Xavier Serrahima: el racó de la paraula
Anàlisi i orientació literària
El PSC, plenament conscient que la seva miopia política el situa prop del seu pitjor resultat electoral, ha centrat la seva estratègia en la crítica a les retallades que duu a terme el Govern presidit per Artur Mas. Segurament és millor així, car quan Pere Navarro es refereix a la independència, en comptes de combatre-la…
Cada dia que passa sembla que a Catalunya costa més dir les coses pel seu nom: Artur Mas no sap dir “independència”; els simpatitzants socialistes es presenten com a “Federalistes i d’esquerres” en una “Crida a la Catalunya Federalista i d’esquerres” que fa la impressió d’haver redactar l’assessor d’en Pere Navarro. De veritat per a…
Un dels defectes més mesquins que tenim els catalans i catalanes és el d’acusar de feixistes amb massa facilitat als tertulians d’algunes cadenes de ràdio i televisió espanyola. Mesurats, educats i diplomàtics com són els membres de la caverna mediàtica no s’entén com se li pot acudir a algú acusar-los de feixistes… L’exemple recent d’Alejo Vidal-Quadras…
Llegeix més “Nuestro interés es españolizar los alumnos catalanes” »
No fa pas gaire Manuel Bustos afirmava que al PSC “hi caben independentistes, els que són federalistes i els confederals”. Mentre ho deia, al seu costat Àngel Ros somreia obertament. No sabem pas si ho feia com a mostra de complicitat, com podia semblar en una primera impressió, o bé amb la desesperançada ironia del…
Tot i que més sovint que no convindria es faci un clar abús del terme, sens dubte el d’ahir fou un dia històric; un d’aquells que assenyalen un abans i un després. Un abans que coneixem prou bé —massa bé, per desgràcia— i un després que encara no sabem ben bé com serà ni on…
Tal i com era més que previsible —tres-cents anys d’obligada (i gens comprensiva) colonització ensenyen molt!— el govern de torn espanyol ha tornat a dir “No”, una altra vegada, a la darrera proposta d’entesa o reconciliació que li arribava des de casa nostra: el pacte fiscal. Aquella darrera, quasi desesperada, temptativa de mantenir Catalunya dins…
Escolta la veu —o, més aviat, el clam— d’un poble que ha cridat, unànimement, independència! Que ha assistit multitudinàriament a una manifestació per a expressar el seu desig d’esdevenir “Un nou estat d’Europa”. Que, al bell mig d’una magnífica festa de civisme ha dit, amb veu alta i clara, que vol decidir, que vol ésser…
No pot ésser més trist que en aquests dies en els quals Catalunya inicia el seu nou camí, aquell que ens ha de dur a decidir què volem ésser, una persona tan sincera, honesta i accessible com és en Pere Navarro —els egarencs, de més lluny o de més a prop, en podem donar constància—…
Si ens ho plantegem ben plantejat i ens acarem a la realitat sense por, ens adonarem que el que compta de veritat no és tant quants serem a la manifestació en reclamació d’un estat propi —“Catalunya, nou estat d’Europa”—, sinó què farem una volta hagi quedat prou clar el què volem. En primer lloc, perquè…
Únicament a algun inconscient i malpensat se li pot acudir imaginar que els canvis radicals que el batlle de Terrassa ha introduït al grup parlamentari socialista —la substitució en els seus càrrecs de Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Laia Bonet i Marina Geli— obeeixen a la voluntat de passar-hi comptes o d’estirar-los les orelles. Ell mateix…