van restringint la nostra llibertat d’actuar, de dir i de pensar, com se’ns imposa l’autocensura.
Autocensura que, com sempre, d’auto no en té res, que és una censura i prou. Una censura que ens lliga de mans i de peus, que ens impedeix de caminar.
Perquè sabem que segons què diem i, sobretot, com ho diem se’ns tancaran totes les portes.
Més que ‘se’ns’, de nou un eufemisme, una cursiva imposada, ens les tancaran.
Ens les tancaran els nous inquisidors. Aquells qui, sense qui ningú els ho hagi demanat, han decidit per nosaltres què està bé i què no.
Aquells que ho han decidit en general, en el marc, diguem-ne social i polític —si permets que tothom pensi el que vulgui, obres la porta a l’anarquia; al que ells consideren l’anarquia, és clar: al que no els convé— i que, des de fa un temps, han traslladat a l’art.
A l’art i, per tant a la literatura, perquè saben que la lectura és alliberadora; perquè saben que la literatura —i qualsevol altra art: el que dic, adverteixo, per a la literatura serveix i es produeix, igualment, amb el teatre i amb el cinema— és perillosa, perquè ajuda a veure.
Ajuda a veure i, el que és pitjor, més amenaçador, a veure amb una àmplia, plural i infinita diversitat de perspectives.
A posar-ho tot en qüestió.
Tot i, per tant, per damunt de tot, el que ens diuen, repeteixen i rerepeteixen, incansablement, que està bé i el que està malament.
© Xavier Serrahima 2026
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades