Alguns creuen que només els militars tenen raons més que suficient per a saltar d’alegria, avui. Només ells… Però s’enganyen… No només ells, els més preclars defensors de la democràcia, del humanisme i de les llibertats tenen motius per a omplir el cel de víctors i de vivas. No només ells han de fer proclames d’alegria joiosa – complint amb el seu costum ancestral de d’omplir els canons dels fusells amb flors, de repartir dolços als nens i de fer d’emissaris de la pau – per haver estat agraciats amb la designació d’una dona com a ministra de defensa. Una dona, a més socialista. Socialista i, a més a més, catalana. Dona, socialista, catalana i en estat de bona esperança…!
Què més podrien demanar, els militars? Què més? Qui millor que ells, avançats en la lluita per la igualtat entre tots els éssers humans i paradigmes de la integració del sexe femení al món laboral, podria festejar que els mani una dona? Una dona en estat…
Qui més podria festejar-ho, amb major raó, que els de l’ONG Canons i armes sense fronteres? Qui té encara més el dret de saltar d’alegria? Qui?
Qualsevol persona de bé serà incapaç de pensar-hi. Incapaç de creure que la perfídia dels enemics de la pàtria, de la religió vertadera i sempre estan amatents a mostrar la seva depravació…
Els més malèfics i malvats de tots els ciutadans del món, aquells covards que – per manca d’homenia, de coratge, traïdors a la pàtria i a la raça – es defineixen com a pacifistes, esperen esporuguits en la foscor, com immundes rates de claveguera, la seva oportunitat . Aquesta gasòfia humana, aquestes escorrialles de la humanitat, que no combreguen amb l’ingènit esperit guerrer del mascle – i, menys encara, amb el del mascle escollit pels déus: el mascle ibèric – i que creuen que la raça, la infal·lible civilització occidental i la sagrada i indissoluble unitat de la pàtria es pot defensar amb la paraula, es freguen seves mans tremoloses amb fruïció.
Aquests, vils espècimens de l’espècie humana, xusma innoble i provinciana, incapaços d’oferir el gloriós sacrifici de vessar fins la seva darrera gota de sang per la defensa de la pàtria més pàtria de totes les pàtries, pel privilegi celestial de a fer onejar a tota la beneïda terra espanyola la bandera més bandera de totes les banderes, esperen en silenci poder saltar d’alegria. Poder saltar d’alegria – com els micos sense cervell ni ànima que són – esperant que la il·lustre i formadíssima senyora Chacón demani la baixa per maternitat i la nova ministra del sacrosant exèrcit espanyol esdevingui… la iaia Chacón!
O, encara pitjor, que siguin tots els membres de la sagrada institució de l’exèrcit espanyol els que causin baixa per maternitat…!
Som capaços d’imaginar-ho: seria la catàstrofe, l’hecatombe! Com podria, llavors, funcionar el regne d’Espanya durant setze setmanes! Com podria funcionar sense el més bàsic, imprescindible i primordial de tots els serveis essencials: l’exèrcit…? Esdevindria, inexorablement, la paràlisi permanent, el caos més absolut i total…! Abans d’acabar-se les setze setmanes hauria desaparegut el meravellós i immillorable món occidental tal i com el coneixem: garant de les llibertats, de la igualtat, de la democràcia de la seguretat i de la preservació dels drets humans a tot el planeta…!
dimarts, 15 d’abril del 2008
